Avenue Bosquet i la Motte Picquet, el cel es desploma després de burlar-se bona cosa dels qui creuem cada matí la ciutat per sota dels castanyers d’un verd fosfo i que tot just renaixen sense tèmer les gèlides matinades d’Abril. L’adoquí és una bèstia amable que es transvesteix de cent mil colors i amolla aquella lluïssor que enlluerna en aclarir i tornar a fer una ullada de sol, però també és un parany que aboca els vehicles a la més desgraciada de les seues possibilitats.
Una frenada en sec que indica la intenció d’un Citroën gris d’aturar el futur. Per la dreta s’esvara un petit Citroën roig, per la banda de dalt i en direcció al Camp de Mart i que relliscant, relliscant no pot aturar el destí al que estava predestinat i que no és un altre que encastar el morro contra la porta del passatger del petit cotxe roig.
Un desori de crits i imprecacions, d’insults i de llàgrimes lingüístiques s’escampen i provoquen el ressò contra les façanes més abocades al lloc dels fets. Ethan i Marie, dos fumerals encesos que actuen com dos perfectes estereotips del París que no apareix mai a les guies estupendes per a turistes, d’aquelles que en diuen ara “de viatges”. Perquè és ben certa la doble vida que els habitants de l’antiga Lutècia conserven de quan els mariners creuaven els Sena i hi foradaven les muralles. I no hi ha fera més temuda que un Parisenc abocant foc per esvair la por que s’amaga rere eixe vestit que a tota hora és un exemple de tranquilitat.
El café Dôme aplaudeix el show des de la seua platea i pels voltants, la indiferència dels vianants és admirable. Acaba la funció. I tot seguit un bes doble que entre galta i galta triga mig minut, posa la pau i l’enteresa que reclama la millora del temps.
Marie aparca el seu vehicle roig allà on li ve de gust. Ethan s’esmera un xic més però no és motiu perquè s’evite una denúncia que seria inevitable si no fos perquè a París no hi ha policia. I amb tota la gentilesa del món tots dos busquen un racó entre la multitud de turistes que omplin el Dôme i que els assenteixen amb el cap com a signe d’aprovació. Els conductors es deixen arrossegar encantats l’un per l’altre i intenten fer-se lloc en una tauleta que simula un vímet decimonònic, a l’estil de l’exposició universal. Fan cabre els papers dels segurs, la documentació i un orange pressé per a ell i una aigua amb gas per a ella. I és que en aquesta ciutat tot és minúscul i estan tan avesats a viure entre miniatures!. Tot és mince, excepte quan els toca l’hora de descansar eternament on saben que els toca un lloc acceptable, sense tocar-se els colzes.
Ethan i Marie ho han signat tot d’un cop, sense saber-ne ben bé el que feien. I a poc a poc van bevent-se les boissons. Parlen de tot excepte de l’incident. Marie amolla uns riures com feia temps i Ethan aprofita l’elegància del seu vestit amb el que volia impressionar l’Edith ara fa mitja hora, però bah!, ja arriba tard. Marie no se’n recorda que a dos quarts de tres hauria d’estar fent ramells de flors al carrer Cler, a dues passes d’allà. I tots dos van contant-se de mica en mica, les seues passes, les seues inquietuds, les seues pors i entre riures, i à la bonne franquette, van oblidant les fletxes ensalivades que feia tan poc s’havien disparat.
Mentre ella telefona a la feina, ell s’entreté amb una conversa de WhatsApp, cosa que a Marie no se li escapa i que de sobte l’ompli de dubtes. I ella mateixa s’estranya d’aquella sensació estranya que ha sentit, com un globus que rebenta enmig d’una festa on s’estava repartint tanta complicitat. Marie torna a la realitat i fa com que es pentina en retira-se els seus cabells bruns cap enrere. Ell se la mira amb uns ulls dolços d’un color ametlla tacat de verd mentre li ofereix un mig somriure a la Joconde que l’ha feta atrapar, com tancar dins d’una gàbia on canta un bell ocell.
Arranca el cotxe roig i s’engega el cotxe gris. Camins diferents, rumbs allunyats que es perdran dins d’una xarxa anónima sols emparentada per l’ocre de les façanes, el verd de les marquesines i el negre dels terrats de París…
Marie ha de suportar la cara de pomes agres de l’ama de Cler fleures i de sobte, com si anés de mofa, l’ama li amolla un bouquet farcit de nadaletes, hortènsies, peònies i roses d’aquelles que en un grapat treuen cent pètals d’un perfum sublim. Dins d’aquella borratxera de color, combinat com mai, es deixa entreveure un petit sobre color blau pastís i que Marie endevina de seguida la intenció, perquè si hi ha alguna cosa que més li agrada fer a la floristeria és oferir aquells sobrets blaus i que una vegada emplenats se’ls emporta a dins de la rebotiga i els escodrinya amb els seus ulls tan negres. I amablement els llegeix i diuen aquelles coses tan encisadores que li fan batre el cor i li fa l’efecte que se li apuja a la gola.
Marie triga a alçar el revers del paperet blau com si volgués alargar el moment. I delicadament trau la targeta, petita també, i amb una mescolança entre enyor i intuïció se l’arrima als ulls per assaborir-la bé com un bon Bordeus que cal olorar ensumant a redòs la copa. “Excuse-moi, ma belle. Esmorzem plegats?. Ethan”.
Quant de temps feia que no se li adreçaven amb ma belle? Sí, feia quinze anys quan va conéixer el seu primer marit. Quan es va casar per segona vegada, ja ni això. I ara “ ma belle”… “Ma belle”… I anava repetint en veu baixa ara i adés… I vinga… I durant tota la resta de la jornada aquelles paraules no li deixarien fer cap ramell amb condicions i igual barrejava roses amb margarides, que crisantems amb clavellines.
“Déu meu i el seu telèfon? Ah! Els papers, el resguard dels segurs, dels…” Va tirar mà a la butxaca i en traure els documents va poder gravar-se aquell mòbil que cercava feia uns segons com a garantia de vida i tot seguit li va aparéixer el seu WhatsApp. I “podem veure’ns dimecres a les 12’00, on?”. I va dubtar entre una careta amb coret a la galta que se la va trobar massa llançada i un careta tot fent un ullet i va prémer la segona opció. Al cap de mitja hora, ni fet aposta, va rebre la resposta. “Ok, perfecte. Sóc membre de la fundació a l’Orsay”, espera’m a l’entrada, al costat de l’escultura del cavall”. Careta amb una llengüeta fora.
“A l’Orsay. Oh La! “Madame Clevert!, podria donar-me franc demà?, jo li ho canvie per un altre dia… Li promet que en faré el doble d’hores”. En arribar a l’ascensor de casa seua, es va adonar que allà hi havia un mirall i s’hi va veure més bonica, més jove als seus quaranta anys, amb aquells cabells tan a joc amb els seus ulls que tornaven a lluir. I, com ella, s’havia atrevit a demanar amb aquella força el dia lliure? Estava boja? I interiorment, com a preludi del gran secret que començava a pair-se va maquinar que demà, de bon matí estaria a la segona planta de Printemps per emprovar-se tots els vestits del món. A l’Orsay! I va empényer la porta i va saludar el seu marit i va abraçar els seus dos fills i amb una despreocupació més que estranya en ella, va demanar-los si tenien molta fam i si havien fet els deures i si havia anat bé el dia… Mentre al seu cap passejaven dos paraules “ma” “belle”, deixà delicadament els papers de l’accident a la tauleta d’entrada per si de cas al seu marit li venia de gust mirar-se’ls.
Temps de lectura: 7 minuts
