fbpx
La revista més vital

Silencis d’una nit d’estiu

D’entrada diríeu que sembla estrany que recordi perfectament el repic del minúscul ull contra el vidre boterut a cada nova revolució, durant el procés del centrifugat. En la meva auca sonora hi tinc gravades algunes peces úniques. L’endemà al matí, ara ja fa més de quaranta anys, l’osset de peluix apareixia amb l’ull descosit enmig d’una bugada de llençols.

Solia escoltar la nit recolzat en una barana de forja barata durant les hores menudes. Plors de criatures agonitzant que resultaven ser gats de carrer barallant-se. Matrimonis que provaven de resoldre els seus problemes primer amb estèrils monòlegs que circulen per camins paral·lels sense trobar mai cap cruïlla, després amb el grinyol compassat del matalàs.

El vaivé del pèndol del menjador em recorda que, per anys que passin, algunes coses encara sonen igual durant les nits d’estiu. Una vida insulsa i un ERTO sospitós separen aquell “jo” petit d’un trist adult empès a passar el confinament a casa la mare. Un retorn forçós al poble, lluny del soroll de la gran ciutat, d’una solitud endèmica i d’un lloguer inassumible.

Un nou cometa al cel em transporta com una màquina del temps a les nits que acomiadaven la infantesa, sota la silenciosa petja que el Halley deixà a les nostres vides. Amb el pare, sempre amb el pare, al cel sia també. L’emoció i la innocència que em permetien vetllar les nits ara s’han convertit en un carregós insomni. Torno a sentir el pas llarg dels avions trencant la calma nocturna que allunya encara més les cases del veïnat.

A la matinada tot tornarà a començar i la cridòria dels ocells acompanyarà el rítmic dringar de la cullereta del veí remenant el cafè amb llet d’abans d’anar a treballar. Encara falten unes hores per posar-me la mascareta i esperar el cotxe de línia. Fa temps que tinc anotat el que hauré de comprar quan vagi a la ciutat.

Finalment, el silenci ha engolit l’habitació de la meva mare. No tornarà a esbufegar durant les nits xafogoses de finestra oberta. El que he de menester per embalsamar cabrà a la bossa d’esport blau marí, aquella que omplia il·lusionat quan tenia deu anys i esperava l’autobús de la vida. Massa paraules callades, la buidor d’un silenci d’una nit d’estiu.

Temps de lectura: 2 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close