La revista més vital

Regressió

Passejava l’altre dia amb un col·lega per la mar de Nules, ben abrigats per a protegir-nos de l’ambient fred i humit, però amb ulleres de sol perquè la llum de l’hivern és massa clara. És un bon lloc si vols adonar-te de la regressió continuada del litoral en les planes costaneres. La línia de costa ha anat reculant de manera progressiva des de mitjan segle passat a molts punts del litoral valencià. El Port de Sagunt, Canet, Almardà, Almenara, Xilxes, Moncofa i Nules han vist com en certs punts la mar ha anat avançat i s’ha menjat més de dos-cents metres de platja i de cordó dunar. Els corrents marins que vénen del nord s’encarregaven de regenerar la costa lentament cada vegada que un temporal s’enduia l’arena, la grava i els cudols. Però la construcció del port de Borriana els va desplaçar i va tallar el flux d’aportacions naturals. Des dels anys 50 s’hi han fet intervencions de regeneració artificial i construcció d’espigons i murs que −la veritat−  no han servit de molt. La línia de costa no és que siga una cosa massa estable. La mar Mediterrània hi ha entrat i se n’ha eixit molts quilòmetres amb les alternances dels períodes freds i càlids de les glaciacions. Això sí, ho ha fet a velocitat geològica. Les marjals, tal com les hem conegudes, separades de la mar per un cordó o barra més o menys ample configuren un paisatge relativament nou. Però el problema actual s’agreuja perquè la regressió avança a velocitat humana, afavorida per construccions que alteren els corrents, per la falta d’aportacions dels rius i per la repercussió del canvi climàtic: elevació del nivell de la mar i virulència de les tempestes.

Tradicionalment, els territoris vora mar de les planes litorals havien estat molt poc transformats:  les marjals eren llocs poc habitables i d’explotació complicada. Els pobles sempre s’edificaven més amunt, en terres més fermes i segures. Però a principis del segle XX van començar a aparèixer construccions estables de gent dels pobles. Eren casetes d’estiueig que, en la part més alta del cordó de separació entre la marjal i la mar formant un pany llarg, es poden veure encara ara en diferents punts de la costa i estats de conservació. Totes aquestes casetes estan directament amenaçades per l’avanç de la mar que va repelant la grava, deixant-hi exposades les terrasses i els porxes i acostant-s’hi inexorablement. Me les puc imaginar fàcilment d’ací a pocs anys en un estat de ruïna completa.

No és la primera vegada que veig cases abandonades i assolades. Molts masos al secà de muntanya són a hores d’ara irrecuperables. A la vora de la mar, en canvi, som testimonis de la degradació imparable d’un espai urbanitzat, però som testimonis en directe. Tard o prompte, un temporal més fort o amb més espenta farà entrar la mar dins les cases i s’endurà part de les construccions que seran, a partir d’aleshores, inhabitables. Que l’acceleració de la regressió litoral té una causa antròpica és cosa que no cal discutir. Però en bona mesura és una causa global i, per tant, una causa que no té responsables directes a qui en puguem culpar. En canvi, les conseqüències del canvi climàtic afecten −de moment− de manera localitzada i concreta certes persones, animals, paisatges o ecosistemes. El meu col·lega i jo ens quedem mirant com l’acció de la mar ha descarnat el cordó de grava. «¿Saps que açò és imparable, veritat?» em diu amb resignació. I com els intents d’aturar la regressió de la línia de costa (una excavadora imponent treballa no molt lluny), comprenc que totes les crides per actuar davant del canvi climàtic no han servit de molt. El mal ja està fet. Tot fa pensar que ens trobem en una mena de temps d’espera, de descompte, abans de la catàstrofe inexorable. Allò que la filòsofa Marina Garcés a l’obra Nova il·lustració radical qualifica de «condició pòstuma». Després de l’efímera postmodernitat –sí que ha passat de pressa, ¿algú se’n recorda?− en què els futurs es multiplicaven i tot esdevenia possible, la condició pòstuma és la constatació d’un temps que es tanca com un embut, que ens paralitza i ens fa renunciar a qualsevol projecte emancipador. Preparem-nos, doncs, per a la regressió social. Hi ha molts indicadors que ens assenyalen camins menys traumàtics, que n’alleujarien els impactes. O la dirigim nosaltres pausadament, la regressió, i en controlem els passos, o el col·lapse apareixerà com una onada un dia de temporal.

(imatge: http://www.accioecologista-agro.org/AEA/denun14.html)

Temps de lectura: 4 minuts

1+

Deixa una resposta