fbpx
La revista més vital

Sorry, Mr. Lennon

Els primers mesos d’estança a Nova York van ser complicats i força decebedors per algú que com jo s’havia llançat de cap a l’aventura amb pràcticament les mans a les butxaques. No trobava feina ni ningú que s’interessés pel meu treball artístic. Era jove. Corria l’any 1980. Havia acabat la carrera de Belles Arts i el futur em preocupava, però no m’obsessionava; diguem-li que tant sols m’inquietava a curt termini. El meu amic i company de facultat, en Franc, em va acollir a casa seva, un minúscul apartament d’un edifici d’emigrants del barri de Queens. Dormia a un sofà-llit i guardava les meves coses dintre de la motxilla per si en qualsevol moment em veia obligat a escapar a corre cuita. Les perspectives de millorar eren més aviat incertes.

Dintre d’una carpeta portava els dibuixos amb els quals estava disposat a enlluernar a qualsevol interessat en l’art d’avantguarda. El Franc també buscava feina d’il·lustrador o similar però, de moment, treballava de taxista pirata per a una base de Sunset Park on la majoria de conductors també eren estrangers amb residència il·legal. En els dos anys que portava als Estats Units, com a molt havia arribat a conèixer un parell de dissenyadors i algun que altre artista bohemi amb ofici però sense benefici. Ja em va advertir que no seria gens fàcil.

El meu anglès no era gaire bo però em defensava perfectament a nivell de carrer. Vaig arribar als Estats Units amb un visat de turista. En Franc em va venir a buscar a l’aeroport amb el taxi. Em vaig instal·lar a casa seva i a l’endemà ja vaig començar a fer un vol pel barri. Dibuixava i somiava. A la nit, en Franc arribava a casa. Estava rebentat però encara la fèiem petar fins a mitja nit. Més somnis, ara compartits. Durant aquells primers dies em va presentar a alguns amics i coneguts: italians, francesos, d’altres països d’arreu del món, tots joves com nosaltres que també havien arribat a la gran ciutat a la recerca d’una oportunitat més enllà de la mediocre realitat quotidiana del seu entorn natal. Tots plegats estàvem ben fotuts. Teníem por al fracàs però ningú deia res desmoralitzador fins que no ens emborratxàvem de debò. Llavors afloraven les penes a dojo, i l’alcohol esdevenia llàgrimes de resignació.

A les dues setmanes, vaig prendre la determinació d’anar a la recerca del merescut reconeixement artístic. Vaig acudir a revistes, galeries d‘art, agències de publicitat… Gairebé no em va rebre ningú i qui ho va fer, tot i l’interès que em va demostrar, es va acabar disculpant  per no poder oferir-me una feina remunerada. Malgrat tot, no vaig defallir i vaig proposar-li al meu amic el treballar de taxista. Em calia guanyar uns calerons per subsistir. Durant una setmana el vaig acompanyar a les sortides i vaig començar a familiaritzar-me amb l’ofici. Memoritzava els principals carrers. En Franc estava encantat. Li feia companyia i si es presentaven maldades amb algun passatger perillós, li podia donar un cop de mà per desempallegar-nos del paio. Tot va anar molt bé fins que va considerar que ja estava preparat per anar sol. Havíem quedat que, mentre no regularitzaven la nostra residència al país, ens repartiríem les hores de treball i els guanys. Així, mentre un conduïa, l’altre podia anar buscant feina per als dos.

Vaig començar fent serveis des de l’edifici Dakota, a la cantonada nord-oest del carrer 72 amb el Central Park West. Durant l’espera em distreia dibuixant l’edifici. El dia del meu aniversari, 8 de desembre de 1980, vaig aparcar com cada dia el meu flamant Yellow Cab, marca Checker, a prop de la porta d’entrada. El porter, que ja em coneixia, se’m va acostar per fer-la petar. Vam estar enraonant  una bona estona. Fou ell qui em va dir que en aquell lloc hi vivien alguns famosos com en John Lennon i la Yoko Ono. Llavors, els vaig veure a tots dos caminant per la vorera. Primer anava ella i després, ell. Em vaig quedar de pedra. Als pocs segons vaig reaccionar. Vaig agafar la meva carpeta de dibuixos i m’hi vaig apropar. Vaig passar per davant d’un paio més aviat murri, probablement un altre fan que en veure’m va donar mitja volta i se’n va anar, sorprenentment, cames ajudeu-me. Millor, vaig pensar, tot per mi: “Sorry, Mr. Lennon”, vaig cridar. Ell em va mirar, em va somriure, i a abans que em pogués contestar res, li vaig ensenyar els meus dibuixos. La Yoko Ono ni es va aturar, va entrar dintre de l’edifici, mentre el John es mirava el meu treball. Per la cara que feia, crec que li van agradar. Jo estava molt cofoi, no m’ho podia creure. Li vaig regalar un dibuix, el que més gràcia li va fer, precisament una vista de l’edifici Dakota. M’ho va agrair i després es va acomiadar ben cordialment.

A la nit, quan li vaig explicar al meu amic Franç no s’ho creia. Burro de mi, no se’m va ocórrer demanar-li un autògraf. Em maleïa per no haver-li donat ni el telèfon de l’apartament.  Vaig intentar oblidar-me’n de la trobada i després d’uns quants mesos treballant de taxista pirata, em van donar una petita feina d’il·lustrador a un estudi de disseny de mala mort amb un sou més aviat minso. Amb el temps, em vaig cansar de mal viure i, a poc a poc, el futur em va acabar preocupant molt a curt i a llarg termini. Em van entrar les presses per ser reconegut i vaig decidir tornar a Barcelona. A Nova York no tenia res més a fer. L’experiència a aquella petita agència nord-americana em va permetre fer una mica de currículum i vaig aconseguir una feina millor pagada a casa nostra.  No em sentia fracassat, més aviat reconfortat per, almenys, haver-ho intentat. En Franc va continuar a Nova York, on encara viu i treballa de taxista per a una empresa, ara sí, legal. Continua buscant feina d’artista. De tant en tant ens truquem i ens posem al dia. El darrer cop que vam parlar, em va dir si havia sentit el nou disc del John Lennon. La veritat és que fa temps que no segueixo l’actualitat discogràfica i el John ja és un respectable home d’edat avançada del que no espero res d’impacte. O això em va semblar abans de saber que el títol de l’àlbum era: “Sorry, Mr. Lennon”. La frase m’era molt familiar. Vaig buscar per internet i vaig veure el meu dibuix a la contraportada amb una dedicatòria al taxista anònim que li havia regalat trenta anys enrere.

Temps de lectura: 6 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close