Vivim en un país aspre i eixut. Una bona part del territori, mires on mires, és secà implacable. Roques, pedres i pols. Tret de les planes litorals que es poden regar (totes no), l’agricultura que s’hi ha practicat ha estat simplement miserable. Pura subsistència. Només cal acostar-se a qualsevol muntanya per veure la faena descomunal d’humans i bèsties que van alçar quilòmetres de parets de pedra per aconseguir una llesca plana on plantar alguna cosa. Misèria pura. La gent al nostre país sabia a la perfecció què volia dir viure a l’infern, perquè aconseguir una miqueta de verd implicava un esforç colossal. Per això ens fascina l’aigua. Els nostres ideals de territori els configuren horts o jardins amb aigua en abundància, amb arbres i ombres fresques, racons humits i vegetació exuberant: fulles verdes ufanoses que no passen mai set. El paradís, vaja.
Per això, el nostre desig inconscient d’aigua com a element pràcticament sagrat ha fet que ens inventem històries meravelloses, misterioses, de com aconseguir-la i assolir la felicitat. Us n’explique una que m’han contat: això diu que era una família que anaven a segar un bancal de blat al ple de la calor. Hi treballaven tots, adults i xiquets. El més menut, poc més gran que un xiquet de bolquers, el van deixar gitat a l’ombra d’una carrasca per guardar-lo de la solana. Segant segant van sentir que el menut deia: «ma». El pare va fer a un dels fills grans: «porteu-li aigua al xiquet que deu tindre set». Però quan el germà li acostava el got el menut girava la cara. I així ho va fer unes quantes vegades. Deia ma, però no volia beure. Van passar els anys, i comprengueren que el xiquet en realitat el que feia era senyalar l’aigua que hi havia davall la carrasca. Hi van fer un pou i van obrar una sénia que encara rega unes hortetes que fan goig. El xiquet, ja gran, fa de saurí allà on el criden.
M’agrada acostar-me als llocs que intenten recrear el paradís aquàtic. Als nostres paradisos particulars sempre hi ha aigua. No ens els podem imaginar d’una altra manera. Ara fa poc vaig fer una excursió a la font de Quart, que és un ullal que rega els horts de la Vall de Segó (les Valletes) al nord de Sagunt. L’aigua s’acumula en unes basses d’on ixen les séquies que van partint-se, als sistars, i fan que arribe a cada hort. L’estany d’Almenara també està connectat amb tota la xarxa de séquies. L’aigua de la font de Quart s’ha aprofitat des de sempre per al reg. Cavanilles en fa referència en les seues Observaciones i apunta que la font ja tenia una tanca per evitar el pas dels animals i de les raberes. Era, com és ara, un lloc reservat. Actualment el paratge és un jardí poblat de pins i palmeres a la vora de les séquies que ixen de les basses. S’hi està bé, corre un aire fresc entre els arbres i l’aigua cristal·lina busca la via que la porta als horts. Amb bon criteri s’està intentant que la font torne a poblar-se de vegetació natural, de plantes aquàtiques dels estanys: asprella i bova.
La frescor, el verd de la vegetació, el perfum de les flors i la remor de l’aigua corrent per les séquies en un lloc tancat, agradable i tranquil em van suggerir una imatge del locus amoenus dels poetes clàssics. El lloc és pacífic i idíl·lic, la vegetació, amable i perenne, hi ha abundància de fruites i la companyia humana és deliciosa. Afavoreix l’afecte i la conversa amable. La font és una aproximació, modestíssima, al paradís. El paradís que la gent ha buscat des de sempre, potser no es troba en el futur ni en el passat, ni en cap lloc llunyà. Potser ja el teníem ací de fa temps. Com ens va ensenyar Epicur, el jardiner. Natura a escala humana. Natura domesticada, transformada i canalitzada. Però natura, a la fi.
(Imatge: http://www.foro-ciudad.com/valencia/quart-de-les-valls/fotos/70000-font-de-quart.html)
Temps de lectura: 3 minuts
