El bon poeta capta els matisos més fins de la vivència, subtilitats que escapen a l’atenció de molts. I, a més, expressa bellament les íntimes emocions sentides per la consciència de la realitat. Fer una petita flor és una tasca de segles. Heus aquí com trobem la relació d’alguna cosa diminuta i delicada, espontània en aparença, amb un procés llarg i pacient, intencional. La majoria de les coses belles del nostre món participen d’aquest aspecte de la realitat. L’art en general, els paisatges… Pensem en les pedres precioses com a imatge de l’art: ars longa, vita brevis.
To create a little flower is the labor of ages.
William Blake
En totes les nostres activitats socials i accions íntimes convé més la paciència de l’artesà que la celeritat i immediatesa d’allò industrial. Les creences, costums, els hàbits que formen el teixit bàsic de les mentalitats no es canvien de la nit al matí. El bon tarannà reformista ho (re)coneix. Per això és pacient i tenaç. El revolucionari, per contra, és intempestiu. Ho vol “tot”, ràpid, ja. En el millor dels casos, quan arriba a veure realitzat el seu somni, aquest es converteix en malson. Perquè de la immediatesa, del que és abrupte no surt una flor, sinó una cosa monstruosa, un estat policial, per exemple.
Quan hi ha camins per arribar a Roma és bo que trobem les dreceres. Quan hem de construir aquests camins – les reformes socials- no són bones ni les dreceres ja que revelen vagància, desgana, com tampoc els camins rectes o els plantejaments fàcils i simples. Les reformes que necessita el nostre país (educació, moral, política) s’han d’escometre amb imaginació, esforç, pensament, diàleg. Reprendre la connexió amb els escriptors il.lustrats com G. Maians o Jovellanos, per exemple, o amb els liberals radicals com José Blanco White, o indagar l’exemple intel·lectual dels qui van fer possible “La Institución Libre de Enseñanza”, o el moviment pedagògic anarquista impulsat per Ferrer i Guàrdia és fonamental per fer-nos una idea dels esforços de concepció meritoris que ja ens han precedit (encara que políticament, per tragèdies històriques, desconeguts i oblidats).
Probablement, un dels fins més acariciats per Franco i els seus sequaços va ser arrencar “la petita flor”: el poc pensament hispànic que hi va haver durant la República. La gent d’ordre, els tradicionalistes ja sabien el que es portaven entre mans. Que és més fàcil destruir que construir. Tots els reaccionaris i revolucionaris del món coneixen aquest principi bàsic del gènere humà. Destruir: heus aquí la seua set de mal! (No entre ara a valorar les pretensions -autoenganys- amb què justifiquen les seues il.lusions).
És freqüent que molts dels somnis d’una generació no es duguen a terme en vida, però són aprofitats -i de vegades realitzats, per generacions posteriors. Pretendre fer-ho dins del curt límit d’una vida individual suposa malaguanyar-los, negar-se a la bellesa de la petita flor. Natura non facit saltum. Però de vegades rebota. La fanatització i les guerres són aspectes de la “natura” (social) que ens mostren la fragilitat del nostre món, Com de trencadissa és la seua bellesa. Els fanàtics ens imposen la seua “felicitat” espontània, el seu rebot contra natura. I amb això ens imposen les seues lletjors: les guerres. Què hi ha més natural que un fanàtic! Per contra, el bell i el bo són sempre artificials. Això constitueix el sentit de la paraula “cultura”. Els llauradors valencians entenen d’eixes coses.
Temps de lectura: 3 minuts
