La revista més vital

Rosie

31 de maig de 1997. Clarksville, Indiana

Ensopida, va fer una ganyota i va tombar el cap a la dreta, preguntant-se què l’havia despertada ara que dormia tan a gust. La tornadeta d’una cançó lleugera s’escolava dèbilment per sota la porta tancada del dormitori i es filtrava al seu cervell. Va taral·lejar-la mentalment de forma involuntària, pensant que hauria de parlar seriosament amb el seu espòs sobre el volum adient per a la ràdio un diumenge al matí.

Lentament, amb peresa, va estirar els llençols i els va fer lliscar rostre amunt, fins a tapar-se el cap amb ells. Complaguda, va comprovar que la tela esmorteïa lleument la música que s’esmunyia des del menjador. No li agradava matinar i, en un dia lliure, estava decidida a no alçar-se més prompte del que era estrictament necessari. Així que va tornar a tancar els ulls, tractant de deixar la ment en blanc.

Tanmateix, ara que estava desperta, no podia evitar escoltar els sorolls provinents de la planta baixa. La insistent melodia arribava acompanyada de rialles infantils, tràfec de vaixella i coberts, el xiulit agut de la cafetera, el brogit de l’espremedor, les veus estridents del televisor… I podria jurar que, al damunt de l’habitual guirigall matinal, el seu marit havia afegit el seu millor to de baríton en un intent poc aconseguit d’entonar la cançó que sonava al transistor. Va portar-se una mà a la boca per esmorteir el riure burleta que se li havia instal·lat als llavis ja que, malgrat la passió que hi posava, el seu home mai havia estat cap virtuós de la música.

El so d’unes passes a l’escala va avisar-la que el seu marit havia acabat de preparar el desdejuni i es disposava a despertar-la i a donar-li el bon dia. La força del costum la va portar a descobrir-se el rostre i fingir que encara descansava. Els caps de setmana dormia fins tard mentre el seu espòs preparava l’esmorzar i endreçava la casa, i no s’alçava fins que venia a buscar-la. De fet, les poques vegades que es posava en peu abans que ell s’acostara al dormitori, semblava decebut, com si li hagueren furtat un plat de pastís abans de poder tastar-lo.

La porta va grinyolar lleugerament i ella va recordar que feia dies que havia arribat a la conclusió que calia posar oli a les frontisses, però mai aconseguia fer memòria. Hauria de demanar-li al seu espòs que li ho recordara o la llar acabaria semblant una casa del terror. Va sentir l’escalfor d’ell en inclinar-se sobre el seu cos immòbil al llit i prompte va notar els llavis al front, fent-li una besada lleu. Va obrir els ulls, fingint que es despertava.

—Bon dia, dormilega —la va saludar—. Com has dormit, estimada? Si tens la temptació de quedar-te gitada una estona més, t’he de dir que m’he lluït amb el desdejuni, no és per presumir: ous, torrades, bacó, suc, cafè… Fins i tot unes galetes casolanes que el xiquet m’ha ajudat a preparar! Què et sembla?

Ella va somriure, complaguda.

—Mmmm… —va fingir que li costava decidir-se per una opció—. Està bé, serà millor que baixe amb vosaltres. No voldria desaprofitar un esmorzar de primera per uns minutets més de son —va afegir amb un somriure.

Es va incorporar per fer-li un bes a la galta i va estirar el braç perquè li acostara la bata de dormir. Se la va cordar sobre el pijama i el va seguir escales avall, cap al menjador. En creuar el llindar, dues veus agudes van cridar a l’uníson: “Mamà!”. Va sentir els seus peuets creuant l’habitació a corre-cuita i va deixar que se li abraçaren a les cames, fent equilibris per a no caure per la força de l’impacte.

Es va carregar en un braç el seu fill menut, de quatre anys, mentre ell se li arrapava al coll, com si tingués por de separar-se d’ella. L’altre el va passar al voltant dels muscles de la seua filla, tres anys major, que li envoltava la cintura, entossudida a obtindre la seua ració d’afecte matern. Va avançar com va poder fins a la taula, mentre el seu marit tractava, infructuosament, d’aconseguir que les criatures la deixaren seure a la cadira.

—Vinga, va! Deixeu tranquil·la la mare i ajudeu-me amb els plats —va intervindre el seu marit.

El xiquet va obeir l’ordre a contracor, deixant-se lliscar per les cames de la seua progenitora fins arribar al terra i apropant-se al pare amb el cap cot. La seua germana, en canvi, es va limitar a apartar-se prou com per poder col·locar-se al seu lloc, just al costat de la mare.

La taula ja estava parada, així que ella es va servir una tassa de cafè mentre la seua filla s’atansava un got de suc, tot esperant que els homes de la casa portaren el menjar. El seu marit es va acostar amb la paella encara calenta i va començar a servir-les els ous i el bacó. Per la seua banda, el seu fill anava carregat amb un plat amb torrades i un altre amb les famoses galetes casolanes que li havien promés.

Es va portar la forqueta a la boca i l’explosió de sabor li va acabar d’obrir la gana.

—Està deliciós —va felicitar el seu espòs.

—Prova les galetes, mamà! —li va demanar el menut, pegant bots al seient, sense poder contindre l’emoció. Era la primera vegada que ajudava a preparar l’esmorzar.

—El primer que faré tan prompte m’acabe el cafè —li va prometre. I, amb això, només va aconseguir que no li traguera els ulls de sobre en tota l’estona, delerós per veure la seua reacció en tastar les pastes.

La xiqueta va fer rodar els ulls, exasperada. El seu germà estava sempre tan delerós de complaure que li resultava avorrit. En veure la mirada d’advertència de la mare, va tombar-se cap al televisor i va concentrar-se en els dibuixos animats.

—Estimat, seu o t’ho menjaràs tot gelat —va interpel·lar el seu marit, que continuava donant voltes per la cuina, portant més i més plats.

—Vaig, vaig… Ara vaig —va respondre-li en un murmuri—. En vols un poc més? —va afegir, amb la cafetera a la mà.

Ella va negar i va fer uns copets a la cadira lliure. Aquesta vegada, ell li va fer cas i, després de llevar-se el davantal immaculat, va situar-se al seu costat. Li va dirigir un somriure nerviós, esperant el seu veredicte.

—Perfecte, com sempre —va respondre a la pregunta que li havia formulat amb els ulls—. Et superes cada diumenge, estimat —i es va inclinar per fer-li un cast petó als llavis, mentre els fills feien cara de fàstic en veure la mostra d’amor dels adults.

Ell va somriure, complagut. No només havia preparat un copiós desdejuni per a tota la família, amb menjar variat i per a tots els gustos sinó que, a més a més, després del terrabastall matutí, la cuina havia quedat impecable. Els estris que havia utilitzat per a cuinar descansaven al rentaplats, esperant que acabaren l’esmorzar per rebre els seus companys, els plats i coberts que utilitzarien per menjar; al banc no hi havia ni una molla de pa ni cap taca indesitjable; l’estança havia estat airejada a consciència i ara feia olor a gessamí, la fragància preferida d’ella i, per últim, ell encara havia tingut temps de fer una rentada ràpida al sòl de la cuina, que relluïa sota la llum que travessava les finestres.

Aliena a la joia que havia provocat el seu comentari, va agafar el diari i se’l va acomodar a la falda. Amb la mà lliure, es va portar la tassa de cafè als llavis i va observar de reüll com el seu marit, finalment, començava a menjar. Va amagar una rialla en adonar-se que, fins i tot assegut a taula, tractava de fer tres coses alhora: controlar els xiquets, menjar i assegurar-se que ella no necessitara res més.

Va fer un glop, gaudint del sabor amarg de la beguda, que prenia sense sucre. Els diumenges eren, sens dubte, el millor dia de la setmana. S’alçava tard, a diferència d’alguns dissabtes, en què es veia obligada a treballar; el seu home esmerçava més temps del que era habitual en preparar el desdejuni, per tal de convertir-lo en un menjar especial; podia dedicar més hores que de costum a la seua família, sense preocupar-se per les seues responsabilitats a l’oficina, amb els fills delirosos de jugar amb ella, i sense haver de pregar al seu espòs que deixara d’endreçar, planxar o cuinar per un instant i es prenguera un descans… I si, per acabar-ho d’arrodonir, feia un matí tan esplèndid com el de hui, res no podia esborrar-li el somriure del rostre.

Si més no, això és el que havia pensat fins aquell moment. Perquè, quan va dirigir la vista a la portada del diari, la porcellana se li va esmunyir dels dits i va acabar estavellant-se contra el terra polit, esguitant de cafè tot allò que es trobava en un radi d’almenys un metre de distància.

—Però què?! No pot ser! —va xisclar, ennuegant-se. La seua família es va tombar cap a ella, alarmada, però la dona no se’n va adonar. Tenia els ulls, desmesuradament oberts, fixes en el paper de diari. Dues llàgrimes li lliscaren cara avall, sense que en fóra conscient.

***

Agost de 1945. Michigan

Per primera vegada en anys, les fàbriques havien detingut la seua producció i restaven silencioses. Tones de ferralla en forma de maquinària pesada, que s’havien mantingut funcionant ininterrompudament, dia i nit, durant més d’un lustre, descansaven, adormides, en els immensos edificis buits que les albergaven. Aquelles jornades d’eufòria patriòtica, cap treballador va acudir a la seua faena, però allò no semblava importar-li a ningú, ni tan sols als patrons.

Quan la notícia va sonar a la ràdio aquell matí calorós d’agost, el país sencer va quedar paralitzat. La gent va abandonar les seues ocupacions i va eixir en massa als carrers, exaltada i plena d’entusiasme. L’alegria desbordant que desprenia la població era contagiosa, i prompte es va estendre a tots els membres de la comunitat, botant d’unes classes socials a altres, des dels empresaris més adinerats fins als rodamóns que dormien als parcs.

El caos va prendre el control de l’estat, mentre les artèries dels pobles i ciutats es negaven de persones i vehicles celebrant la desitjada victòria, un fet que suposava el fi d’un dels esdeveniments més tràgics de la història de la humanitat. Era fàcil trobar a les vies públiques joves i vells, per igual, ballant a les voreres -fins i tot, enganxats als fanals-; cotxes i camions amb més d’una vintena de persones a sobre circulant erràticament per la calçada; oficinistes, peons i obrers formant fileres humanes que es movien al ritme de la música que sonava als carrers… De fet, els més agosarats aprofitaven per besar-se en públic, animats per l’ardor del moment.

“La guerra ha acabat”, era la consigna que s’escoltava per tot arreu. “Visca la llibertat!”, cridaven altres. Tanmateix, si hi havia una cançó que solcava tot el territori, transportada per les veus de la multitud festiva, era l’himne del país, que la gentada entonava emocionada, especialment en els seus últims versos: “La bandera de les estrelles centellejants en triomf onejarà sobre la terra dels lliures i la llar dels valents!”.

Malgrat l’exultació col·lectiva, jo no em deixava endur per l’optimisme. No negaré que els dies de celebració estaven suposant un merescut descans després d’anys treballant fins a l’extenuació a les fàbriques. No obstant, hi havia una qüestió que quedava a l’aire i en la qual ningú semblava reparar: i ara, què?

Finalment, la guerra havia acabat, però això significava que les normes que havien regit la nostra societat durant els darrers anys passarien a ser paper mullat en poc de temps. Durant l’últim lustre, el conflicte havia reclamat un degoteig constant de soldats i s’havia apropiat de bona part de la població masculina del nostre Estat. De la mateixa manera que engolia homes, la lluita també s’afartava d’armes i munició, però no quedava ningú per fabricar-les, amb els pares, germans i marits de tot el país al front.

Per això, es van haver de prendre mesures excepcionals per solucionar la preocupant escassedat de mà d’obra que amenaçava el futur dels combatents nord-americans: a partir d’eixe moment, les dones també podríem (i hauríem) d’ocupar llocs de treball als tallers. Així ho anunciaven els cartells que inundaven els pobles i ciutats. “Us necessitem. Feu la vostra part”. Era una crida desesperada.

Recorde que aquella notícia ens va sobtar a totes. Per primera vegada en les nostres vides, se’ns demanava (no, se’ns exigia, si volíem ser autèntiques patriotes) que abandonàrem les nostres llars i aportàrem un gra d’arena a l’esforç bèl·lic. Però el gra, com passa sovint, prompte es va convertir en una muntanya. La nostra faena comptava, i molt. Per extensió, nosaltres també ho fèiem.

Totes vam haver de formar-nos i especialitzar-nos. Aquelles que no havíem tingut cap ofici o les que només havien fet de cambreres, criades o mainaderes ens vam veure obligades a sortir al carrer i buscar noves ocupacions en les fàbriques de munició, d’armes o d’altres aparells de guerra. Aprenguérem a cargolar, soldar, reblar i aparellar tot tipus de peces i, sobretot, a fer-ho tantes hores al dia com calguera.

N’estàvem orgulloses. Sabíem que el nostre esforç era indispensable. Érem el motor de la societat que, sense nosaltres, s’hauria aturat, inevitablement, deixant centenars de milers de persones en l’estacada. Descobrírem com de gratificant podia ser un treball tan dur com aquell, però també albiràrem quelcom més important que, fins llavors, havíem pensat que ja teníem: la nostra llibertat.

Ara sí, érem lliures de debò. Res a veure amb la falsa sensació d’independència i autonomia de la qual havíem gaudit fins aleshores. Podíem eixir de casa quan volguérem i anar on se’ns passara pel cap; podíem gastar els diners que havíem guanyat en allò que consideràrem oportú o fer allò que més ens abellira en les nostres cases; podíem relacionar-nos amb les nostres amigues sense donar explicacions a ningú… En definitiva, nosaltres decidíem què volíem fer amb les nostres vides.

Almenys, ho férem durant uns anys, mentre va durar la guerra. Perquè, el que més em va sorprendre en aquell moment, va ser que, enmig de l’eufòria general, ningú pareixia preocupar-se pel que significava la victòria per a les dones, a banda de nosaltres mateixes.

Per a la població femenina, la fi del conflicte suposava que tornaríem a ser filles, germanes, mares i esposes. Pares, germans, fills i marits regressarien amb nosaltres —si més no, els que no s’havien deixat la pell al front—, i ocuparien els nostres llocs a les fàbriques, tallers i oficines. Perquè, ara que no hi hauria més batalles, que no es necessitaven més armes, munició o bombarders, ningú recordaria la nostra contribució a la causa ni els sacrificis que havíem hagut de realitzar.

Retornaríem a les nostres llars, algunes amb els fills, d’altres, soles, mentre els homes, inclús els ex soldats malalts o impedits, es quedarien amb els nostres oficis, amb els nostres salaris i, en definitiva, amb les nostres vides. Així, les cases, per elegants o còmodes que foren, es convertirien de nou en gàbies daurades dins les quals ens aniríem marcint a poc a poc, rememorant tot el que havíem guanyat amb la guerra, mentre d’altres ho perdien tot. Semblava, doncs, que el futur ja estava decidit, que no hi havia res a fer.

Tanmateix, s’equivocaven. Jo no pensava tancar-me al meu domicili, empresonada entre quatre parets decorades amb paper pintat. Em negava a fer-ho, i estava convençuda que moltes companyes compartien aquest sentiment. Si volíem recuperar el nostre futur, només havíem de ser prou valentes com per allargar les mans i agafar-lo al vol.

Així va començar tot. Jo em vaig convertir en la primera Rosie, però darrere en van vindre moltes més.

***

1 de juny de 1997. Clarksville, Indiana

La casa estava tan impecable com qualsevol dilluns, malgrat el tràfec excepcional del matí i el fet que, al contrari del que era habitual, la família al complet estava a casa. Ella feia estona que havia acabat de vestir-se i pentinar-se. Mentre esperava que el seu marit acabara d’arreglar els xiquets, es va asseure al sofà i va engegar el televisor. La notícia sortia a tots els canals. Reporters enviats des de tot els racons del país analitzaven els preparatius del que s’esperava que fóra un dels funerals més multitudinaris de la història.

Els carrers de Clarksville havien estat envaïts per una munió de periodistes que s’apressaven a captar tots els detalls de l’esdeveniment, des de l’exèrcit de ciutadans que començava la peregrinació cap a l’església fins als voluntaris que, de manera espontània, engalanaven la casa de la difunta amb flors, poemes, fotografies i mocadors rojos lligats als reixats i ornaments de la residència.

—Afanyeu-vos o farem tard —va cridar, tombant-se cap a l’escala que conduïa al pis superior.

—De seguida baixem, —va respondre ell, estressat. Intentava que els seus fills s’estigueren quiets el temps suficient per a pentinar-los i ajudar-los a vestir-se amb la roba més elegant que tenien.

Era una jornada trista, molt trista. A l’aire s’hi respirava una tensió desacostumada que enraria l’ambient. Ningú sabia ben cert què passaria a partir d’ara, però no podia ser res de bo. S’acostaven temps negres, i era difícil saber com acarar-los.

Feia més de cinquanta anys que no es veien en una situació semblant, un canvi inesperat que podia engegar la societat actual a rodar. L’última vegada, els esdeveniments havien degenerat en una violència que havia acabat per enfrontar els homes i les dones de tot l’estat. Una guerra civil de sexes que havia capgirat l’ordre social establert o, més bé, havia aconseguit mantindre la disposició que un lustre d’experiència i bon funcionament havia legitimat.

Neguitosa pel que poguera vindre, va sospirar. Ahir havia sigut un mal dia, però hui seria encara pitjor. L’aparició dels xiquets a la porta del menjador va apartar-la dels seus pensaments. Lluïen una expressió contrariada al rostre. Sabien que estava passant alguna cosa important i eren conscients que es tractava d’un succés trist, però no ho entenien. En veure la mare, posaren cara de circumstàncies, tractant de traure a la llum el seu millor comportament. Es van asseure cadascun a un costat d’ella amb els braços creuats sobre la falda.

—De seguida ens n’anem, no patiu —els va dir, fent-los un bes al front.

Cinc minuts després, interpel·lava de nou el seu home que, finalment, va entrar a la sala, acabant d’ajustar-se la camisa.

Amb un sospir, es va alçar del sofà i es va dirigir a la porta d’entrada, que va tancar darrere de la seua família. En creuar el jardí, va veure que els seus veïns també eixien de casa en eixe moment. Els van esperar junt a la tanca i, després de saludar-los afectuosament, van enfilar tots junts el camí cap a la capella. Les dues dones lideraven la marxa, mentre els xiquets —tres, comptant la filla dels seus amics— les seguien a poca distància. Tancaven la comitiva els dos esposos, que no treien els ulls de sobre als infants, temorosos de què en feren alguna de les seues.

Excepte les criatures, que només portaven un crespó enganxat al pit, tots vestien de negre rigorós, tal com exigien les circumstàncies, de manera que el mocador roig que portaven les dones al cap destacava escandalosament al costat de l’aire lúgubre de la resta de peces de roba.

El govern havia decretat una Jornada de Dol Nacional. Gran part de la societat se sentia òrfena, en haver perdut la seua guia espiritual durant les últimes dècades. Ella els havia assenyalat el camí correcte i els havia animat a seguir-lo. Sense la seua veu, com trobarien la manera de continuar endavant?

A mesura que s’aproximaven a l’església, cada vegada ensopegaven amb més gent a les voreres. Alguns portaven fotografies i pancartes. D’altres, rams de flors o ciris. Però tots compartien la mateixa mirada trista i desesperançada. Al carrer, més que en cap altre lloc, se sentia la tensió acumulada, com un polvorí a punt d’esclatar a la mínima guspira que s’hi acostara.

Durant la nit, el centre de la ciutat havia estat engalanat amb pòsters i altres imatges de la difunta Rosie, especialment amb aquell dibuix seu que es va fer tan famós poc abans que esclatara la guerra civil, quan encara treballava com a rebladora en una fàbrica de bombarders. A les parets, la il·lustració pregonava als quatre vents el lema que havia acabat per convertir-se en una consigna universal: “Nosaltres podem fer-ho”.

Prompte, el degoteig d’assistents al soterrament es va convertir en un torrent imparable, i van haver d’alentir el pas. L’opció d’entrar a la capella quedava totalment descartada, així que es van afegir a la multitud que s’havia congregat al voltant de l’edifici. Un parell de pantalles gegantines retransmetien l’esdeveniment en directe a tot el món per tal que ningú es perdera cap detall quan començara el soterrament.

A través d’aquests immensos dispositius no era difícil localitzar alguns membres dels cossos de seguretat de l’estat entre la gentada, disposats discretament i de manera aparentment aleatòria.

—No es refien del que puga passar hui —va xiuxiuejar una dona a l’altra.

—No puc retreure’ls-ho —va respondre la seua interlocutora—. És un pensament que està al cap de totes. I si tot torna a canviar, ara que ella ja no hi és? No tems una revolta? —la seua amiga va arronsar les espatlles, tractant de llevar-li importància a l’assumpte.

—Crec que és una por infundada. És tard per a tornar enrere. Ja hi ha massa Rosies al món —va sentenciar.

No obstant, aquesta possibilitat, real o no, surava en el pensament de gran part de la ciutadania. La presència dels funcionaris armats semblava tranquil·litzar les dones. Als homes, en canvi, els succeïa més bé el contrari: es tensaven, com si els estigueren acusant d’un crim que no havien arribat a cometre.

Els seus marits, situats just darrere d’elles, fingien no escoltar la conversa. Gotes de suor freda els recorrien l’esquena mentre tractaven de relaxar els músculs i fingir que tot anava bé. Per descomptat, no estaven d’acord amb el matriarcat que regia les seues vides. Nascuts a principis dels anys setanta, no havien conegut cap altre ordre social, però això no els impedia adonar-se’n que hi havia alguna cosa que no rutllava bé en aquella equació.

Tenien clar que no era just que només una part de la societat gaudira de la seua llibertat i autonomia i que, per a fer-ho, haguera de sotmetre l’altra part. Tanmateix, tampoc pensaven que una revolució violenta en fóra la solució. Per a ells, la mort de Rosie suposava una escletxa en el sistema, una porta oberta a l’esperança.

Distretament, es van fixar en els xiquets que jugaven a la vora, cansats de fingir una tristesa que no sentien i sense acabar d’entendre per què havien d’estar-se tant de temps de peu sense fer res.

—Ara ho farem a l’inrevés —deia la filla dels veïns—. Si ho fem sempre igual, és molt avorrit —la seua amiga assentia, comprensiva.

—Tu arribes a casa de treballar i jo estic fent el sopar, val? —explicava al seu germà, que reia de manera incontrolada, davant la novetat—. Va, que si no t’ho prens seriosament no eixirà bé! —el renyava.

—I després tornem a canviar? —preguntava ell, posant-se seriós.

—Clar! —responien les xiquetes, com si es tractara de la cosa més òbvia del món.

En escoltar-los, els seus pares van somriure, encoratjats. El futur no passava per una guerra violenta. Tampoc per retornar a la societat anterior al moviment de les Rosies, que només es diferenciava de l’actual en la part de la població que resultava aixafada pel sistema. Amb sort, la mort de la primera Rosie els faria descobrir, d’una vegada per totes, que el que necessitaven era la igualtat.

Estaven segurs que aquella societat arribaria, tard o d’hora. Només els calia recordar que el futur no el construïen ells, sinó els infants. I els xiquets i les xiquetes semblaven tindre-ho molt clar.

* Fotografia de PhotosForClass.com

Temps de lectura: 21 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close