La revista més vital

Records del Sàhara

L’Àgata tenia per costum arribar aviat als llocs, però aquell dia, a la classe d’estiraments, va pensar que potser s’havia excedit. Tant era: aprofitaria per anar fent exercicis pel seu compte fins que vinguessin la professora i els del seu grup. Es notava tensa, com contracturada, i li aniria bé escalfar una mica el cos abans de començar la sessió.

Quan va ser a dins de la sala va tenir clar que li seria complicat concentrar-se. D’on sortia aquella olor? Era d’un nou ambientador que hi havien posat? O es tractava de la colònia o del perfum d’algú? Fos com fos li recordava el seu viatge al Sàhara, amb aquell desodorant de gessamí que s’havia comprat en un supermercat que hi havia a prop de la feina, a última hora, per a l’ocasió. Sabia que no es podria rentar tan sovint com estava acostumada, perquè la família que els acollia, com totes les persones dels diversos campaments, vivia en unes condicions complicades i depenien de l’ajuda humanitària que els arribava, i que l’aigua, igual que el menjar, la roba i els productes higiènics bàsics, no es podien malgastar. Per això va pensar que si portava un bon carregament d’aquells pots dissimularia una mica la sudoració intensa que patiria.

Recordar el Sàhara, però, també va suposar pensar novament en en Víctor. Va ser l’últim viatge que van fer junts, perquè al cap d’un parell de setmanes de tornar-ne van trencar la relació. Per ser més exactes va ser ell qui hi va posar el punt i final. Resultava que tot i les ganes i la insistència de l’Àgata, ell encara no estava preparat per anar a viure junts, perquè deia que s’havien de conèixer una mica més, que les coses no es podien fer precipitadament, que llavors tot serien lamentacions i penediments. I ella, després de més de quatre anys de sortir i de la gran diferència d’edat que es portaven —en Víctor l’avantatjava en quinze anys—, no entenia ben res.

—Si per compartir un sostre hem de fer tanta parafernàlia, què passarà el dia que et digui que vull formar una família amb tu?

Amb la cara que hi va posar, l’Àgata ja va veure que ell no estava per aquella mena de projectes, com si el temps no corregués i tinguessin més d’una vida per decidir les coses essencials. “Que et penses que seràs etern?”, li venien ganes d’etzibar-li. Però després s’ho deixava estar.

Era conscient que el veritable problema, allò que ho condicionava tot, era que en Víctor no volia lligams amb ningú, que desitjava ser una ànima lliure per sempre més. Per anar a menjar fora i al cinema, per prendre una copa de bon vi en un bar, per viatjar pels llocs més recòndits del món, per veure una bona exposició de fotografies i per fotre un clau de tant en tant l’Àgata ja li anava bé. Però que sobretot no li vingués amb el rotllet dels compromisos, perquè llavors no tindria cap més remei que engegar-la a dida. Amb bones paraules i amb uns certs miraments, tot s’ha dir, però al cap i a la fi amb el mateix resultat: deixant-la sola, desil·lusionada i amb un esmicolament interior difícil de recompondre.

S’havia fet massa il·lusions amb aquella relació. S’havia enamorat d’en Víctor perdudament, amb devoció i amb ceguesa. Hi havia cregut per sobre de totes les coses. I en aquell moment li sabia greu haver-hi invertit tantes ganes, tants d’esforços i tant de temps. La seva mare l’hi havia advertit més d’una vegada i de dues, que de converses sobre aquell tema n’havien tingut per donar i per vendre. Primer ho havia fet amb indirectes, fins que va arribar un moment que ja no podia ser més clara. Era igual com la seva filla s’ho prengués, però la dona havia de buidar el pap. Creia que tenia l’obligació moral de fer-ho. La maternitat, de fet, ja les tenia aquelles coses.

—Amb aquest noi només faràs que patir.

—Amb què em surts, ara?

—Àgata, t’he parit i et conec.

—I amb això ja et creus amb el dret d’alliçonar-me? Que ja tinc una edat, jo! Que no soc la nena que havies de protegir de tots els mals del món.

—Sé que a la vida li demanes unes coses diferents de les que tens.

—Ah sí? I es pot saber quins són els meus desitjos?

—En el fons ets conscient que tinc raó. L’únic que has de fer és escoltar-te una mica a tu mateixa i tota la resta vindrà sola.

—En Víctor és el millor que m’ha passat.

—Una persona que et fa patir tant no pot ser una cosa tan bona.

—Per molt que hi insisteixis no hi penso renunciar.

—Doncs tant de bo que ho faci ell. Et faria un gran favor.

Entre una inhalació i una altra de gessamí va començar a arribar la gent, i la professora i els inputs de l’exterior. Feia tants minuts que estava absorta en els seus pensaments que ja era com si es trobés enmig de la sorra i del sol sufocant, agafada de la mà d’en Víctor. Ella que es pensava que sempre podria tenir-lo com a company de viatge i de vida. Si s’hagués imaginat el que li esperava a la tornada, l’Àgata s’hauria arrencat a córrer entre les cases de lona, i les cabres que es cruspien tot el que trobaven per terra, i les converses amb els sahrauís, i quan hagués trobat una esplanada immensa s’hauria submergit dins l’arena i no n’hauria sortit mai més.

El juny, l’Àgata ho sabia, sempre era un mes complicat. Feia tres d’anys, just dos dies abans de la revetlla de Sant Joan, amb els petards a l’armari, el cava en fresc a la nevera i la coca farcida de crema encarregada a la millor pastisseria de la ciutat, que en Víctor li havia donat la fatídica notícia. Per això cada solstici d’estiu el vivia amb tristesa, amb pena i amb un cert dolor.

Fins i tot durant molt de temps va arribar a odiar el Sàhara. Si no haguessin fet aquell viatge… Si no haguessin conegut tanta gent que tenia una vida que no volia… Si ella no hagués insistit tant en el seu desig de ser mare cada vegada que li posaven un nen dels que vivia als campaments als braços… Però amb aquella olor de desodorant que li envaïa els narius va considerar que era una injustícia tenir aquells pensaments. I és que el Sàhara va ser moltes coses més: els ous ferrats amb patates fregides més gustosos que havia menjat mai; els balls enèrgics i incansables de la Salma, que fins i tot feia els seus videoclips casolans; el formatge rodó repartit entre tots els membres de la taula; els braçalets negres i platejats fets a mà que encara de vegades es posava al canell esquerre; les ganes de la Fatu perquè arribés l’estiu i amb ell la feina de cambrera d’hotel a Mallorca, que li possibilitava portar diners cap a casa i veure un món diferent del seu; les rondes inacabables de te, i els somriures en molts casos desdentegats però sincers.

Rememorant aquell viatge a través d’una olor de gessamí que la va acompanyar allà però que llavors la sentia allí va ser conscient de la sort que tenia. Perquè ella, si hagués seguit al costat d’en Víctor, tampoc no hauria viscut allò que desitjava. I, de sobte, se li va fer present la imatge de la seva mare, amb les seves paraules, que en un moment determinat havia odiat però que llavors comprenia més que mai.

—Suposo que estàs contenta, no?

—Mira, filla, et mentiria si et digués que no.

—Que bruixes que podeu arribar a ser les mares de vegades…

—Bruixes potser sí, però de les bones, de les que no es cansen de lluitar pel que és just.

—Al final es van complir els teus desitjos i va ser ell qui ho va engegar tot en orris.

—I tu no ho estàs, de contenta?

L’Àgata, quan va pensar en aquella conversa, es va tocar la panxa, encara incipient però tan plena de vida, i va riure de gust, sorollosament, mentre els altres estaven immersos en el seu silenci per intentar estirar-se tant com fos possible.

—Perdoneu-me, és que tinc les hormones una mica alterades.

Temps de lectura: 7 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close