Açò no és cap al·legat en defensa de la paella de xoriç, fesols, ous bullits i pèsols, en absolut, però jo que sóc d’Alcoi, on normalment decorem la paella amb pimentó roig torrat* (més conegut com a les gambes dels pobres), el trauma de “la paella no és arròs amb coses”, tot i estar actualment conscienciat, originàriament em pilla un poc lluny.
Tots sabem que la paella és el recipient. Tots sabem que no és una paella. Un arròs remenat amb coses aleatòries no és una paella. Un arròs horror vacui amb incoherències alimentàries no és una paella.
La paella té unes característiques inviolables de sofregit, cocció i repòs necessàries. Poc queda de la paella original amb anguila i rata d’aigua de l’Albufera. Ara conviuen multitud de variants vàlides, des dels caragols a la pilota de carn. Llibres com La cuina de l’Albufera (i les marjals) escrit per Emili Piera, marquen una esplèndida recerca antropològica recuperant receptes en perill d’extinció i reforçant l’idea que no existeix la Paella única.
Un altre Piera, el mestre saforenc Josep Piera, defineix la paella com “allò que quan u la demana creu que és una paella i quan la menja està convençut de què és una paella”.
Estic segur que qualsevol dels Piera apreciaria aquesta “Paella de Pericana Alcoiana” que m’acabe d’ingeniar.
*bajoca roja en l’idioma original.
Temps de lectura: 1 minuts
A ma casa l’arròs amb coses ha estat rebatejat com arròs amb merdes (per a que et faces una idea de com d’estrictes som amb el tema dels ingredients de la paella). Siga com siga, la foto que has penjat és ESPECTACULAR! mare meua!!