Hola,
Espero que no et sorprengui que el començament d’aquesta carta sigui tan fred i directe, acostumat com estaves que et saludés amb un “estimat amor”, però a hores d’ara ja no tinc paraules dolces ni tendres per a tu. Et vas encarregar de menysprear-les, de rebutjar-les, fins i tot d’aniquilar-les, i quan la destrossa és tan devastadora no hi ha possibilitats de reconstrucció.
Saps què? Detesto la teva veu. Aquell so greu que et sortia de la boca i que em prometia gairebé tocar la lluna amb la punta dels dits. “M’agradaria fer això amb tu. M’agradaria anar a aquell lloc amb tu. M’agradaria compartir aquella experiència amb tu”, em deies. I jo reia, satisfeta, de saber-me tan estimada. Fins que venia la trucada, feta amb un to seriós, per denotar que no era ni agradable ni volgut el que s’havia de comunicar. Un dia era una reunió, un altre dia un sopar ineludible i també hi havia els dies de les dolences vàries. Llavors em desapareixien les ganes de riure i em venien les llàgrimes, que m’esguerraven el maquillatge, i amb els ulls tan entelats em sentia ridícula per anar tan ben vestida i tan ben pentinada per a una cita, de sobte, inexistent.
Saps què? Detesto les teves mans. Tan gloriosa que m’havia semblat la teva pell, amb aquell tacte suau i càlid, que relliscava tan lentament com podia pel meu cos i que em feia estremir de manera incansable. Panteixava ràpid, sense seguir cap compàs, de pur plaer, i a cada nova alenada d’aire que agafava sabies de sobres que et demanava que aquella unió no s’acabés mai. Quan les recordo, les teves mans, les veig lletges, arrugades, demacrades, tan pàl·lides que les atribuiria a un mort. Si em toquessis seria com si un tronc feréstec, dels més salvatges i deformes del bosc, se’m refregués per cada mil·límetre de mi. Em provocaria angúnia, perquè em punxaria, perquè m’esquinçaria, perquè em faria rajar sang i dolor.
Saps què? Detesto els teus llavis. La primera vegada que em vas fer un petó va ser com menjar un bocí de cel. O de felicitat. Jo era molt jove i estava extremadament nerviosa per la meva inexperiència. Per a tu també era la primera vegada, però eres més agosarat. Si algú ens hagués pogut tirar una instantània de segur que al nostre voltant hi haguessin aparegut focs d’artifici. Quin fàstic que m’entra quan em recordo d’aquella mica de saliva que em deixaves a la boca després de gairebé cruspir-te-la. Inconscientment encara em poso els dits als llavis per assegurar-me que no hi tinc res i que em puc estalviar les basques i els regiraments d’estómac.
Saps què? Detesto la teva olor. Ja no suporto cap aroma que tingui un deix de torrat. El cafè, les ametlles, el pa: no n’he menjat més. No seria capaç de fer-ho perquè em semblaria que tinc una part de tu a dins meu, i em ve urticària només de pensar-ho. Abans em faltaven narius per copsar bé el perfum que desprenies. Perquè simplement m’encantava. Tant de bo hagués trobat recipients capaços de servar-lo. Hagués estat meravellós per sentir-te a prop en les teves absències. Ben mirat, tot això que m’he estalviat: hagués tingut feina a trencar-los tots. I ja n’hi ha hagut massa, de trencadissa.
Saps què? Detesto la teva mirada. Aquells ulls d’un color blau tan intens i perfectament nítids em van fer perdre el nord. Em conduïen, amb un simple moviment, per allà on volien. Ara, si pogués, te’ls arrencaria perquè no poguessis tornar a mirar amb aquella falsa candidesa. Sort que vaig ser capaç de vèncer la meva pròpia ceguesa: llavors vaig poder començar a veure la veritat. El teu egoisme, la teva falsedat, els jocs que només entenies tu. I vaig llençar la bena ben lluny per tal que no se’m tornés a col·locar al rostre.
Saps què? Adoro la teva decisió. El teu prou. El teu adeu final. El teu abandonament. Segurament ha estat el més sensat que has fet durant tot el temps que has estat amb mi malgrat que quasi no has tingut temps d’estar-hi. Almenys així, finalment, he après a ser lliure i a estimar-me.
Fins mai.
Temps de lectura: 3 minuts
