I harbor for good or bad, I permit to speak at every hazard,
nature without check with original energy
Walt Whitman
La realitat és constitutivament ambigua i Déu o la divinitat en tant que realitat suprema també participa d’aquesta natura ambigua. Un dels macrotemes amb què entropessem en les diverses tradicions literàries és el de l’ambigüitat. De vegades, aquest (macro)motiu (metafísic) el localitzem en un vers o en un passatge; de vegades impregna el sentit de tot un llibre o fins i tot un determinat corrent literari o filosòfic. Bon llibre (de relats, poemes, cançons, etc.) fóra aquell que recollira una antologia de textos on la clau central del seu dir es basara en l’assaig de dir l’ambigüitat.
Pensem, per exemple, en William Blake (The tyger), Baudelaire (Himne a la Bellesa) o en el llibre del Tao o el sentit de Déu en Omar Khayyam.
En aquests versos, Walt Whitman s’autodivinitza tot manllevant un dels trets més essencials de la divinitat: el de l’ambigüitat. D’ací li naix eixa disposició “ambigua” per al bé o per al mal, el poeta es creu pur en la impuresa i, justament, el caràcter contradictori que observem en les natures ambigües no li preocupa: a nivell primigeni no cal ser coherents. Ho hem de ser quan fem una démarche, quan mamprenem un camí, quan triem una opció.
Un altre atribut “diví” que s’atorga és el de la “permissió”, l’autoritzar-se a si mateix a dir en qualsevol situació de risc sense que li importen els límits o les contraintes socials, cosa en què consistix una de les funcions centrals de la literatura i el poeta. Si en la tradició religiosa entenem que Déu ens concedix la llibertat, W.W. –en eixa acció sobirana d’autoestima que és el Song of myself – s’atorga ell mateix la llibertat de dir i per això és “Natura sense fre amb original energia”. Whitman posseeix “l’energia original”, és a dir, la mateixa que fa que Déu siga Déu. L’energia primigènia és la que ens conferix una natura ambigua. I com sabem per altres escrits, quan mamprenem el camí de la cultura i triem el sentit de les nostres existències hem d’elegir entre opcions, però mai hem de –ni podem– suprimir aquesta ambigüitat primigènia. Pretendre-ho és (im)pura quimera, cosa de bojos!
Així, si la posició vital més saludable consisteix a mantenir l’equilibri entre el camí d’elecció i l’ambigüitat de fons indefugible, com no parlar d’una vida contradictòria i fins i tot absurda per la manca d’una Raó que l’expresse tota? Sí, el que fem de més raonable en viure, en dur endavant la nostra existència és “pur” equilibrisme travessant una corda que resta suspesa en la part alta d´un circ.
Quina diferència trobem entre poetes com W.W. i “endimoniats” a la manera de Nietzsche? El contrast radical (en paraules de K. Burke el contrast és entre acceptance and not acceptance) rau entre la identificació amb la divinitat (W.W.) i la disputa per enveja? Amb aquesta o la negació d’aquesta. (“Com més neguen els esperits menys m’inquieten” deia Goethe dels dinamiteros de Déu i nihilistes en general). L’argument de W.W. és el següent: “reconec tant la divinitat que m’hi reconec de totes totes en la divinitat.” W.W., com Blake, com els grans poetes, és un gran poeta cristià. Per què? Per què fa servir el gran argument de Jesús sobre Déu: afirmar que som fills de Déu i, doncs, Déu. En canvi, en els “heterodoxos” i “dinamiteros” falla una de les dues potes de l’equilibri vital, o bé el costat de la decisió i el camí o bé el de l’ambigüitat i sobretot la pota més subtil: la fina combinació d’ambdos costats, perquè es confia per entendre els misteris en una Ratio que no pot donar compte de realitats tan contradictòries.(Per això viuen/hi veuen més aviat l’Absurd).
S’ha instal.lat entre lectors de poesia i crítics literaris moderns el mite segons el qual la bona poesia és –únicament- la de l’esquinçament del self, la dels bojos i/o neuròtics. Blake, W.W. i altres ens donen una bona prova (llur obra) que l’esquinçament és un d’entre molts camins que més ha fressat la literatura moderna (poesia), però que ni ha estat l’únic ni ha de ser l’únic. Mathew Arnold, com a crític i bon lector que era, apreciava la “dolçor i llum” que el literat aporta. Confiem que la literatura, amb experiències amargues o dolces sempre siga font de sentit per als humans.
Temps de lectura: 4 minuts
