fbpx
La revista més vital

Sobre les metralletes

Un dels mals records que m’han quedat gravats a foc de la meva infantesa és una frase que em van dir. Els detalls em queden borrosos i només els recordo gràcies als meus pares. Pel que m’han explicat, la història és aquesta: quan tenia set o vuit anys es va posar de moda xiular a l’hora del pati. Imagineu una colla de criatures que van descobrint a poc a poc els misteris que el seu cos amaga i un dia… Oh! Sorpresa! Si ajuntem els llavis i fem passar l’aire, surt música! Per mi era extremadament frustrant, perquè no en sabia ni em sortia per molt que ho intentés.

La meva mare em va agafar un divendres a la tarda, segurament farta de sentir els meus intents frustrats i les meves queixes infinites, i no va parar fins que me’n va ensenyar. Joia! Ja sabia xiular! Però la lliçó no va acabar aquí. «Ara t’ensenyaré a xiular més fort que ningú» em va dir, i va procedir a posar-se els dits a la boca i fer el xiulet més fort que havia sentit mai fins aquell moment. Em va costar força, perquè si ja era difícil coordinar llavis i bufera, afegir-hi les mans es va convertir en una fita titànica, però el dilluns a l’hora del pati vaig causar sensació. Aviat vam fer un cercle i ens vam organitzar per ensenyar-nos a xiular amb els dits, més fort que ningú.

L’endemà, també a l’hora del pati, ens vam tornar a trobar el grupet de rossinyols per continuar amb les lliçons de xiulets. Però una noia es va quedar una mica apartada i no participava, en demanar-li què li passava va contestar amb la frase maleïda: «La meva mare diu que xiular amb els dits és cosa de xicotots». És trist, però s’ha de reconèixer que moltes de les vegades que em poso els dits a la boca per xiular recordo aquesta frase, gravada a foc en la ment tendre.

Cosa de nois? Però si me n’ha ensenyat la mare! Vol dir que la mare fa coses de nois? Vol dir que jo sóc un noi? En aquella època portava els cabells molt curts, no tenia arracades i mai anava amb vestit, així que sovint em confonien amb un noi, cosa que m’emprenyava moltíssim. I a sobre estava fent coses de nois? Ah, no, xiular es va acabar durant molt de temps per a mi.

Que sàdic, no? Que les nenes no puguin xiular. Que hagin d’anar amb els cabells llargs, amb vestidets i amb arracades, o ja deixen de ser nenes. Que els hagi d’agradar el rosa, i les cuinetes i les nines… I després creixes i t’expliquen coses sobre el binarisme de gènere que primer sonen estranyes però al cap de poc tenen molt sentit. I t’expliquen coses sobre les desigualtats i… Ei, potser el feminisme no és només cosa de dones que els agrada cridar. Potser la gran majoria tenim motius per cridar.

«La meva fantasia és una metralleta» és la frase amb la qual obre el segon capítol de Feminisme de butxaca Bel Olid, i el titula «metralleta». Ho diu en referència a aquells comentaris masclistes que formen part de la vida quotidiana de tothom. «En la meva fantasia la metralleta no pesa, m’apareix màgicament a les mans quan em cal i no em deté mai la policia. No hi pateix ningú i el cadàver s’evapora feliçment de la vorera, de la consulta del metge, del despatx, de la tele, d’on sigui que abans hi hagués un masclista. En la meva fantasia el masclista no és una persona, igual que jo no sóc una persona als seus ulls». Abans d’entrar més en el llibre, una mica sobre l’autora:

Bel Olid (Mataró, 1977) és una traductora, escriptora i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. També col·labora en diversos mitjans de comunicació audiovisuals com TV3 i premsa escrita, publicant al diari Ara i a revistes com Núvol o Tentacles. A més, és la presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des del 2015. Entre les seves obres narratives cal destacar Una terra solitària, guanyadora del premi Documenta el 2010; i el recull de relats Vents més salvatges.

Feminisme de butxaca és un assaig en què l’autora recull reflexions sobre el feminisme. Llegir-lo és fer una capbussada en la societat on vivim. Des de les normes que ens empenyen a ser «dona» o «home», als càstigs que reben tots aquells que s’atreveixen a desafiar aquests trets preestablerts. La fantasia de la metralleta que descriu és violenta, però que al cap i a la fi és això: una fantasia amb la qual es pot enfrontar amb la realitat que li ha vingut donada. A aquells comentaris que sí que són violents, que promouen la violència, que despersonalitzen i menystenen.

Feminisme de butxaca és un bon llibre per endinsar-se en el feminisme i conèixer el moviment més a fons, però a la vegada també serveix com a eina per mesurar-nos quins privilegis tenim. M’agrada aquest llibre perquè m’incomoda, i això em porta a pensar i a fer un d’aquells exercicis d’autocrítica que són sempre necessaris: analitzar-se a un mateix i al nostre entorn per trobar allò que falla. Quins actes racistes cometo? Quins pensaments he après i haig de desaprendre? Què m’haig d’acostumar a fer que fins ara no faig, si vull aconseguir una societat millor i més igualitària. Capítol rere capítol Olid ens obliga als lectors a reflexionar.

Un detall que és important destacar és la interseccionalitat que apareix al llibre. Un molt bon indicador que l’autora no només té present les dones enteses amb el terme clàssic (és a dir, pels genitals), sinó que també inclou les dones trans, o aquelles persones que no entren dins el binarisme de gènere, l’heteronormativitat i/o l’etnocentrisme que envolta la societat al nostre país. I és un exemple de com el feminisme no només ha de treballar per les «dones» sinó que també ha d’incloure aquells altres individus que no entren dins la norma i que, per tant, s’enfronten a més dificultats en el seu dia a dia.

Un altre element a destacar és que el llibre és molt didàctic i ens ajuda amb un petit glossari al final de termes als quals potser necessitarem definits, i a més fa una breu recomanació de cinc títols per aprofundir més en el tema del feminisme modern, com afrontar-lo i com continuar amb l’exercici d’autoavaluació.

Feminisme de butxaca s’ha convertit per a mi en el llibre que recomano a tothom. És un llibre curt però molt potent, concís i una introducció sublim que toca pràcticament tots els àmbits del feminisme. És un assaig que s’ha de llegir a poc a poc, perquè més que avançar en els capítols és important l’exercici de reflexió al qual et convida l’autora. Us anirmo a llegir-lo i a fer aquest exercici d’autoconeixença, a incomodar-vos i a pensar en les accions i decisions que preneu cada dia.

 

Coberta del llibre

Títol: Feminisme de butxaca
Autora: Bel Olid
Any de publicació: 2017
Editorial: Angle Editorial
ISBN: 978-84-15307-59-4
Preu: 12,50 €

Temps de lectura: 6 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close