Cinc monedes de vint cèntims i una de cinquanta. En total: euro i mig. Arreplegà el tiquet sense mirar-lo, el va guardar en la butxaca menuda de la motxilla i tractà d’avançar maldestrament per l’autobús en marxa. Allà, sols hi havia dues dones grans i un senyor amb aspecte d’estranger. Per tant, es va poder seure just darrere de la porta d’eixida. Ulls tancats, mirant cap a dalt, tres inspiracions i tres expiracions. Auriculars connectats, patró dibuixat, menú, reproductor de música, Anneke Van Giersbergen, Wonder.
Va tardar cinquanta-tres segons a obrir de nou la motxilla. I solament tres en traure poc més de vint pàgines grapades, subratllades en groc, amb els marges anotats amb bolígraf negre i roig i, a vegades, amb llapis gris. Certament, se sabia de memòria fins i tot les acotacions. Malgrat tot, va passar un per un els fulls arrugats, fins a arribar a l’Acte Segon, Escena Primera. Va elevar la vista fins a un punt indeterminat del sostre i va recitar mentalment un per un els diàlegs. Els subratllats i els que no ho estaven. Després de cada frase comprovava tremolosament si havia errat en alguna paraula. No en fallà cap.
Portugal-Canoner. Baixà una de les senyores, la del polar del Decathlon, bufanda color beix i cabell tenyit de ros. Pujà una xica jove, tan jove com ell. Vestida amb malles i samarreta de coll alt, íntegrament de color negre, tal com anava ell. Els cabells castanys perfectament recollits. S’assegué al seu darrere, amb un auricular en l’orella dreta, un llibre tancat sobre les cames, joguinejant amb un bolígraf negre amb la tapa rosegada, i amb la vista fixada a la finestra per on desfilaven els carrers de la ciutat.
Ell la va mirar de reüll durant poc més d’un segon. Aleshores, els seus ulls es van concentrar en les línies profusament subratllades: “No, no ho sé! No tinc la menor idea d’on ha anat! Ni molt menys entenc per què no ha tornat. Creu-me quan et dic que no ho sé. Que no ho entenc… si sóc el primer que no ho entén! Sí! Sé el que diu Daniel! Ho sé perfectament. Però no, no té raó, no diu la veritat. Menteix! Ell no va estar amb mi. No vingué…”.
Maldecap. Aquest diàleg li provocava maldecap. Probablement perquè mai se li ha donat bé mentir, o potser perquè en tota mentida hi ha una part de veritat. Malgrat tot, el va repetir sencer. Murmurant-lo. Amb la urgència present en cadascun dels mots, però amb cura de no precipitar-se. Amb respecte pels silencis, breus, però expressius.
Barrejant-se el so del motor de l’autobús amb el cant i el piano d’una balada, es va escoltar una veu tènue i vacil·lant: “Samuel. Escolta’m. Et veig molt estrany”. Al donar-se la volta, es va trobar uns llavis que murmuraven frases i uns ulls grisos que miraven als seus. Va apartar la mirada, buscant algun lloc segur on fixar-la. Seients buits, amplis finestrals, tres desconeguts, un guió de teatre. Una frase subratllada amb color fluorescent. “No, no em passa res… sols estic preocupat per Brian. Res més”. Ho va dir amb tota la calma que li fou possible. Li ho va dir a ella. Sense mirar-la. Aleshores, ella li respongué: “Segur que és sols això? Des d’ahir… des d’ahir et veig molt estrany”. Unes paraules escrites en un guió, com el “sí!” que amb un crit va esgarrar la calma de l’autobús.
Un. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Deu segons. Una eternitat. Tot el que hi hagué després fou silenci. Un llarg silenci. Un silenci massa llarg. Si es girava, a mà esquerra veia una mirada astorada de l’anciana. Què mira senyora?! Açò és cultura! No tinc la culpa que haja sonat brusc. Ho diu el guió! Mire-ho! Està escrit en l’acotació. Ho veu? Però tothom va callar. Ningú no va dir res. Si girava enrere, veia uns ulls grisos, tristos, que li provocaven una inexplicable angoixa. Anne no et poses trista, Brian de segur que estarà bé. Creu-me Anne… creu-me! Però ningú no va dir res. Ni ell, ni el senyor amb rostre d’estranger, ni la dona major. Ni tampoc la xica de negre. Ningú.
Agafa aire.
—Així que et presentes a la prova? —quina pregunta més estúpida! És evident que sí!
—Sí, és la primera volta que em presente a una prova d’aquestes. La veritat és que tinc ganes, però… em trobe un poc nerviosa, saps? No sé si m’eixirà bé, però… per provar no perc res. No és cert? En fi… —fa una llarga inspiració—. Em diuen Clàudia —li allarga la mà, i queda aquesta a cinc centímetres del seu rostre—. I a tu? Com et diuen? —retrocedeix el suficient per a donar-li la mà.
—Em diuen Marc.
—Ostres! Ha estat divertit, no creus? Agafes l’autobús, nerviosa, estàs nerviosa per la prova! Perquè clar, hauràs d’actuar davant d’un jurat. I ho has de fer bé! Perquè clar, són ells els que decideixen si t’agafen o no. Tu creus que seran simpàtics? Jo espere que sí. De veres, perquè si són antipàtics jo em mor. Tu estàs nerviós també? Sí, segur que ho estàs. Però no passa res, Marc. És normal. Però segur que t’ix genial. M’ha encantat com ho has fet, de veres. Espera un segonet! A vore si el trobe… deu estar en algun lloc, sí, ací… No, no és açò, a vore… val ací està. Ara sí —trau el guió arrugat de la motxilla. Va tardar poc a trobar la pàgina que buscava—. A vore… per on ens hem quedat? Val, ací: “Samuel, vens a buscar-lo? El papa i jo anirem a Ironbound. És l’únic lloc que ens queda per buscar…”
—“No. Aniré més tard. Ara… ara tinc coses per fer…”—les dues mirades es van unir, sense defugir-se.
Poeta Llorente-Temple: aparegué escrit amb leds de color roig en el rètol lluminós. Clàudia desvià els ulls durant un segon cap al rètol, i tot seguit polsà el botó de stop. Amb un somriure picardiós li va respondre “Segur?”. Després d’arreplegar les respectives pertinences van baixar tots dos de l’autobús.
Temps de lectura: 5 minuts
