“Creuant els temporals
s’aprèn a planejar
sobrevolant la vida.
A avançar fent servir
la violència del vent.
Com les gavines.”
Com les gavines, Joan Margarit
D’un bot va caure sobre l’aigua i, sense temps per a mirar cap a on, va arrencar a córrer. Per equipatge, lleuger, una motxilla. A dins, l’indispensable: mòbil i carregador, els documents oficials per identificar-se, un feix de bitllets, una llibreta amb les frases bàsiques en anglés, àrab i castellà. Poc més. Tot un món. La vida sencera.
Cames ajudeu-me, es va aturar quan ja no podia més. Uns centenars de metres o un grapat de quilòmetres? Havia perdut la noció i no sabia on havia anat a parar. Lluny de tots, això sí ho tenia clar. Va córrer sense mirar enrere ni fer cas de la direcció que emprenien la resta de companys i companyes de la pastera. I mira que s’hi havia mentalitzat: guanya’t la confiança d’algú durant el trajecte i uniu forces, l’amenaça de la mar ajuda a forjar relacions a prova de foc. Res, tan bon punt va tocar terra ferma, l’univers es va reduir a un túnel en línia recta i només va recuperar la seua extensió quan les cames li van fallar.
Al bell mig d’una madeixa de carrers entrecreuats, amb l’alé ja recuperat, va encendre de nou el telèfon i va cridar a casa.
-Mare, sóc jo. Hem arribat, he arribat.
-…
A l’altra banda del telèfon només s’escoltaven els plors sagnants d’una mare que, de sobte, van florir en rialles. I quan les paraules ja són insuficients, el silenci. Una vegada restablert el contacte amb la seua pàtria, o més bé matria, estava preparat per a mirar de nou al futur. I és que, per dir-ho com John Berger, “per a tots nosaltres el primer continent és la Mare”.
Va penjar el telèfon i va emprendre de nou la marxa, amb les cames fluixes, tremolant amb la més lleu brisa de vent. Resseguir el riu de gent que enfilava cap a la via principal li va semblar una bona idea, i ajuda’t pels senyals de trànsit va arribar fins a l’estació d’autobusos. Una vegada allà va treure un grapat de diners per a comprar un passatge cap al nord, on li havien recomanat anar. Allà hi havia feina al camp, i els llauradors acostumaven a donar feina a destall als immigrants sense papers per a recollir les minses collites dels bancals ressecs.
Cada quinze dies arreplegava uns quants centenars d’euros que li donaven per a pagar el lloguer d’un pis amb un parell d’habitacions als afores del poble. La bicicleta rovellada que li havia donat un company de feina l’ajudava a arribar a un o altre camp. I ja de nit, la dutxa i el llit eren l’únic testimoni dels seus laments. Lluny de casa, a un oceà de distància dels seus, només l’esperança d’un futur que mai acabava d’arribar li permetia seguir endavant. I, com qui dia passa any empeny, així van passar els mesos.
No podia dir que les coses anaven malament. Però tampoc anaven bé. Superava les jornades com qui va saltant obstacles i anava tirant, però sense saber cap a on. Amb tot, una cabòria li ocupava bona part dels dies, totes les nits. Guerra. Eixa paraula. Realitat indescriptible que només es pot copsar quan es sent a la pròpia pell. Encara es notava cobert sencer del sabor metàl·lic de la sang, un regust que havia tastat massa vegades des que va deixar el seu país.
No havia parlat amb ningú de la guerra que havia travessat la seua existència. Una vida sencera marcada pel conflicte armat. Ara, tan lluny de les bales, el fum, el foc, la metralla i tantes altres misèries, encara s’hi notava enmig d’aquell tiroteig boig. Despertava enmig del caos quan, de fet, l’escena era d’absoluta tranquil·litat al seu llit. I seguia sense mencionar-la, a la guerra, tot confiant que el llenguatge, capaç de construir des de zero realitats amb només anomenar-les, podia també esborrar les pitjors calamitats del món si ningú gosava a dir-les mai més.
Un dia, consumit pel pas del temps, res més que pell i ossos, ho va decidir. Havia de continuar caminant. Amb la casa endreçada, va tancar la porta sense més esforç que el de deixar-la anar mentre eixia. Als peus de l’entrada va deixar les claus i va iniciar la marxa. Aquell matí el vent li bufava en contra, però hi estava acostumat a sobrevolar la vida.
Temps de lectura: 4 minuts
