El primer te que es va prendre a Shanghai era blanc. Hi va arribar perquè havia decidit lluitar pels seus somnis. Li’l serviren en un menut conc marró. Quan se l’apropà als llavis, el fum li regalà una intensa aroma de fusta i llibre. Va beure un glop i, mentre l’assaboria, va somriure amb timidesa a alguna de les persones que l’envoltaven. No en coneixia a cap.
Feia un parell de dies, un avió l’havia portada a Shanghai. A l’aeroport l’esperava un xofer per a portar-la a la residència on viuria els propers dos mesos. Fou un moment màgic, el cotxe travessava una nit plena de llums i ella se sentia com la protagonista d’una novel·la fantàstica avançant cap el misteri. “Estic a Shanghai”, es xiuxiuejava a si mateixa i no s’ho creia.
Quan va demanar aquella beca per a anar a la Xina i, durant dos mesos, participar en distintes tertúlies literàries junt amb altres nou persones d’arreu del món, mai haguera imaginat que una nit es trobaria al davant d’un gran finestral intuint, entre fluorescències infinites, la lluna de Shanghai.
A l’endemà, isqué al carrer. En girar el cantó, va veure com les teulades daurades del temple Jing’an guaitaven entre un paisatge de gratacels. La pau que hi trobà a dintre contrastava tant amb el caos del carrer que li costà eixir. Quan ho va fer, comprovà amb el plànol que l’avinguda on s’hi trobava, Nanjing, era llarguíssima i arribava al riu. S’hi enfilà cap avall. La passejada no fou màgica, pel contrari, li mostrà els estralls de la globalització en forma de franquícies de roba, ara casual ara de luxe, o de cadenes de menjar ràpid.
Hora i mitja després, arribà al Bund. Per sort no hi havia massa gent i va poder observar l’elegància del passeig, la calma del riu i, a l’altra banda, l’imponent Pudong, el centre financer de la ciutat. Una mica de boira rosegava els gratacels, però la torre de la televisió, la Perla, es dreçava majestuosa exhibint rodonesa i rojor. Estengué el dit, com si allargant-lo la poguera acaronar i, en aquell instant, va saber que s’havia enamorat d’aqueixa ciutat.
Ara, un parell de dies després, estava a casa d’una de les organitzadores de la beca. En un senzill acte de benvinguda, havien convidat a prendre el te a les deu persones agraciades i després les portarien a dinar. “Esperaven d’elles que establiren lligams?”, es va preguntar. Va fer un altre glop i mirà al seu voltant. L’amfitriona se li apropà i encetaren una cordial conversa plena de formalitats.
***
El segon te era verd fosc. Hi va arribar vagarejant per uns carreronets de pedra i pau. Una porta oberta li mostrà el menut jardí d’un saló de te. Demanà un Maojian de Xinyang que una dona d’aspecte suau i mirada ferma li portà en una safata de vímet, acompanyant tetera i conc d’uns cacauets picants. Se’l va beure amb els ulls tancats. Volia rememorar, fil per randa, tot el que li havia passat aqueixa vesprada. Avui havia participat en la primera xerrada.
L’acte s’havia realitzat en un centre cultural de la zona antiga de la ciutat. El tema era “Literatura i musicalitat”. Poc després de concedir-li la beca li havien demanat que escriguera un text amb aquest tema. Ella, obedient, l’havia escrit de seguida i els l’havia enviat. Mai no havia rebut cap vistiplau. Però en informar-la de l’acte d’aqueixa vesprada li havien explicat que havia de llegir-ne un fragment i, en acabant, li farien preguntes.
Havia arribat amb tots els seus papers ben ordenats, tant a la carpeta com a la ment; i amb les mans suant-li indiscretament. Li havien presentat a la intèrpret que traduiria d’una banda a l’altra, les seues paraules i les del públic. L’havien asseguda en una butaca que tenia al davant un cartell en xinés. Era el seu nom, li explicà una de les organitzadores. Tot seguit, li havia donat uns papers grapats, escrits també en xinés: era el seu text. S’esborronà de l’emoció. Tenia al davant les seues paraules, això sí, dibuixades en una forma tan desconeguda per a ella que no entenia res. Semblava increïble que aqueixa combinació de símbols i palets expressaren la seua veu. S’enorgullí. Ara bé, de seguida s’apoderà d’ella la inseguretat i la sensació de pèrdua de poder. Perfeccionista de mena, necessitava tindre sempre un absolut control dels seus articles: cada coma, cada frase… Però ara havia trobat un escrit seu, dessota un codi indesxifrable per a ella. L’amarà un sentiment estrany que barrejava orgull i por, a parts iguals. Orgull i por. Se sentia reconeguda i perdia poder. Orgull i por.
El gust potent i vitalitzant del te la portà al present, a aqueix menut jardí amb la cantadissa d’una font d’aigua, enmig d’una vesprada que enfosquia i, en perdre llum, es convertia en nit. Tancà els ulls. Recordà. No esperava una assistència tan multitudinària. De sobte, la sala s’havia omplert de gent que la mirava. Ja no quedaven seients buits, però hi continuava entrant gent que es quedava dempeus en algun racó i la mirava, mentre ella li demanava al seu cor que no bategara tan fort, que espantaria totes aqueixes persones que havien anat allí a escoltar-la parlar. Que no bategara tan fort, que expressara el seu nerviosisme en un discret xiuxiueig, li demanava. Però el seu cor no volia fer-li cas i redoblava, augmentant per segons, la intensitat del seu tam-tam.
Ara el seu cor sonava lent i calmat. A més, les mans ja no li suaven, tot i que, a la conferència havien humitejat i arrugat tots els papers. Ara tot estava en pau. I l’aroma purificant d’aquell te amb el gust esperonador del cacauet picant, l’ajudaven a recordar.
La por que tenia a que li hagueren fet una mala traducció s’havia esvaït a mesura que l’acaronadora veu de la intèrpret li feia arribar les observacions de les persones assistents. Per les preguntes i comentaris va entendre que en traduir el seu text s’havia respectat el ritme poètic i el joc literari que ella havia pretés plasmar. Això li donà seguretat i l’ajudà a expressar-se amb més passió i claredat.
La por a parlar en públic també s’havia esvaït. El públic estava molt receptiu i havien construït, amb la seua escolta, una atmosfera d’harmonia i comunicació. Una atmosfera en què s’havia sentit acollida i acaronada, fins i tot, abans que les paraules li foren traduïdes.
I escoltant l’aigua de la font, apurant el te abans que perdera l’escalfor i rebent la nit d’un dissabte de tardor a la ciutat de Shanghai, se n’adonà que la força expressiva de la paraula té, per si mateixa, un sentit que va més enllà del valor racional i lingüístic de cada mot. Un sentit que comprén l’àmbit d’allò sensorial i emocional i que fa possible que arriben a l’ànima paraules que el cervell no entén.
Quan isqué de la casa de te, un quart creixent resplendent irradiava en un cel indi. El mirà i li va xiuxiuejar: yuè liang. Amb la carícia de la lluna marxà, amb passos lents, a dormir.
***
El tercer te era roig. Hi arribà perseguint una papallona blanca. Se l’havia trobada voletejant entre uns arbustos per Middle Huaihai Road i volgué fotografiar-la. Però enquadrar-la dins la imatge li resultà difícil. Així que acabà perseguint-la, divertida, pel carrer. La papallona va desaparéixer rere una porta oberta. Hi guaità. Era una casa de te, amb un menut jardí i un porxo. En un racó del porxo una dona tocava un piano, a l’altra banda paraven una taula. Anaven a fer la cerimònia del te, li explicaren mentre la melodia l’embolcallava. Li oferiren un lloc i s’hi quedà. Ja havia desistit de fotografiar la papallona, però des d’on estava la veia moure’s, compassada amb la música, enmig d’unes fulles captivadorament roges. Una dona vestida amb un quipao blau va seure rere la taula preparada per a la cerimònia. La papallona voleià cap a les mans d’aqueixa dona que acaronaven l’aire i agafaven una tassa. Continuà voleiant mentre aquelles mans llençaven aigua bullint a la tassa i després la tornaven a la tetera i acaronaven l’aire i l’aigua queia sobre una tassa i no era aigua sinó te i aqueixes mans el canviaven de tassa i acaronaven l’aire i sonava la música i la papallona ja no es veia, però estava enmig d’aquelles mans que acaronaven l’aire i vessaven aigua.
Li serviren el te en un menut conc, perfectament blanc, el líquid de dintre era roig. Tenia un lleuger sabor terrós. Li agradà el gust per inesperat, com inesperada havia sigut la troballa d’aqueixa sala de te. Tot i que això no era gens estrany, la rutina quotidiana de Shanghai li regalava, cada dia, una sorpresa.
Cada matí dedicava un parell d’hores per a preparar la xerrada de la setmana. Solien fer-la dissabtes, així que la resta de temps el tenien lliure. Quan eixia de la residència mirava el tros daurat del Jing’an temple que enfrontava al seu carrer. Si decidia donar-li l’esquena i enfilar-se Wulumuqi avall, es trobava una desfilada de negocis, tendetes, restaurants i menuts bars que la portava a la vida diària de la Concessió Francesa.
D’altra banda, si decidia enfilar-se cap el temple tenia distintes opcions. A l’esquerra: vagarejar Beijing Road avall o trobar-se amb el menut riu Sozhua Creek i resseguir-lo o creuar els seus ponts. A la dreta: avançar per Nanjing cap a la immensa Plaça del poble, de la qual mai no sabria si l’havia vista sencera o no, perquè cada vegada que hi passava descobria un raconet nou. O, també, podia agafar el metro i arribar allà on volguera. Pudong, per exemple. De Pudong, li impactava la seua immensitat. Li agradava tocar un edifici, alçar la vista amunt i en veure la carícia d’edificis i núvols pensava que ella també, per extensió, estava acaronant el núvol…
Va moure el líquid a dintre la tassa. Roig i màgic com la Perla, va pensar. I begué un glop pensant que bevia una mica de l’essència d’aquell captivador edifici que representava Shanghai. Tornà a beure un glop, mentre intentava recordar totes les perspectives distintes de la Perla que havia trobat. N’eren tantes… Des del Bund, des del Hyatt on the Bund, des d’un vaixell, des dels seus peus, fins i tot, des de les entranyes. Amb l’últim glop va evocar el dia que hi pujà al mirador i, a través d’una vertiginosa passarel·la de cristall, havia vist, als seus peus, la grandiosa ciutat de Shanghai.
***
El quart te era negre. Hi arribà mullada enmig d’un dia fosc i una ànima més fosca encara. Aqueixa nit havia dormit malament i el despertar li havia regalat una ferida oberta. Es va sorprendre en comprovar com malgrat haver passat uns mesos i tindre, aparentment, superada la ruptura amb la seua ex parella, el sentiment de desamor i la traïció encara li feien mal. Tants quilòmetres de distància com havia posat i, de sobte, un malson li retornava tot allò de què havia fugit. I li pesava tant que alçar-se li costà penes i treballs. Aqueix era un d’eixos dies en què el món li feia mal. Aqueix dia, també, plovia a Shanghai. Amb el desig que la pluja li rentara la tristesa, isqué al carrer i començà a passejar, mullant-se i sense plorar.
Un pont blau la va cridar, s’hi apropà. Dessota, el menut riu Sohzua Creek grisejava. Continuà a la seua vora. Hi havia dies que el món li feia mal i la presència de l’aigua l’asserenava. El passeig estava completament solitari i li resultà ben sanador aixafar aquell terra mullat, ben esguitat per flors grogues i taronja que havien caigut però encara irradiaven bellesa. I el dolor es va esbandir per complet, en besllumar el bes que les gotes de pluja feien, una i altra vegada, a l’aigua grisa del Sozhua.
Al Bund, va arribar més serena i es trobà una imatge que mai no oblidaria. Enmig d’una grisor potent i salvatge, núvols i boira rossegaven la perla, la difuminaven i intentaven restar-li fermesa. Però emboirada i tot, la Perla en mantenia el magnetisme. S’haguera quedat una estona, però el vent es va enfurir i maldà per fer fugir als vianants.
Recerant-se del vendaval va trobar un menut local. Li serviren un te negre. Negre com el dia i com la seua ànima. Observà el vaivé del líquid a dintre del conc. No s’esperava l’olor dolça que li regalà el fum. El tast afruitat fou tan reconfortant… Glop rere glop, empeltà de calidesa cos, ànima i pell. Glop rere glop, se n’adonà que, fins i tot, el dia més negre pot enlluernar-se amb una bona dosi de te.
Quan tornà a casa ja no plovia, però el cel estava negre com el te que s’havia pres, sense un bri de lluna.
***
El cinqué te era verd jade. Hi va arribar setmanes després, acompanyada de les companyes que, com ella, havien sigut becades. L’organització els havia volgut regalar una classe de cal·ligrafia antiga xinesa, en un selecte saló de te. Li’l serviren mentre la mestra els ensenyava a agafar el pinzell, moure’l en l’aire, mullar-lo en la tinta i dibuixar, sobre un paper, traços verticals i horitzontals. Se li ajuntà l’olor de la tinta i els caràcters antics xinesos, amb el regust refrescant i floral del te. Va escoltar com algunes companyes feien bromes i reien. Semblaven bona gent. Lamentà no haver interactuat més. Però la solitud era una de les seues marques d’identitat. Li costava apropar-se a la gent. Li costava mantindre el contacte. Pel contrari, amb la solitud sempre hi estava a gust, mai no li resultava una companyia indesitjada. Per això la va elegir, quan li demanaren que diguera unes paraules perquè la mestra li les escriguera en xinés. “Solitud i lluna”, va demanar. I la mestra, més que escriure-les, les va xiuxiuejar sobre el paper.
El te no se’l va beure del tot. Li agradava, però li agradava més l’atraient color. Així que es dedicà a moure’l a dintre del conc i a aspirar aqueixa olor verda jade que l’embolcallava de misticisme.
Quan acabà la classe, marxà a la recerca d’aquesta aroma. Arribà al temple del Buda de jade. Era un complex d’edificis, cambres i sales diverses plenes d’estàtues, ofrenes, joies i banderoles roges. Pels patis hi havia gent, però a la sala on l’esperava aquell gran buda assegut, hi arribà sola, sentint encara l’aroma del te. Potser fora l’ambient d’encens i ciris o els càntics budistes. Potser fora la blancor trasbalsadora d’aquella estàtua que havia imaginat verda o l’atmosfera de pau que s’hi respirava. Potser fora que, en contemplar el rostre candorós del Buda de jade, va rebre una profunda carícia en una part ben amagada i oculta de la seua ànima. O potser fora tot plegat el que la va fer estendre el braç cap a aquell Buda en plena il·luminació. Volia acaronar-li la cara per eixugar-li les llàgrimes. Però el Buda no plorava, les llàgrimes brollaven a dintre d’ella. Estava emocionada.
***
El sisé te fou una flor que s’obria. Hi arribà des del mercat de Yuyuan. Havia passat mitja vesprada embolcallada d’art i suavitat en l’oasi de la seda. Li agradava passejar-s’hi i observar els quadres que engalanaven les menudes tendes. Uns quadres fets de seda. Uns quadres que eren mocadors.
Quan el cel començà a enfosquir, s’encaminà a la famosa casa de te Huxinting. Li venia de gust tastar aquell te tan famós. Li’l serviren amb uns concs foscos i una tetera transparent perquè observara la meravella de la flor que s’obria submergida en el te. Li portaren un plateret amb un parell d’ous de guatlla cuits i un grapadet de fruits cítrics secs.
Mentre esperava que la flor s’obrira, observava per la finestra de fusta com els llums de la ciutat prenien força a mesura que el cel s’enfosquia i, també, sentia totes i cadascuna de les parts del seu cos.
Aqueix matí havia anat a un “Blind massages” que eren un tipus de centres per a fer massatges on els professionals que hi treballaven eren invidents. A ella li encantava anar-hi. Una persona que no la veia l’agafava de la mà i la portava a una habitació amb una llitera. Li demanava que es tombara, li posava un llençol a sobre i començava a prémer, colpejar, amassar o acaronar cada mil·límetre del seu cos. “Tacte amb tacte”, pensava ella amb els ulls tancats. No volia veure res, només volia sentir els dits d’aquella persona que no la veia, però tenia a les seues mans totes les tensions del seu cos. I, diligent, les combatia.
La flor es va obrir. El te sabia a camp i a tradició. Se’l va beure amb els ulls tancats. I mentre se’l bevia degustant aquella aroma forta, sentia com els llums de Shanghai eren cada cop més intensos i entre ells hi guaitava, tímida, la lluna. Sentia a les mans el tacte de la seda i al cos la petjada d’unes mans desconegudes. Sentia que, amb cada glop, sembrava a dintre d’ella, la llavor d’una flor de loto que algun dia s’obriria i li ho emplenaria tot de bellesa.
No va obrir els ulls fins que no arribà l’hora de pagar.
***
El seté te fou el darrer. Hi arribà fent la passejada de l’adéu. Havia decidit que els últims moments a Shanghai els passaria en els espais que més li havien impressionat de la ciutat: els parcs.
Els parcs sempre estaven plens de gent que, a banda de passejar o seure, cantava o ballava o feia taitxí o competicions de jocs de taula. També hi havia gent amb una afició màgica i captivadora: amb un poal d’aigua i un objecte que era mig pinzell mig granera, escrivien poemes al terra. Era impressionant, les lletres d’aigua emplenaven el terreny de misteri i, en segons, s’anaven difuminant fins que desapareixien.
Així fou com, l’últim dia que passaria a Shanghai, pujà a un metro atapeït de gent, que la portà més enllà dels gratacels de la zona de finances. El Century Park era el més gran de Shanghai. I, a banda de la immensitat, era terriblement acollidor.
Després d’un tram de camins que serpentejaven envoltats de fresca gespa, gespa suau que es movia amb la brisa i enverdia l’horitzó, arribà a un gran llac blau que contenia a dintre els esponjosos núvols blancs que es passejaven pel cel. Es deixà bressolar pel tènue moviment d’aigua i núvols amb el desig d’emportar-se aquesta calma, com un souvenir, a casa.
En acabant, una solitària passejada entre les fulles daurades d’un bosc de ginkgos li regalà una música. La va seguir i la portà a un grup de gent que ballava. Es quedà mirant-los, embadalida. Enmig de la pau del parc, l’harmonia que desprenien aquells cossos dansant amb moviments que semblaven de taitxí, era un regal per als sentits.
Una dona esvelta li estengué la mà. Volia fer-la ballar. Ella, amb timidesa s’hi apropà i imitant la dona va començar a moure’s al ritme de la música. Mentre alçava els braços per fer-los arribar al cel i els abaixava per a agafar la força de la terra, sentia la música a dintre seu i se sentia part d’aqueix grup de gent desconeguda i, també, part de la natura d’aquell parc i, sobretot, es va sentir part de la ciutat de Shanghai.
El te era groc. El portaven en un termo. Li’l serviren en un una tassa gris. Tenia l’agradable gust d’un dia en bona companyia i el lleuger tast amarg de l’adéu. “Adéu” és el que va dir quan li demanaren que tornarà a l’endemà. “Adéu” i marxà a arreplegar la maleta que l’esperava a l’habitació, per marxar juntes a l’aeroport.
“Adéu”.
L’avió despegava.
“Adéu, Shanghai” i dues llàgrimes li rodolaren galtes avall.
Temps de lectura: 18 minuts
