Per aquells dies s’estava celebrant a València la Fira del Llibre, ubicada, com ha vingut sent tradicional, al passeig del Jardí de Vivers. I aquest despitat lletraferit que vol i no pot, ja se l’havia passejat amunt i avall alguns dies abans. Primer, cercant-hi un professor de matemàtiques, qui, també despistat, s’havia ficat a escriptor. Mentre el buscava, va mamprendre a polsimejar una pluja finíssima que, imperceptiblement, anà amerant els passejants, fins acabar xopant-los fins la moma. Llavors, vaig trobar recer dins la caseta on signava exemplars Josep Franco, de qui només sentia la seua veu de fora estant, fins que se’n feu presència física rere les piles de llibres, per davall la línia de flotació d’una taula-expositor.
Bona estona més tard, quan escampava, o això ens semblà a tots car isquérem com caragols a passejar de nou, vaig adonar-me que encara arribava d’hora a la presentació del llibre de l’Àlan Greus, que es feia en un dels envelats muntats a l’esplanada dels jardins -una petita elevació del terreny, si fa no fa plana i molt irregular de perímetre, en realitat, però, ocupant l’àrea central de les dependències de l’antic Palau Reial, per això la seua estranya alçada sobre les restes del venerable edifici, ja desaparegut físicament, i fins i tot de la memòria dels valencians.
Bo; realment no estic massa segur de si fou aquell mateix dia o s’esdevingué en un altre, igual de plujós, o amb núvols amenaçadors. La memòria té aquestes coses: pot fer coincidir en un mateix temps dos fets inconnexos, llunyans. O mentir, però disposant els fets de manera versemblant. Dins l’envelat -que era per on anava la meua narració abans d’endinsar-me en una digressió erràtica- hi havia disposada la taula amb els convidats asseguts: Núria Sendra, d’Edicions del Bullent, i l’autor del llibre guardonat, que allí es presentava oficialment, Àlan Greus. Fetes les presentacions i els romanços pertinents incloent-hi l’ensabonament tradicional a l’autor, l’acte va concloure amb un vi d’honor, el qual va acabar tot d’una amb la sensació aclaparadora de calda, humida i apegalosa, que hi feia a dins. Després, mentre la mateixa persona tornava a la taula de presentacions per a donar a conèixer un altre llibre, també publicat per la mateixa editorial, l’Àlan, una miqueta espantat, va acceptar la meua petició i s’assegué costat per costat, en una d’aquelles butaques de tisora, d’incòmode record. Greus havia estat guardonat amb el Premi Enric Valor de Novel·la Juvenil pel seu llibre, L’art de Raimon, una novel·la encasellada en l’estúpidament anomenada literatura per a jóvens, i d’una indubtable qualitat literària, que atrapa el lector fins al darrer full, quan aquest sent amb horror evident que el somni s’ha acabat i que ha de tornar d’obligat a la vida quotidiana, gris i ordinària.
L’Àlan és un joveníssim professor d’institut a una població de la Ribera Baixa; prim com un pal de granera i amb unes ulleres que li facilita la identificació intel·lectual, lletraferit o un d’aqueixos despistats com tants d’altres. Un d’aquells professors que arribaren una miquiua tard a escriure, car ja feia anys que havien passat les primeres fornades d’acadèmics que començaren a publicar espantats per les noves expectatives que s’havien creat arran l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Greus és l’autor també d’un petit recull de relats que va ser guardonat amb el Premi Sant Carles Borromeu d’Andorra, Relats de la creença, i en acabant publicà la novel·la L’hereu. Però això serà temps a venir, perquè ara estem de ple en l’entrevista, suats per la calda humida de dins l’envelat, on ha fet la presentació de L’art de Raimon, llibre sobre llibres, aventures, París, intriga, trama negra, enigmes, esplèndids quadres ambientals, excel·lent exercici del llenguatge.
—Com vos ho heu feu, tot plegat? —li pregunte.
—Amb treball, molt de treball –em respon sense ni pensar-s’ho—. L’art de Raimon és un llibre fet i pensat per al jovent. Això, però, no vol dir que hom haja de rebaixar la qualitat literària, ni un bri.
—Al vostre llibre, el protagonista és Ramon Llull, encara que no hi apareix físicament, sí es troba sempre present en l’obra. ¿És un intent, per part vostra, de recuperació de l’obra de Llull, una reivindicació, o tan sols li heu donat una oportunitat al gran pensador mallorquí?
—Sí, potser tingues raó –em diu, pensant-se el raonament alhora que s’apuja les ulleres fins el pont dels ulls, en un moviment que convida a la reflexió—. Seria un poc de tot plegat. Llull és un escriptor una mica arraconat, potser perquè sempre se l’ha qualificat de difícil, d’obscur. Però si no fóra perquè va ser ell qui va fer del català una llengua de cultura que, a més, es podia escriure, ara no estaríem ací parlant en la nostra llengua. Bé, ho podríem resumir dient que he cregut oportú parlar de Llull.
Recorde que durant l’entrevisteta, en aquell maig plujós i humit d’una València que ja havia decidit vestir-se amb jaqueta i corbata blaves, pentinar-se amb gomina i creure’s la més guapa del món sencer i part de l’altre, oblidant-se definitivament de ser ella mateixa, tal com la van parir. O potser la memòria me la torne a jugar i siga en una altra ocasió, en un altre temps, uns altres llibres, una altra presentació. Què més en dóna. El que importa és que el solitari lector d’aquestes solitàries línies senta, en llegir-les, el mateix que sent jo, en escriure-les.
I, acabada aquesta segona digressió, ja va sent hora de tornar a suar mentre… Ara, però, ho haurem de fer fluixet, la veu baixeta i, si pot ser, a cau d’orella, millor, perquè ha començat la següent presentació, i la paraula és per als convidats i mantenidors.
—I el motiu és fer de l’obra de Llull un enigma.
—La idea era la descoberta d’un gran enigma que encara hui persisteix —no, si d’enigmes hi ha manta per aquestes contrades, que pense jo—. L’obra més emblemàtica de Llull, L’art abreujada d’atrobar veritat, és un llibre que va existir en llatí, que encara es creu que existeix, però que ningú no sap si va arribar a existir en català. Aquest és l’enigma.
Àlan Greus ens hi convida a la lectura, a llegir. En aquesta ocasió, ha fet un vertiginós exercici de creació literària en recrear llocs i carrers de París, a través d’unes imatges suggeridores, pintades amb el mínim possible de pinzellades, però, les justes i necessàries. Una excursió al París cultural dels museus, les exposicions, els centres d’art i visites als principals i més distingits monuments, hauria resultat tan poc estimulant com ben ensopidor. Però funciona com a introducció de la intriga entorn d’un llibre, cobejat per interessos mercantils i especulatius: un punt d’inflexió en la narració que transformarà aquest viatge en tota una aventura encisadora i difícil d’oblidar. Això vaig escriure a tall de resum per a la ressenya que es publicà a la premsa escrita. Tanmateix, aquesta no va ser la definitiva; també hi ha una segona ressenya, molt més breu i que resa d’aquesta mena: “El París de la llum, els colors, el romanticisme, la cultura; i el París de les penombres, dels matisos grisencs i el suburbà. París és concebut per Àlan Greus com un petit cosmos on s’amaga el secret i la màgia de la més gran aventura mai viscuda”. Si em vaig decidir per la primera fou perquè hi havia més paraules, i s’acoblava millor a l’espai reservat en la plana del rotatiu.
—A la vostra novel·la sobreïxen l’amistat, l’amor, la solidaritat, com a valors.
—Es tracta de transmetre una sèrie de valors… Però no vull que es puga confondre amb un cant a la moralitat. No és un llibre sobre moral ni sobre moralitat. No assenyale camins, jo.
—També hi trobem l’aventura, el viatge, l’enigma, París…
—París és una ciutat que m’encisa. Pense que és el marc ideal per a una novel·la d’amor, o una d’aventures, o una de trama negra, policíaca. També haig de dir que París era, al segle XIII, el centre de la cultura occidental, i també ho era de la teologia. Llull hi anà per impartir la seua art. Per tot això, crec que París era una referència obligatòria per a la meua novel·la.
—Tot plegat, ho estructureu amb els elements d’una trama de la millor novel·la negra.
—Aquesta trama de novel·la negra era inevitable per a poder atraure l’atenció del lector, el qual hi participa directament acompanyant els personatges i veient-se immers en uns esdeveniments d’alta tensió i força emocionants. El que vull és que els jóvens se senten si més no encuriosits per la història i així arriben a fullejar el llibre. Que l’arriben a llegir és més el meu desig.
—Quan escriviu per als jóvens, adeqüeu l’estil i el llenguatge per a ells?
—Sí. Però torne a dir que això no significa que s’empobrisca el llenguatge, sinó que tracte de fer-lo més fàcil i entenedor, adequant les expressions, jugant més amb les imatges, maldant per fer un text molt més àgil, amè i, fins i tot, divertit. Els jóvens han de trobar el plaer de la lectura. D’això es tracta.
—Sou molt crític, amb vós mateix?
—Sí, molt crític. Jo diria que ho sóc tant que, cada vegada que rellig allò que acabe d’escriure, ho rebutge tot i ho torne a escriure. Això em passa constantment. Potser obsedit per la perfecció, per millorar el text, per dubtes.
—Llavors, feu-vos la crítica de la vostra novel·la.
—No. Això li ho deixe al lector.
Títol: L’art de Raimon
Autor: Àlan Greus
Any: 1998
Editorial: Edicions del Bullent
Gènere: Novel·la
Pàgines: 168
ISBN: 9788489663251
Premi Enric Valor de narrativa juvenil, 1997
Temps de lectura: 9 minuts
