Són finals

Són finals on ningú no posa l’última paraula. Llargues explicacions de sentiments, sovint contradictoris, que miren d’explicar com se’ns marceix l’estima sense la llum pròxima de les trobades. I el convenciment, amerat d’impotència, que de cada mot que es diposita sobre cada argumentació, surt un maó que va alçant un mur que delimita i tanca el que serà de nosaltres a partir d’ara. Jo no entenc el que dius. Tu no entens el que jo dic. Creuem converses sense coincidències. Els afectes no pol·linitzen eixe complicat joc de diàleg d’absències. Caminem, de sobte, en un contracorrent quan abans, no fa gaire, érem dos conceptes clars en un mateix paràgraf, completant el discurs que dóna sentit a totes les coses. De cop i volta, des de cada llunyania particular, algú dels dos veu la vida, discorrent al marge de les coses que imagina, i enyora poder tenir allò que ha posposat durant tant de temps. Desitja obrir de nou l’aparador de la seua pròpia existència a altres mirades. Poder omplir-se els llavis d’altres noms, potser. I el que semblava ser l’apunt que vivifica tots els gestos es converteix en una incòmoda carcassa, una escorça eixuta que empresona. Digues tu que te’n vas. No digues-ho tu. Fes-te responsable del dolor de la descàrrega. Evita’m les taques de tinta que enterboliran durant les pròximes dies l’aigua del meu ànim. Deixa’m a mi la profitosa tasca de la víctima, que converteix el dolor en una força de gravetat que atrau totes les simpaties. Tot es torna un expedient de circumstàncies que justifiquen perquè, ara, som paral·lels i hem perdut la trajectòria de la confluència.

Temps de lectura: 1 minuts

6+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar

També podria agradar-li Més de l'autor

1 comentari

  1. C. Carme diu

    Conforme jo veig aquests temes, crec que ni la coincidència ni la divergència amorosa tenen cap mèrit especial. Vull dir que com ja sentencià Heràclit : L´únic que no canvia és el canvi. Anem xocant per l’espai sentimental i des del moment mateix de la confluència ja es genera una energia que ens acosta i una altra que ens allunya. Tant la component d’aproximació com la de fugida conformen una possibilitat coreogràfica que només amb habilitat i disciplina podem convertir en un ball a dos ben orquestrat. Als qui somien amb eixe mèrit artístic els tocarà fer un esforç permanent per a corregir els excessos de la llei heraclitiana, però la voluntat pot gandulejar prou. Tanta o més voluntat cal com la que es necessita per a combatre el canvi climàtic. Tanta o més voluntat com la que cal per a mantenir els armaris de la cuina en condicions de no fer-te perdre el temps amb la seua vocació pel caos.
    A totes passades, el dolor del canvi només té un antídot: la humiltat, encara que com diu la preciosa cançó Mama Tierra de Sole Giménez al disc Los hombres sensibles: “Es cruel la ignorancia que niega el dolor”. Un gran himne a la natura, als que hi som i als que hi ens enamorem potser d’antuvi.

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close