El bo d’en Guillermo Cabrera Infante va arribar al Cel a finals de febrer de 2005. El primer que va fer, després de retallar-se la barbeta al mirall del rebedor del llarg passadís que desembocava en el vestíbul on s’esperaven, impacients, els que acabaven de viatjar fins al Més Enllà, fou demanar per l’acomodador.
—Disculpi, senyor Cabrera Infante, Don Guillermo, però avui no hi ha sessió cinematogràfica. Em sap molt de greu —va informar-li el seu àngel de la guarda, negre (perdó, afroamericà), amb una samarreta del Che i un recull inèdit de contes de n’Alejo Carpentier sota l’ala.
—Com dius, noi? —preguntà, tot encuriosit, Don Guillermo, alarmadíssim davant d’aquella tràgica notícia.
—Que avui no podrà veure cap pel·lícula, Don Guillermo: hi ha vaga.
—Vaga? Vaga de què? De qui?
—D’acomodadors, de projectistes i de taquilleres, senyor.
—No fotis, fill!! Escolta’m, que porto tot el viatge pensant en el mateix…
—Ho sento, Don Guillermo, de debò…
—I què hi diu en Fidel?
—Doncs, si li he de ser franc, ara mateix està mantenint una reunió, mig clandestina, tot s’ha de dir, amb el comitè d’empresa, senyor.
—Bé, almenys la cosa es pot arreglar en breu, no?
—Més o menys, Don Guillermo, més o menys…
—Vejam, explica’t millor, que em poses dels nervis, renoi!
—Ho intentaré, senyor. Miri, la vaga no és per motius laborals. Tots els treballadors de la casa destinats al departament de cinema estan més que satisfets amb el seu sou i tots, absolutament tots, poden canviar-se de plomes cada mes, si ho desitgen, és clar, perquè hi ha cada porc que deixa’l córrer, sap?
—No em canviïs de tema, si us plau!!
—Perdoni, Don Guillermo. El problema és un altre: Don Alfredo, com se’l coneix aquí, en Hitchcock per a vostè i els que acaben d’aterrar-hi, ha decidit projectar el seu darrer film, en blanc i negre, mut i amb en Charles Chaplin i els Germans Marx de protagonistes.
—I?
—Doncs que l’argument versa sobre una hipotètica invasió de Cuba als Estats Units.
—Sí? Així, a l’engròs?
—Exacte, Don Guillermo. Vostè dirà si no és per haver-n’hi, d’enrenou…
—I tant, fill, i tant… Per això en Fidel està tan excitat, oi?
—Oi. Però, sobretot, està anguniat perquè el paper del Che el fa en Buster Keaton.
—No…
—Sí… I el del Comandant…
—No m’ho diguis…
—Em temo que sí, senyor: en Harpo Marx.
—Hòstia!!
—Amén…
—Me’n faig creus… El pati està molt remogut, massa i tot, per al meu gust.
—Ja ho veu. Així que, l’hi torno a dir, em sap molt de greu, però fins a la setmana que ve no hi haurà sessió de tarda.
—Vés, què hi farem, noi! Tu no en tens pas la culpa… Aprofitaré per saludar vells amics. I en tinc tants, creu-me: Wilfredo Lam, Amelia Peláez, Hugo Consuegra, Gelaberte, César Mazolo, Julio García Espinosa, Lisandro Otero, Severo Sarduy, Virgilio Piñeira, Cinto Vitier… On estan tots? On els puc trobar? Tinc tantes ganes d’abraçar-los i petonejar-los!
—Miri, molts dels que m’ha anomenat van amunt i avall, no sé si m’explico…
—Amunt i avall? Al purgatori, vols dir?
—Purgatori, els uns, Infern, directament, els altres. Hi ha diferents nivells, sap? Tot depèn de la gravetat de la falta, Don Guillermo.
—I qui talla el bacallà aquí? —preguntà, de sobte, el cèlebre escriptor.
—Pot afigurar-s’ho: el Che compleix el rol del Messies.
—I, Déu?
—…
—M’ho temia: el Comandante…
—Sí, senyor, així estan les coses per aquí dalt…
—Em sembla que me’n torno, si encara no és gaire tard.
—Això sí que és impossible, Don Guillermo.
—Fotuda l’hem!
—Però encara té una altra opció, si em permet que l’informi.
—Informa, fill, informa!!
—Agafi aquest passadís, tot recte, la primera a l’esquerra i la segona a la dreta. No té pèrdua, de debò.
—I llavors?
—Veurà una porta pintada de blau i vermell, adornada amb barres i estrelles. Allà segur que l’acolliran una mica millor, Don Guillermo.
—Aleshores, provem-ho! Gràcies per tot, noi.
—A vostè, senyor. Per cert, que em pot signar un autògraf? A l’Acadèmia Celestial sempre ens deien, abans d’anar a sopar: Spielberg o rap? I jo, com vostè comprendrà, sóc vegetarià!
FI
Temps de lectura: 3 minuts
