Serenata

No l’havien anunciada. Sempre arriba sense avisar, no hi ha cap rendezvous i no sé què em passa que sempre em desvetla i m’agafa amb aquella ment ensopida i humida que provoca la suor a mitjanit. I és que sugue i no hi ha raó. Diuen que pot ser la tensió o les idees que van molt ràpides i provoquen que la sang bulla i bulla mentre la màquina està en repòs i no puga cremar tanta energia. I per algun lloc haurà d’eixir, no?  Deu ser una cosa com les botiges, que fan totes de gotetes al llom quan fa la calitja; doncs això. El soroll a dalt, al terrat, comença com si llançaren pedres del mateix tamany…totes elles igualetes i que en caure fan el mateix soroll i comencen a escoltar-se esparses, després s’arrelenteixen, tornen a caure amb més gana, per a després estabilitzar-se i el vals ve marcat pel mateix compàs. S’atura de sobte i no se sent res. I ja per fi, tot seguit l’orquestra és una festa. Sembla que s’acabe el món i allà dalt al  sostre sona un mateix ritme. Pocs segons i a la banda se li afig el xin xin de la barana de ferro i tot seguit com rebota a l’empedrat del carrer. I si hi ha cossiol mal encarat al balcó, d’aquells que ixen per entre els barrots per deixar caure les branques totes florides de qualsevol planta d’aquestes de temporada,  hi ha com una melodia de tamboret que fa tic tac tic tac.

Allargue el braç, encenc la lampadeta i són les dues. M’agrada la posició fetal i és que la vida és molt curteta, sap? I ens passem la vida ajeguts com els fetus deuen estar allà dintre de les panxes mentre ballen i ballen al so de la vida exterior. Jo ara no balle, no. No estem per a balls o no en sabem ja de ballar. Pense i em demane on va a parar tot allò que ens cau del cel i en tancar els ulls veig que els lledoners espolsen els seus cabells i se’ls renten i les vinyes alcen orgulloses aquells ulls tan poderosos per a després deixar-los caure. Perquè els ceps fan com si ploraren a tota hora… trauen aquells braçots ràpids, ràpids per a ben prest deixar-los reposar a terra. Són mandrosos i un bon dia deixen de traure fulles per dedicar-s’hi a criar i a engrossir els seus grans de moscatell calent. I pels marges s’esgolen tot de regalls que busquen els caus secrets entre pedra i pedra. I per dins dels bancals es fan riuets i basses i tot es clava endins, ben endins de la terra per anegar cucs i escarabats i grugues verdes d’aquelles grandotes que tenen al darrere aquell punxo que fa por i que no punxa ni fa res. Per què voldran aquella agullota les grugues? No ho he sabut mai ni ja ho vull saber perquè m’agraden tant que tinc por a avorrir-les, si més no. Hi ha aquelles que són ratllades i altres molt verdes i unes altres d’un roig encés que fan unes papallones molt amables i plenes de pols que és pura màgia i tot això vaig imaginant-m’ho i en sóc, de feliç! Patisc per les cuques de llum i que abans hi havia tantes per les pedres, i que fan aquell espectacle de focus verds, com de jardinet de turista alemany.

M’arreplegue entre els llençols i el cobertor que pesa i això em dóna seguretat. Em trobe com un animalet més dins del seu aixopluc. I m’agrada. No vull que pare tota aquesta música. I no cesa aquest soroll, no vull aturar aquesta revetlla i sent com toca cada instrument i cadascun és bonic i fa el seu paper. Res no sobra.

Així són les nits de pluja al meu país petit.

Temps de lectura: 3 minuts

8+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar
  • avatar
  • avatar

També podria agradar-li Més de l'autor

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close