Als alcoians ens agrada la polèmica tant com la festa. Som un poble, com deia Ovidi, tossut i obert, carrascós, clevillat. Mentre Alcoi continua lluitant per fer tal que la “Ciutat del Nadal” siga Patrimoni Immaterial de la Humanitat, des de fora, més concretament des d’Afroféminas, una associació afro-feminista assenyalen els nostres entranyables negrets com a una manifestació racista que perpètua l’imaginari esclavista africà.
És cert, els europeus vivim en societat on restes colonialistes encara perduren. Als Països Baixos per exemple, Zwarte Piet “Pere el Negre” és el patge que ajuda a Sant Nicolau, i és també un home de color. I quan empre esta expressió desfasada és per la literalitat del personatge, ja que també és un home pintat de cabró. Curiosament i segons la tradició, Pere prové d’Espanya, concretament salpa des del port d’Alacant amb un vaixell de vapor. Pere, un negret alcoià segrestat per un vell barbut? Això ja ho deixe a la vostra imaginació. El personatge és objecte de controvèrsia entre la societat neerlandesa perquè alguns ho consideren racista, sorgit en una època d’imperi colonial i atenció, l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans va demanar al govern d’Amsterdam que revise esta figura de les cavalcades perquè pot suposar “una representació de l’estereotip de l’esclau”.
La veritat és que Alcoi no és en cap cas un poble xenòfob. Els alcoians veuen els negrets com a les ànimes anònimes portadores d’il·lusió per als xiquets que s’apropen a visitar les nostres terres. Per altra banda, és innegable que les malles i suèters negres dels nostres patges, a més d’abrigar-los dels hiverns diànics, també els cobreixen d’un racisme clarivident, un racisme que, per altra banda és lògic, els ciutadans no arriben a entendre. Un racisme perpetuat socialment com poden ser “Els Conguitos“ que, parant-se a pensar durant menys d’un minut, ridiculitzen els habitants del Congo, però com això no es veu, per unanimitat, tots els partits del consistori han votat per recolzar els nostres patges.
El progrés no és altra cosa que enfront d’un dilema obrir la porta a la discussió en comptes de tancar-se en banda. Parlar d’església i progrés sona a oxímoron, però l’exemple dels reis de l’orient sembla un desenvolupament històric a seguir. Mateu parla a la Bíblia d’uns mags que seguien un estel i transportaven or, encens i mirra. Poc més sabem. Alguns historiadors parlen d’un total de tres mags, altres de dos, de quatre, dotze i fins a seixanta! L’Església, al segle III, dictamina que van ser tres com les tres ofrenes, i passem de la denominació de mags a reis. Al segle VI, arribem a la denominació actual dels reis. Al mosaic de Ravenna apareixen per primera vegada representats amb gorres frígies (com la barretina de Tirisiti) i Baltasar l’únic que te negre és la barba. Finalment al segle XIV queda instaurada la imatge icònica, representants dels anomenats “tres races de la terra”. Com diu Vicent Todolí, “les tradicions s’han de conéixer per a així poder modificar-les”.
Obrir el meló en un simpòsium històric i internacional sobre el nostre Nadal tant únic com particular seria una bona opció per a debatre. Podem convidar representants d’altres cavalcades històriques com la de Florència o al govern de Colònia, seu del Reliquiari dels Tres Reis. Una bona manera també de certificar d’una vegada per totes l’antiguitat de la nostra celebració. Per tal de contextualitzar els patges i entendre la simpatia que generen així com el seu pes emocional a la cavalcada, i així trobar eixides per tal d’adaptar als nostres temps postestructurals la màgia de la tradició. Estic segur que hi ha fórmules de consens per millorar la festa (els antorxers per exemple) i que açò no siga una taca a l’hora de decidir la UNESCO (amb la importància internacional que això generaria). Les conclusions li les deixe als antropòlegs, filòsofs i historiadors.
Mentrestant, en el microcosmos alcoià la defensa aferrissada de la nostra màgia continuarà sense arguments de pes contra aquells que veuen la nostra estimada tradició una aberració heretera del Blackface.
Temps de lectura: 3 minuts
