fbpx
La revista més vital

SCUM

Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava, sinó una paranoica que no em deixarà tranquil tan fàcilmentÉs evident que està obsessionada amb mi. Tot això ho pensava l’Andy just després de penjar el telèfon. I tenia raó de desconfiar. La seua sospita era del tot certa, malgrat que això només ho sabria unes setmanes després, al seu despatx de la Factory, quan ella tragué un revòlver del calibre 32. Només en aquell instant va ser conscient que sí seria capaç de fer-ho, que havia subestimat la ràbia de la Valerie. En canvi, en el moment de penjar el telèfon, encara no era més que una temença que s’havia dipositat en la seua ànima i que, almenys aquella nit, ja no el deixaria tornar a dormir.

Per la seua banda, la Valerie tampoc podria conciliar la son ni aquella, ni les nits successives, fins aquell migdia del 3 de juny del 68. La conversa telefònica amb l’Andy havia esdevingut, per a ella, més que reveladora. No podia dir que foren grans amics, però, fins i tot, havien treballat junts en “Im a man”, un dels antulls cinematogràfics de l’Andy. Per això aquella nit, va poder percebre la mentida en el seu to de veu, que tremolava a l’altra banda del telèfon, i va comprendre que ell estava jugant brut i que no tenia cap intenció de produir el seu projecte teatral. En només uns minuts al telèfon havia pogut adonar-se’n del que, fins al moment, no eren més que fets aïllats que, de sobte, s’unien com un trencaclosques de situacions successives, fàcilment aprehensibles des del seu propi dolor i que aquella nit encaixaven portant-la a la decisió més radical de la seua vida: assassinar a l’Andy Warhol.

A l’endemà, l’Andy en aplegar al seu despatx alçà el telèfon per demanar, urgentment, la presència del seu mànager, Fred Hughes. Ahir em tornà a cridar, Fred, quasi no podia reconèixer la seua veu de tan alterada com estava —li contava angoixat. Eren les tres de la matinada i vaig haver d’assegurar-li que avui mateix rebria una cita teua per entrevistar-nos la setmana vinent i solventar el tema de la producció de “Up your us”. En eixe moment, Fred soltà una riallada que sonà en tot l’edifici. Li semblava un títol ridícul amb el que no podien més que perdre dinés.

El matí del 3 de juny, la Valerie es va sorprendre eufòrica a l’únic espill, de l’únic bany de l’hospici en el que darrerament es venia quedant. Als quinze anys havia fugit de la casa familiar de New Jersey, deixant enrere els abusos sexuals de son pare i les pallisses de l’avi cada vegada que aplegava borratxo, és a dir, cada nit. Des d’aleshores malvivia de captaire pels indrets més obscurs de la terra de les oportunitats i sobrevivia del que podia; la prostitució era només un recurs que intentava evitar, de tanta nosa com li feien els homes. Així contat semblava un estereotip de la misèria nord-americana, només que era tal qual la seua ferida que, en canvi, no la feia sentir víctima de res. Ben al contrari, s’havia demostrat que podia fer tot allò que es proposés i havia aconseguit llicenciar-se en Psicologia per la Universitat de Minnesota. L’estudi de l’obra de Freud li va canviar la vida. Aquell matí, mentre es netejava les dents, pensava en la nit en que va conèixer a l’Andy i com estigueren hores parlant precisament de l’obra de Freud, en resposta a la qual havia escrit SCUM, un manifest publicat per l’Olympia Press i del que el seu editor, Maurice Girodias, havia venut milers de còpies sense pagar-li a la Valerie ni un dòlar pels seus drets com a autora. S’havien conegut en una festa de la Factory i els dos anaven fins al cul de speed ball. A més,  ella ho contava sense mostrar cap tipus d’afectació, així que l’Andy no tornà a recordar l’anècdota, fins que no havien passat mesos de l’atemptat.

Quan va girar per Park Aveniu cap al 47 de Midtown, va sentir un nus en la gola i una forta taquicàrdia, però en tantejar la pistola a l’interior de la borsa va pensar que ja era massa tard per a l’Andy. Només travessar la porta d’entrada es va topar amb ell, que anava cap als ascensors acompanyat del senyor Hughes. Així que van pujar tots tres fins a la quinta planta, on estava l’estudi de Warhol i on es van trobar amb Mario Amaya, un crític d’art que s’havia avançat a la seua cita i que tampoc imaginava el que estava a punt de passar.

En entrar al despatx, no va respectar ni la cordialitat que l’Andy intentava mostrar. Sense obrir la boca tragué la pistola, apuntà directament contra l’Andy i disparà tres vegades consecutives, que van fer ressonar tots els cristalls de l’edifici.  Els dos primers trets els va fallar, però l’última bala li travessà el fetge, l’esòfag, l’estómac i el pulmó; tal com declararia, davant la premsa, el cap del servei mèdic que atengué a Warhol. Però la Valerie no estava contenta. Tornà a carregar la pistola i esta vegada apuntà contra Hughes, que intentava escapolir-se sota la taula. En sentir els trets, Mario Amaya que esperava en la porta, entrà espaordit sense atendre a la presència de l’ombra de la pistola de la Valerie, ni del tret que acabava de rebre. L’Andy ho havia vist tot i només quan ella sortia del despatx va quedar inconscient. Ella sabia que no podria sortir de l’edifici, però només pensava que aquella nit menjaria de calent. Mentre dos agents l’empentaven cap a dintre del cotxe policial, la Valerie trencà el  seu silenci i davant dels crits de la gent que la increpava, va proferir tan alt com va poder: —que no us enganyen, la veritat de tot està en la meua obra.

Temps de lectura: 5 minuts

62+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close