L’origen d’un superheroi acostuma a ser un dels punts forts de la seva història. Càpsules catapultades cap al nostre planeta provinent d’una civilització destinada a extingir-se, mutacions a l’ADN pel contacte amb una substància altament tòxica d’un rar i secret laboratori, un fet traumàtic en la infantesa que obliga el protagonista a afrontar la vida amb una nova i insospitada visió, i clar, nous poders també…
L’inici d’una súper-Ella potser no gaudeix -a ulls dels amants del gènere- del mateix glamour, però es pot dir que reuneix en petita mesura els trets bàsics de l’esquema clàssic. Exili forçós d’un país amb problemes, infància complicada per manca de recursos o situacions familiars altament nocives i, perquè no, néixer noia en una societat -encara- altament masclista, en un món amb una clara manca de valors i on fins i tot els qui pertanyen al dissortat clan millennial poden ser considerats de l’elit.
El dia que Ella va fer el “clic” era un qualsevol. Es va vestir amb les malles (no de lycra ni colors i emblema llampants com a les pel·lícules), però sí mal vistes per una majoria si no tens un cos escultural i impossible. Va creuar la ciutat, diana de mirades poc probables si fos un noi, havent de controlar la presència digna a les xarxes, amb rebots d’etiquetes humiliants col·locades amb mala baba per malvats sense escrúpols. I tot això abans de començar el dia a l’institut. Pocs herois han de superar tantes proves tan sols llevar-se. Qui pogués ser en Bruce Wayne amb tota la seva calerada, o en Clark Kent exercint d’un benintencionat i maldestre periodista… sense descuidar-nos la deïtat d’en Thor, és clar!
La possessió de les akumes de l’Esfinx de torn feia dies que rondaven un noi de la classe. El súper-poder de l’empatia no era aplicable davant dels seus atacs enigmàtics. Què faria la seva heroïna favorita, ladybug, davant d’aquesta situació? Les característiques clapes de textura marieta no apareixien enlloc…
La resta de la classe semblava també mig posseïda per una indiferència contagiosa que amenaçava a estendre’s per tot l’institut. Les mirades malintencionades evolucionaven cap a fakes en petits Post-It i ara es disposaven a fer el salt a les pantalles, allò seria un cataclisme de primer ordre!
Quan ja tot semblava perdut i els violins de la banda sonora preveien el pitjor, l’imponent fanfara que marca el naixement d’una heroïna va ressonar en segon pla: No! No és no! #metoo… #nobulling… No #cyberbulling… Dignitat!
Aquella relació no era sana. Aquell noi s’aprofitava d’una situació de poder que súper-Ella no podia permetre ni un dia més. Haver d’enviar-li fotos per tenir-la geolocalitzada quan no està amb ell, no poder vestir com vol perquè Ell no li digui que va provocativa als ulls dels altres, i en general, actuar d’una determinada manera per por al que Ell li pot dir. Això era ser xicots? Això era amor?
Un nou poder va emergir a la llum dels primers rajos que travessaven els porticons de l’aula. Una llum nova i càlida que ho feia veure tot d’un altre color, com quan et poses unes ulleres de sol polaritzades i la vida pren un to més amable i els contorns se suavitzen.
La petita i endimoniada papalloneta sortí volant de l’aula per l’escletxa d’una finestra que airejava l’aire viciat de l’anterior classe, probablement d’una densa matèria. Els nous temps necessiten noves heroïnes, de mirada franca i voluntat ferma, com súper-Ella. Com Tu. I com diria el gran Stan Lee: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. No és prou “premonitòria” la famosa frase en el món de les xarxes (i no precisament de l’Spiderman) on vivim?
WomenPower.
Temps de lectura: 3 minuts
