fbpx
La revista més vital

RETORN DEL MAL

Sí, després d´una llarga època històrica denominada pels habitants de l´Arcàdia Feliç la Pau Sublim, el mal, el mal com a mal físic, no com al maligne, havia tornat a campar a la dula, hi havia retornat en mode del que es denominava el V.P., el virus punyeter, també denominat el V.S.F o virus de la suprema fotimenta.

-En quins termes creus que es jugarà aquesta nova partida socionaturista? –demanà Víctor a Ernest, quasi retòricament, en tant que pressuposava pel to de la seua veu, una visió catastròfica i apocalíptica de la cosa, tot confiant que Ernest, home seriós per a les prospeccions socials, amollara una profecia reconfortant…

-Tot és nou, Víctor, tot és nou; tot muta, que deia aquell, el del riuet que no deixa de fluir, panta rei; allò real sempre és concret i en la seua manifestació, inaprehensible, inabastable. Jo, en contrast als Jabatos, aquells als qui els cal “bavarder” sense tindre idea de res, als bocamolla que han de parlar per no callar, als “agoreros” i falsos profetes per als qui llançar vaticinis representa una varietat de voler manar…no sé res,  no em faig el Tirant i em crec ser un estúpid heroi a qui un vulgar virus anihilarà; em lliure tot simplement i humil a observar l´emergència dels nous fenomens i a anar paint meditatiu el que passa. Pre-sabem la tira de coses, però ignorem quasi-tot –rematxà Ernest ironitzant amablement Sòcrates.

-Però creus que pot derivar la cosa en una reedició de la vella brega entre el Maligne Cabró i l´Homo Rousseaunianus? –tornà a inquirir Víctor, però ja amb un to de veu menys angoixat, que denotava més curiositat metafísica que no aclaparament circumstancialista immediat.

-Es possible. Com que tot en la vida està implicat i complicat, com que tot en la vida va en el mateix pack, doncs tot és possible, menys l´impossible. Per això els “catastrofistes”, no els “catastrofitzants”, -adoradors de les catástrofes- sinó  els que fan “teories de la catàstrofe” remarquen solemnement que quan una papallona aleteja, tremolen les estrelles.

-redéu, Ernest, no creus que exageres eixa teoria?

-No ho sé, Víctor, no ho sé…El que imagine com a hipòtesi, faig una suposició –la vida és una suposició permanent condemnada a cap absolutesa d´una comprovació- és que les societats, quan són amenaçades pel D.U., el destral universal, es tensen de manera extrema i dissolen les seues velles creences i conviccions (i conductes) per deixar emergir-ne unes de noves que tot ho capgiren –allò de Nietsche, el capgirament dels valors, no passava de ser una broma inofensiva. Crec que el VSF el que farà és traçar una mena de línia divisòria imaginària que delimitarà el terreny de joc del camp social: d´una banda, hi haurà el PT i de l´altra, el seu contrincant aferrissat el PDT.

-El partit del treball i el partit democràtic del treball? Et refereixes a eixos dos contrincants? Però per què el PDT és rival del PT? –Víctor estava estranyat per eixa il.lògica.

-No, no em referisc a partits polítics, sinó “polístics”, pre-polítics o meta-polítics. Em referisc al partit del trellat i al partit del destrellat.

-Xe, xe, xe…eixa sí que és bona! –somrigué plaent Víctor, agraint la imaginació blakiana d´Ernest.

-La cosa, com se sol dir ara, amb l´estultícia que caracteritza les noves expressions idiòtiques del sentit comú, no va de partits, és una cosa transversal…

-Ostres, Ernest, que redó t´ha quedat! –es burlava socarró el Víctor de la parida de la “transversalitat”…

-Hahaha –rigué també Ernest- Sí, els vells partits, el PPC, -partit de la conservació centrífuga- el PAP, -partit dels amos perennes- el PSG, -partit dels subordinats grimpaires- el PPA –partit de la part absoluta-, el  PTI –partit del Tot independent-, i tants i tants d´altres desapareixeran. Repetisc: la partida va, es juga entre els qui tenen trellat i els qui manquen de trellat. Quan el mal escampa pertot i entre tots, es fa més punyent el combat de dos concepcions socials: els societaris i els comunitaris. Dins dels societaris, hi veiem els societaris individualistes, els qui creuen els humans parts no vinculades entre elles –i dins de les parts,  ells com “àtoms”, “individus”, dos maneres de dir, l´una en grec i l´altra en llatí- que són impermeables a la interacció-, i els societaris egoistes.

-Però què dius, Ernest, això de societaris “egoistes” és una contradictio in terminis!!! –exclamà astorat Víctor

-Sí, Víctor, sí, una paradoxa de les milers que es donen constantment en la miserable existència humana –desgranava sorneguer el sentit de les “màximes” i en “minimitzava” el sentit. Els societaris egoistes són els gregaris irredempts, els que formen i necessiten la massa per a ser i per a viure, bé siga una massa religiosa, futbolera, política, festivalera, folklòrica,…

-Però el ser humà, diuen, és un ser social…-féu un incís-rellamp Víctor

-Sí, un ser un ser “social”, és a dir, comunitari, polític, però “massa” i gent no són sinònims –no del tot. Una congregació en una missa, o altres actes religiosos, uns aficionats veient un partit de futbol o qualsevol altre esdeveniment esportiu, una manifestació legítima en favor d´una causa digna, una festa popular, una nit d´albaes, quan les persones hi participen sense perdre la seua consciència i personalitat pròpia, no són actes de massa sinó societaris o comunitaris…per descomptat que la diferència categorial entre una mena de socialització i l´altra és subtil i problemàtica –i farcida de l´endimoniada ambigüitat, però la podem “sentir”: a part de sentir-nos “apretats” massa -en la massa-, no tant en la reunió comunitària, en la massa s´anul.la més el juí i som al llindar de la violència i la submissió totalitària i en el pou de la ceguesa fanàtica; en les agrupacions comunitàries, però, experimentem una relativa autonomia del juí, encara que ens envaïsca la bella sensualitat de l´art. En política s´hi consent l´argumentació i la discussió, el dissens, la crítica…

-No ho veig gens clar, crec que construeixes un castell en l´aire-ideo-socio-comunitari, no ho veig clar…eixa distinció entre gregaris i comunitaris…

-Jo tampoc n´estic massa convençut. Molt sovint em base més en això d´experimentar una sensació i un sentiment, de vegades una emoció, que no en una teoria sòlida sobre fets socials… -replicava dubtós Ernest.

-Potser és que la cosa no és “sòlida”, sinó “líquida” com deia Bauman, i qui sap si no és “gasosa”

-Hahaha –rigueren tots dos

-Allò comunitari, el que jo crec vinclat i constituït per persones que no han perdut la raó ni el trellat, és tan fàcilment degenerable en tiranies de tota índole… Els veïns, què fàcil ho tenen d´estigmatitzar i marginar els que veuen hostilment diferents, les congregacions religioses, amb quin verí assassí han inventat heterodoxos per a anihilar-los,…la nació, de quina manera subtil i abrupta, es converteix en arma mortífera contra altres nacions o parts socials de la mateixa nació, i tot sempre en nom de les més sublims “causes”, o causes en els més sublims “noms”…

-Xe, Ernest, t´has posat seriós, tot fent honor al teu nom, vehement, i una mica trist…

-Sí, tens raó, Víctor, el mal I la malignitat, fan mal, em fan mal-ens fan mal…

Bé, ara, també es veurà més clar com es palesen dos  concepcions o suposicions d´allò real-social: la dels qui creuen que el real és com una línia de punts discontinus, de manera que el que afecta un punt anterior no perjudica un punt posterior i la dels qui suposen que tot el que vivim i tot allò social és una xarxa…o bé la dels qui creuen en una relativitat de talls simples-absoluts, i els dels qui creuen en una relativitat de complexitats connectades autònomes…

-Això ja és massa p´a la carabassa, Ernest, ja te n´ixes de mare per la metafísica

Bé, anem més al concret: i qui són i què faran els del PT i els del PDT? –Víctor tornava a estar concernit per la situació immediata que els venia damunt a causa –o caldria dir per culpa de- del VSP

-Bona pregunta. Els del PT són aquells que davant de la desgràcia imminent no especulen sobre qui ha tingut la culpa –gràcies a déu no són rectors jeovàtics- del mal que s´escampa, sinó que els ve d´immediat un impuls de sentir la sofrença de la gent, i quan ve la tragèdia dels qui pateixen les pitjors desgràcies, pensen com poden ajudar a pal.liar i fer al menys insuportable la tragèdia. Els del PDT s´envaneixen de mil maneres, o bé afirmant-se descreguts i sorneguers de les desgràcies certes i tragèdies dramàtiques de la gent, o bé, en aparença concernits pels mals dels altres, es regalen a discursos “transcendents” on allò més important és el plaer del discurs onanista per donar-se el goig de Narcís. És a dir, filòsofs, pensadors socials, opinadors de diari, de tele, etc…egoistes, anti-humans. També hi ha aquella mena de raça borda que es creuen sers superiors i a part, i que menysprea la gent corrent, i pensen que estan per damunt, i al marge, de les normes que a tots ens han de constrènyer. Només apel·len a la llibertat quan senten perillar els seus privilegis, a la igualtat de tots quan temen que la justícia se´ls aplicarà a ells també. Per a esta raça borda la democràcia només és bona si la poden dominar al seu antull o si la poden destruir quan els plau, si ja els desplau.

-Però la distinció no pot ser tan dràstica…-objectà Víctor- En tots nosaltres hi ha un “ser- PT” i un “ser-PDT”…

-Cert, però és que en la nova partida i partit, juguem també en contra nostra, es lliura un combat radical –diguem-ne “a mort” o “a vida” dintre el nostre self, que és també diversitat i contradicció, no pura coherència. El dilema, com en la societat, és: fem per militar en el PT o en el PDT? O altrament dit: militem en el PFP, el partit de la fe prospectiva o en el PFD –el partit de la fe destructiva?

-I els “neutrals”, que com deien els llatins no són ni uns ni altres? Es que només s´hi valen dos partits en el joc? Ja que el real és concret, no pot ser que cada persona siga “un partit”?

-Sí, Víctor, crec que sí. En els marges del camp delimitat per la línia imaginària, fora de les línies de banda i córner, poden jugar –i emergiran sempre- molts altres partits novells. El PEN -el partit de l´esperança nul.la-, el PRD, partit de la realitat difusa, el PFB, el partit de la fe buida, el PNPAP, el partit del no partit anti partit, el PMLBEP, el partit me-la-bufen-els- partits, el PMS, el partit de la metafísica sublim…

-Ufff, Ernest, quin mal de cap, del que m´havies dit al principi, que desapareixerien els vells partits i tot es simplificaria, anant a raure al PT i PDT, i ara que em dius partits a manta…però que hi faran, cadascun d´eixos partits, tindran militants?

-Potser el joc d´alguns pretenga ser eixir-se´n del camp i del joc…potser d´altres vagen contra el joc central o dilemàtic, però, vulguen no vulguen, faran més el joc al PT o al PDT, o bé seran fonament del joc PT-PDT

-Ahhhh, amigo, ja veig per on vas…I qui guanyarà la partida-partit?

-No ho sé, Victor, no ho sé. Es probable que en una primera fase vaja per davant el PDT i després l´avance el PT, i que després torne a avançar-lo el PDT o viceversa…

Millor seria preguntar-se què guanyarà? O què ha de guanyar. Guanyarà el trellat, i ha de guanyar el trellat. La concòrdia entre la gent: fer que el bé i la sanitat teus són també el bé dels altres; la fraternitat: sentir que el mal dels altres és el teu i, com que tots anem en la mateixa nau, o ens salvem tots o ens n´anem tots a la merda, el vincle comunitari, que és reconéixer-nos en una unió personal indissoluble –dins la qual té sentit la llibertat i la racionalitat-, la liberalitat, que era com els romans anomenaven la generositat, la humilitat, si aprenem que hi ha coses –infinitesimals o magnanimals- que estan per damunt de nosaltres, que “ens poden”, i per això, perquè som febles, si ho reconeixem, ens farem forts, almenys per resistir el combat…

-Però serà això “la lluita final”, com canta un cert himne?

-No crec, recorda el que diuen els “estrategues”: “guanyaràs una batalla, però no la guerra”, o “la pau es el període que hi ha entre dos guerres”, o aquell altre (sobre la lluita per la vida): “l´única pau vertadera és la pau del cementeri”, o aquell altre: la mort, la natura, mira de vinclar l´home, però la fe el fa redreçar-se i, com unes mates de jonc, travessen el vent de la tragèdia i se´n surten, si no victorioses, almenys amb l´esperança de continuar la vida…

-Fins a nova ordre…objectà en to irònic Víctor-

-El VSF, tot muta, Víctor, tot canvia –féu Ernest, amant de la fina ironia-. El mal físic fàcilment s´esmuny cap al Mal, i el seu príncep, el Maligne.

-Fins a un nou desordre – féu Víctor tot fent ús d´un dir enigmàtic i ambigu-.  Implorem la pietat dels Déus.

Temps de lectura: 12 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close