La revista més vital

Sense miraments (À la bonne franquette II)

Amb una joia que l’alertava i la posava a l’aguait de les mirades de casa seua, Marie procurava de no mostrar-se’n gaire afectiva. Ella que tot ho calculava, que tot ho veia vindre amb un temps desmesurat. Ella, Marie, qui es deixava aquella pell que ja començava a clevillar-se-li de tant desfer-se pels seus. La Marie, la femme de sempre, l’eterna senyora de sa casa. Qui li ho hauria dit a la plenitud de la vida d’haver de rebre aquella dolça punxada de ma belle.

Un dia com si d’una premonició es tractés ja va compartir amb l’amiga un pensament que li ennuvolava les esperances i li produïa aquell neguit que juntament amb les ansietats rutinàries entrellaçava al seu cervell. I tot, com un ramellet dels centenars que nugava en les seues jornades a la floristeria, se li feia un munt al cap que no rebentava mai i així, així, durant setmanes i setmanes i inconscientment es passejava el dit petit a mode de cotó-en-pèl ara pel front, adés per sota del nas tot resseguint camins que l’experiència va solcant a poc a poc.

—Saps, Judith.? Com que feia tan bo, he pujat a la mansarda, allà dalt estava tota sola. Ho necessitava, de tant en tan em va bé.

—Les mansardes són els habitatges dels gats, Marie. I els gats volen llibertat i camps amples on es desfan en mil i una malifetes i igual rellisquen tot gratant les esvaroses pissarres o bé conquisten una altra mansarda si els ve de gust i assaboreixen bona companyia, el seu amo és la lluna, Marie.

—I la lluna mai no és la mateixa. Doncs, jo seré un gat, Judith.Tu saps?

—Vinga, amolla, Marie.

—Com em coneixes! Necessite miolar perquè això de ronronejar ja ho he fet prou. Cada terrat, cada mansarda, cada finestra… Els terrats tots igualats d’aquest París.

—Sí, ja ho pots ben dir. Aquesta amplària que es divisa d’allà dalt, no? Tots iguals, tots diferents, segons el dia, la llum… La lluna. De nit amb aquells llums acolorits, tan personals i que diuen tant de qui mandra pels sillons d’aquestes cases.

—Tota una vida quasi consumint-la entre anades i tornades. Fent allò que calia fer, educant com s’havia de fer, conversant com es devia expresar i ni més ni menys. Ja veus Judith, envoltada sempre de milions d’ànimes i de tants colors i de tantes protestes i revolucions, i ara? Ara se me desperta l’ànima, i a mil revolucions el meu inconscient lluita per recuperar el temps perdut.

—Guaita, Marie, tu estàs rellegint Proust? Què et passa res, amiga?

Les rialles de Marie encara van fer sospitar més la Judith. I li donaven eixe aire de posat d’intriga que prenia ella cada vegada que es concentrava per embolicar les tiges a la tenda i fer-les tan redones i esveltes als ulls dels enamorats i dels deseperats, dels qui volien quedar bé als aniversaris i dels qui no sabien expressar-se amb la paraula.

I quasi sense veu, amb un filet d’aire que estremia la fonètica li va dir a cau d’orella a la seua amiga.

—Escolta’m una cosa, Judith. Tinc una cita.

Marie, no sols perdia carn i múscul perquè el seu cos no empassava cap mos. Ella s’havia desperesat de totes aquelles cabòries sobre que es feia gran i que això és la vida. Casa, fills, home i treball. “Què s’havia de fer? Tots ho han fet així, al cap i a la fi, no? I a ningú li han caigut els anells!”. I una altra vegada i cada cop que prenia l’ascensor es mirava i tornava. I ara d’esquena i ara de biaix i es veia bonica.

Enfilà la rue Rivoli i passà per les arcades i les va contar. Ella que mai ni tan sols s’hi havia fixat mai en els locals que fosquejaven allà baix dels sostres tan alts. Com que tenia temps encara va decidir fer un tomb un poc més enllà i passaria per sota les finestres senyores del Ritz on curiosament abans no entenia com es podien pagar aquelles dinerades per fer nit amb una persona amb qui  fer l’amor gratuïtament, sense sentir-ne res. Ara la sintaxi havia pegat un gir. I Marie se n’alegrava de quantes persones feien l’amor aquí dalt i damunt ho pagaven amb escreix, com un regal luxós a la part més animal de l’ànima.

De l’altra banda del Sena ja podía veure la taca negra, lluenta del cavall. Un cavall desbocat, amb el posat de triomf. Un cavall anunciador de la presa de llibertat i Marie s’imaginà a dalt de l’equí amb Ethan. Un Ethan poderós que l’agafava ben fortament per la cintura i l’apretava perquè sapigués que era ben seua. Un Ethan que esperonava el cavall perquè botés la tanca i tots dos escaparen terra enllà. Ben lluny, fins a perdre la ciutat i els seus terrats aclaparadors de vista.

***************************************************

Ell, Ethan havia passat una bona nit. De fet, ja feia uns quants dies que aprofitava el seu descans. I ell sabia ben bé la raó. Quan tornava de fer les seues curses matineres pel Luxemburg i s’estirava la musculatura per creure’s en plena joia de viure. Quan eixia de la seua sauna alliberat de les toxines del treball, aquella feina on s’emborratxava de les energies negatives dels qui pul·lulen cada dia la zona de la cité, de les tombarelles que feien els negres i els paquistanesos per acomplir les funcions de cada dia dins la lona tremenda d’un París que no els paga l’entrada al seu circ. Una feina com diu la gent; de sofà. I ell se’n riu i quan la consulta resta buida i ja no escolta ni crits silenciosos ni veu les llàgrimes eixutes ni ensuma les colònies a granel que es barregen amb les suors d’uns i d’altres, pren seient i durant una llarga estona mira i remira aquell tros d’alabastre parit per Degàs on el cos se’n riu de la vida. I li ve a la memòria la cita que s’apunta des de fa anys a l’agenda: “tu vois, idiot? Dans les courses de ta vie, le temps te gagne toujours”. (No ho veus idiota? En les carreres de la vida, el temps sempre et guanya).

I Ethan, acostumat a les seues carreres i estiraments i després d’atendre mig París, ara; voilà! Se sent captivat per una ànima d’altres temps que habita entre nosaltres com els esperits de la santa Església. Ell, un tros de carn ben fet i amb aquella fredor que es podia comparar a les seues escultures. Ell, Ethan Du Charpentier, un bobo, un parigot, un  BCBG.* Un resultat de cinc generacions fugides d’un chateau vinícola cap a la rue Montaigne. Un divorciat dues vegades amb un fill fugit de casa massa aviat i una herència eternament disputada de la qual només conserva en autèntica propietat un pis força  gran que va tabicar per acollir un turisme cultural que cau enfitat quan passa una hora  a l’ombra de quadres i bronzes, però que es fa mil fotos per posseir per sempre més les hores que fugen sense remei i veure les bambolletes d’enveja pujar dins la copa de les amistats.

I ara la calma, el regal d’aquella espera que encara i tot ell pensava molt curta. Els manuals de psicologia més exitosos que lluïa orgullós en les seues vitrines, l’havien tornat a trair. De res no li han servit. Cap cosa li han demostrat, ans al contrari. li han reforçat la idea que com l’art, les causes de tot en la vida venen per això mateix; perquè vius.

Ell, tanca la porta de cop i el soroll sec, del portaló de mobila ressona dins aquella finca familiar on s’acumula l’ànsia especulativa a cada dia que passa. Reprén el carrer. La mateixa il·lusió el fa tan segur de sí mateix que gira el cap quan en xafar la vorera de ciment de la rue Montaigne un xinés li demana en un anglés massa fácil per la estació St. Lazare. I a passes ràpides i potents enfila dirección  l’Orsay i a cada passa li tremolen els bessons i els sartoris igual que en el seu cervell tremolen les possibilitats d’adquirir una nova peça per a la seua col·leció d’art. Aquesta vegada una peça exótica per als seus prestatges a bastament atapeïts .

Marie i Ethan, ambdós sota del cavall. L’hora esperada, el lloc inquietant. Tots dos al davant d’una antiga estació on encara es senten a frec de pell els comiats i les benvingudes. Sentiments excitats per la bonanova. S’apropa una venedora de tiquets del museu i amb una educació que captiva se li adreça a Marie i li penja un llaç ben groc a l’ullal dret de la brusa i sense dir-li res més li aboca un somriure genial al temps que dirigeix la mirada cap a Ethan tot demanant-li sense paraules: “És això el que el Monsieur havia demanat, no?” I Marie va acabar de desconcertar-se. No li demanaria cap explicació, no preguntaría res, discreció, espera, cura amb les presses. Es miraren. Dues boques que dibuixen dos somriures a mig gas, mirades dissimulades que ell no capta ben bé i que ella endevina perfectament. I un gest masculí que convida a entrar Marie cap a les meravelles del món sencer. “Entrem Marie, vaig a mostrar-te el meu món”, digué Ethan tot electrificant l’esquena de Marie en tocar-la amb quatre dits, com si pregués delicadament una fruita amb tota la cura possible. I es van endinsar per una discreta porta on un cartellet resava: “reservé aux mémbres” (només socis del museu).

*Mots aplicats als parisencs que “renuncien” a la vida acomodada a favor d’una estètica més progressista però aparent.

Temps de lectura: 8 minuts

4+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close