Submissió, Michel Houellebecq, Oriol Sánchez Vaqué, trad. (Anagrama, 2015)

 

Tal com s’explica a la quarta de coberta som a França, l’any 2022. Els partits tradicionals, abocats a pactes infructuosos, s’han esfonsat i una nova formació islamista guanya les eleccions presidencials. Els jueus emigren, les dones vestides púdicament deixen els estudis i la presència pública, els comerços tanquen o es reorienten… El protagonista un professor universitari de literatura, gris, fred i desanimat, però brillant i reconegut en la seua única especialitat d’expert en Huysmans, haurà de prendre decisions vitals. (Al final del llibre hi ha una nota d’autor que alleugera l’antipatia que desperta en qui llig aquest personatge principal).

El llibre, polèmic, amb l’autor acusat d’islamofòbia, va arribar a les llibreries el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo. Està molt ben traduït, i tot i que el protagonista fa una mica de ràbia, presenta unes interessants reflexions sobre “el suicidi de les civilitzacions”, les causes de la fi de l’hegemonia del cristianisme en la civilització occidental, i dibuixa un escenari sociopolític de ficció però no absurd.

Personalment no veig que el llibre siga islamofòbic de cap manera. Al contrari i tot, em sembla. Això sí, veig moltes més pegues a com tracta les dones. Durant l’obra es va escampant la idea de la “utilitat de les dones”. A l’inici de la novel·la al protagonista li fan com angúnia les dones de la seua edat (passada la quarentena) amb “les carns esfondrades” (es veu que hi ha un problema de traducció, imagine que deu voler dir “penjolloses”, “caigudes”), i més avant reflexiona sobre la teoria, també barallada per altres pensadors que cita, sobre que l’home necessita una “dona” per a conviure i casar-se i simultàniament una “noia”. I d’ací a presentar la poligàmia com a institució útil, ja que les primeres esposes supervisen la casa i la cuina perquè siga saborosa, i les més joves, doncs les altres necessitats de l’amo. Au!