Literatura clàssica és aquella que transcendeix la seua època i que actualitzem al present a fi d’aprendre’n. Com i què es pot llegir d’un autor com Ramon Llull, clàssic medieval, al segle XXI, l’era del domini de la deessa economia, l’època del capgirament o l’anul·lació dels valors cristians? Quina és la importància que li donem els lectors d’ara a la seua variada i gegantina obra? Ens resulta fàcil d’accedir-hi? Per llegir literatura antiga cal, en primer lloc, fer un exercici de “relativitat” cultural per qüestionar-nos els nocius esquemes mentals adquirits, tant sobre les nocions de “llengua i literatura” com sobre “models” literaris. Actualment posseïm una noció de literatura molt més deformada i pobra que la que es creien els antics (sobrevalorem l’estètica, descreiem del sentit). Reduïm la literatura a ficció, poesia i novel·la, tot descartant mitjans que hi tenen molt a veure (cinema, televisió, ràdio, etc.). La senyora De Staël entenia la literatura com “l’art de perfeccionar els mitjans de pensament”. En aquest sentit, Llull és un gran literat actual. Fou tot un pensador original que, com Aristòtil, va voler inquirir sobre tots els objectes mentals de coneixement, inclosos els metodològics. A. N. Whitehead va remarcar que en la gènesi de la ciència moderna devem més als medievals universalistes que no als filòlegs del Renaixement. La curiositat extensiva lul·liana és més variada que no la de Vives, posem per cas. Ara, no podem ni hem de llegir els clàssics per quedar bé o fer com que els llegim. Els hem de fer nostres cadascú. I per això hem de saber relligar-los a interessos concrets actuals que sostenim i que ens afecten. Un fet singular, a Occident, d’avantguarda i obertura, és el de la construcció d’una nova espiritualitat: els uns tiren cap al budisme, els altres cap a místiques com el sufisme, altres resten fossilitzats en un ateisme dogmàtic o vigoritzats en ateismes de fonda metafísica social, la majoria deserten del cristianisme més o menys convencional i els menys es plantegen un cristianisme o teisme de nou encuny, sincrètic, obert a la major integració de riques tradicions espirituals.
Doncs bé, us puc dir que un dels motius més forts que m’han portat a llegir Llull ha estat la descoberta d’un llibre seu, El llibre d’Amic i Amat, d’arrel sufí. Concebut com una mena d’oracions aforístiques, una per cada dia de l’any, Llull hi entrellaça un bell cant a l’amor pur de la unió mística. Deixeu-me que us en referisca un: “Amor és mar turmentosa d’ones i de vents que no té port ni riba. Mor l’amic en l’amar i en la seua aventura moren els seus turments i s’acompleixen els seus desitjos”.
Més. També el tema de la comunicació ha estat central cap a mitjan segle XX. El Llibre del sisé sentit, magníficament editat per J.Ll. Navarro i referit per L. Aracil als seus treballs sobre sociologia del llenguatge, enllaça amb les millors aportacions en aquest camp. Finalment, el Llibre del gentil i els tres savis ens pot ser útil en l’amanit i controvertit tema del xoc o aliança de les civilitzacions. Es tracta d’un diàleg a tres bandes que encara els dogmes i punts de vista de les tres religions del Llibre (cristianisme, islamisme i judaisme).
La importància de Llull no rau sobretot que és un gran cultivador de l’occità del sud com a llengua literària, com fantasiegen alguns filòlegs… que també. La seua rellevància deriva que és un pensador que ha heretat molt a d’altres grans pensadors com Leibnitz, Comenius o Comte, per dir-ne alguns.
Per acabar, lamentem que la seua obra no resulte fàcil d’adquirir. Hi falten més actualitzacions al valencià corrent i més edicions de butxaca, tant com bons estudis crítics que connecten les qüestions i la manera de plantejar-se-les al seu temps amb temes i formes actuals. Aquest, però, sempre és el gran repte i reclam de tots els clàssics.
Temps de lectura: 3 minuts
