Aquest mes de maig, quan Raimon s’acomiada dels escenaris amb dotze recitals, m’agradaria explicar-vos una història molt petitona: el dia que vaig anar a dinar amb el nostre estimat cantautor. A Toronto, Canadà, on visc.
L’octubre de l’any 1995 Raimon va fer una gira per l’Amèrica del Nord i va venir a Toronto. Just quan no feia ni un parell de mesos que jo, per primera vegada, impartia classes a la Universitat de Toronto. I només una setmana abans de defensar la meva tesi doctoral. Us podeu imaginar com estava d’atabalada. I aleshores, un matí, em diuen que Raimon i la seva dona es passaran aquell dia pel departament per fer la coneixença dels professors de català. N’érem dos: l’eminent professor Joseph Gulsoy, el qual ensenyava cursos de doctorat, i la professora nova, jo, que encara no sabia ben bé per on anava i que, aquells dies, se la menjaven els nervis. La notícia no va fer altra cosa que augmentar el meu estat d’ansietat.
Coneixia en Raimon des que era petita: val a dir que sabia qui era, a casa l’admiravem i teníem moltes cançons d’ell. Raimon era l’home del vent, del diguem no, de la veu que et mantenia quieta escoltant i et feia perdre l’alè. Raimon era una figura que respectaves, ell allà a dalt de l’escenari, tu sentint-lo amb la boca oberta. Raimon, definitivament, no era l’home que et ve a veure al despatx, i a Toronto! Jo aŀlucinava.
Com que poc hi havia a fer al departament, el professor Gulsoy va decidir que duríem en Raimon i l’Annalisa a dinar al restaurant del Faculty Club de la universitat i després els faríem un petit tour pel nostre despatx. Ho va organitzar ràpidament: els aniria a recollir a l’hotel i tots plegats ens trobaríem al Faculty Club.
En arribar al restaurant, oh, no, els altres ja hi eren! Vaig haver de travessar tot el gran menjador cap a la taula a l’altre extrem on hi havia asseguts el professor Gulsoy, l’Annalisa i l’home del diguem no. Com més m’hi apropava més difícil era caminar com aquell qui res. L’home del vent es va aixecar així que vaig arribar a la taula i em va donar la mà: “Hola, sóc en Raimon”, va dir amb un somriure, com si fos una persona a qui ningú no coneix. Em vaig relaxar de seguida.
Tant en Raimon com la seva dona eren senzills i simpàtics, un encant. Van saber que estava a punt de defensar la tesi i en vam parlar. Quan el cambrer ens va dur el vi i anàvem a brindar, el professor Gulsoy va dir: “Per al concert d’en Raimon”, però de seguida el cantautor va canviar el brindis: “No, per a la tesi de la Shaudin!” Sempre me’n recordaré. Qui ho sap, potser vaig aconseguir una bona defensa gràcies a en Raimon. És molt possible.
Vàrem estar hores conversant al restaurant. I qui més parlava era en Raimon ―és un conversador fantàstic―. Tenia històries i anècdotes per triar i remenar, totes molt divertides, i ho amania amb acudits que li havia explicat un dels músics que l’acompanyaven a la gira. Una de les històries que em va quedar més present va ser la d’un viatge que varen fer ell, Annalisa, Joan Fuster i Josep Pla, cap a València en un 600 tot tronat. Ho explicava amb tanta gràcia que les nostres rialles omplien el restaurant, altrament, força silenciós.
Havent dinat, van fer la visita al nostre despatx i després els vàrem acompanyar a cercar un taxi. Ens vam acomiadar a l’avinguda Spadina. Feia molt vent, aquest vent gelat típic de Toronto. L’Annalisa li va dir a en Raimon que es posés bé la bufanda que l’endemà tenia un concert ―ves de quines coses em recordo―. Ens vam estar una estona en una cantonada, tots quatre tremolant, fins a trobar un taxi. Tinc la imatge com si fos d’ara mateix. Una abraçada molt sentida, uns petonets i un adéu amb cara de fred. Mai més m’he trobat aquest gran cantautor, però aquell va ser un dia que recordaré amb emoció per sempre més, el dia que vaig conèixer l’home del diguem no, el nostre estimat Raimon.
(imatge de Llapissera)
Temps de lectura: 3 minuts
