fbpx
La revista més vital

Sobre la lloança

La lloança en tota crítica és el contrapunt just de la censura. En constitueix el costat positiu. De fet, qualsevol crítica que no la contemple esdevé una pèssima crítica. Perquè, si amb la censura mirem d’evidenciar allò danyí o el que no és bell en les obres i accions humanes, amb la lloança destaquem  el talent dels nostres semblants. Més encara: tot i que no ho semble, el fi vertader de la crítica rau a subratllar el mèrit d’altri. Això, i a més obrir una bretxa a l’esperança. Així ho va entendre Juan Valera al seu article “De la perversión moral en la España de nuestros días” (1878).

L’elogi –com a subgènere literari– sempre ha format part de la tradició literària fins que darrerament la noció de crítica s’ha restringit en una sola direcció: la negativa. Per això en la conversa ordinària sentim sovint l’aprensió popular: “no m’agrada que em critiquen”. Pensem, d’altra banda, en llibres com Elogi de la follia d’Erasme de Rotterdam o en el proverbi llatí: “La lloança alimenta les arts”. L’exercici de la lloança –com a virtut– és assaltat per dos vicis, que, finalment, la destrueixen: l’afalac i l’enveja. El primer explota les aparences (falses), el segon camufla les males intencions (vertaderes). Entremig, per sobre de tots dos corcs se situa la lloança, acceptació sincera de la vàlua del nostre proïsme. Passa que sovint, per un complex ximple, tenim pudor de  lloar algú per por que es confonga amb l’afalac. El meu estimat Larra ja denunciava com de fàcilment a Espanya  el vici es pren per virtut i viceversa. L’afalac com l’absència d’elogi provoquen grans mals en les societats humanes. ¿De quina manera es presenten entre nosaltres tals vicis i virtuts? Segons les meues observacions, practiquem poc i de mala gana la lloança. A tothora estem a punt en això de la crítica negativa. Antany els progres acostumaven a dir: “Cal ser molt crítics”. I, és clar, valencians com som, amb un tirat a exagerar, ens n’hem passat. Això planteja una qüestió: ¿és que no sobreeixim en accions meritòries o no reconeixem l’excel·lència dels compatriotes per pura enveja? O totes dues coses alhora, potser. En tot cas, el fet de no practicar la lloança danya l’estimació col.lectiva i desactiva la cerca del mèrit personal. Com sabem, el desús produeix atròfia. De manera que fixar-se només en allò negatiu és cedir al seu triomf.

Quant a l’afalac (en podríem parlar bona cosa), els pares solen practicar-lo de manera abusiva amb els seus cadells. Ja sabem com és de difícil valorar el bo i dolent dels nostres fills. Mantenir un equilibri entre censurar-los per les males accions i, alhora, elogiar-los per tot el que de positiu tenen ens tensa més que l’abandó facilot al pur afalac. En un primer moment, la veritat és més complexa i dura que la mentida, però, com fa una dita alemanya: “la veritat és el que més perdura”. Quan els pares afalaguen de fals els seus fills, com si els demonitzen injustament, no s’adonen del profund mal moral que els infligeixen. Tres en són les conseqüències nefastes: la inseguretat, la il·lusió i la corrupció del judici.

 

Temps de lectura: 2 minuts

3+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close