A Vaclav Havel
Feia un parell d’hores que havien començat a arribar els primers missatges sobre Systemate. Atenció al Client i Consergeria n’havien rebut diversos. Al petit Hospital Clínic de Mĕlník, a la vora de l’Elba, se’n començava a parlar informalment. Ningú coneixia exactament les pretensions de Systemate però potser era una oportunitat que no podien deixar passar. Cenek, l’interventor, demanà poder llegir aquestes primeres informacions, però aviat la seva pròpia bústia en quedà inundada. Systemate s’adreçava també als càrrecs de gestió i als caps de serveis amb un desplegament de missatgeria prou eloqüent: el programa Systemate rellançaria l’Hospital Clínic de Mĕlník, oferint oportunitats tan tècniques com de promoció en una mesura que ningú, ni l’estimat Dušan Horak, director de la institució, havia pogut concebre fins llavors.
“Podries anestesiar a dos mil kilòmetres de distància” etzibà el cirurgià Jarek amb un somriure d’orella a orella. La seva col·lega se’l mirà amb un interès displicent: “O podríem muntar un consorci tu i jo, Bisturís i Cotó, com a franquícia especialitzada de Systemate”. A la planta 2 i a la planta 3 també tenien lloc converses d’aquest estil. Hi havia colles d’infermeres, a qui havien rebotat els missatges detallats i entusiastes de Systemate, que especulaven amb els seus nous destins i un adequat reguitzell de noves coneixences. “Com ara un pediatra que no endrapi durant les visites” feu Máša, evocant els passejos del Tonyina, que era com li deien, deixant al seu darrere olor de tonyina de llauna i bona cosa de rialles dels nens. “O un bon servei de medicaments”, afegí Hana, pensant en el vailet desendreçat i granellut que arribava cada dia empenyent el carro fins al taulell. Systemate eren promeses i una certa confusió informativa, missatges creuats i preguntes pels passadissos. A la planta 3, mirant pels finestrals que donaven a l’Elba i a les vinyes, la grossa endocrinòloga Ilonka Beran pensava en futurs transvasaments hormonals, en clonacions a la carta i en la difuminació total i absoluta, finalment!, de la seva col·lega d’Unitat, atès que estava de baixa i no podria atendre els documentats requeriments de Systemate. La cap del servei de premsa reposava el seu cap en un lleonet de peluix, i encara no estava en condicions de fer-se càrrec del que Systemate anunciava i podia significar per a l’Hospital Clínic de Mĕlník. Libor Reha, l’oftalmòleg, es llevà les ulleres i es pessigà la junta del nas, tement que aquell rebombori d’informacions bloquegés les activitats assenyades i coherents que alguns professionals encara hi duien a terme. Va decidir, com cada volta que alguna cosa l’atabalava, que faria una petita passejada pel centre.
Cenek, l’interventor, es va reunir amb el Dr. Černý i la Dra. Dubek, del Consell Mèdic, en companyia de Dušan Horak, el director, i de Bohdan Skala, el responsable de manteniment i serveis. Van posar-se mínimament d’acord sobre la imprecisa procedència dels missatges de Systemate, però també sobre el fet que es tractava d’una ocasió immillorable, que produiria enveja fins i tot en les dependències del Govern Regional. En els darrers missatges Systemate mantenia que podia proporcionar una xarxa fefaent (i majúscula) de suports de titani, serveis de cibermedicina, un programa de recerca per a la promoció dels professionals, campanyes massives de captació de malalts en tota mena de punts estratègics del planeta, productes industrials (amb patents consorciades) per inundar el mercat, renovació d’equips, tant en el capítol de personal com en el de maquinari, i sistemes de gestió automatitzada que farien més lleu la tasca dels futurs gestors. A l’ambiciós Bohdan Skala, els ulls li feien pampallugues de plaer. El Dr. Černý i la Dra. Dubek, antics amants i excel·lents professionals, s’imaginaven propagant les seves idees (i potser propagant-se ells mateixos també) per diferents racons del món, en nom del futur HCM-Systemate. El Dr. Horak va encertar a dir que calia fer una potent campanya d’animació dins el mateix centre. Cenek llançà la idea que calia interpretar el fons dels missatges com una aliança central, system & mate, coherència i encaix, allò que els faria forts si sabien encaixar les peces. Cap dels presents va gosar desmentir aquesta interpretació filològica. “Cal posar-nos a omplir papers”, feu el Dr. Černý. “Val més que ho omplim tot nosaltres, perquè els interns i infermeria tenen molta feina”, suggerí la Dra. Dubek, amagant un doble sentit: així ells podrien decidir sobre càrrecs i funcions. Però cap dels presents era gaire diligent i la reunió es dissolgué sense haver concretat ni quan es materialitzaria una proposta, ni qui portaria la iniciativa, ni quins podrien ser els termes adequats per confegir una resposta adient per a Systemate, ateses les dimensions de l’assumpte.
Dos dies després, mentre els missatges continuaven proliferant i eren reenviats des de totes les plantes de l’Hospital Clínic, el director Horak va redactar una àmplia proclama que va difondre per correu-e i després va llegir en una reunió assembleària dels metges interns convocada per Cenek. “L’Hospital Clínic de Mĕlník és l’orgull de la regió. Ací es treballa amb proporcions humanes, amb dignitat i amb recursos, i hem aconseguit crear entre tots un ambient excel·lent”, començà. Molts dels interns més grans van abaixar la vista. D’altres de més joves buscaven els finestrals per perdre-hi la mirada encara que el dia fos gris. Alguns tècnics que, sense fer mullader, havien tret partit recentment dels tripijocs de la direcció van somriure amb aprovació. “El Govern Regional, que ara està travessant uns moments difícils, amb moltes de les seves competències retallades, estaria ben orgullós de nosaltres si poguéssim fer un pas endavant en la direcció que ara se’ns presenta”; Dušan Horak begué una mica d’aigua. Berta i Miloš, que seien costat per costat, es van tocar amb les cames. El dermatòleg i la neuròloga havien de contenir el riure davant aquella retòrica trafolla carregada de bona voluntat. “Systemate ha obert una finestra esplèndida des d’on som capaços d’albirar totes les nostres possibilitats millorades, i tot un continent de realitzacions que aportaran solucions de diversos nivells d’adequació per a problemes que actualment ens limiten i que podríem solucionar de manera brillant”. Dos infermers badallaven dissimuladament. Máša i Hana creuaven els dits perquè una mil·lèsima part del que explicava el director pogués tirar endavant. Ilonka, l’endocrinòloga, es removia ansiosa a la cadira imaginant exclusivament els beneficis personals d’un cert gruix que li correspondrien. L’interventor Cenek i l’ambiciós Bohdan Skala, asseguts a la primera fila, feien anar les seves calculadores respectives sense cap vergonya mentre el discurs avançava. “Com a director d’aquesta institució, ben bé dins del paper per al qual he estat elegit, com a representant dels desitjos i els afanys de tots vosaltres, considero que hem d’estudiar amb tot el detall la proposta de Systemate, avaluar-la acuradament, informar ben bé de tots els passos que cal realitzar fins al final, i prendre un determini raonat en la direcció correcta”. Van irrompre uns tebis aplaudiments. No sabia ben bé què havia dit, però entengué que era un bon moment per donar per conclòs el parlament. En la versió escrita restaven encara unes línies, que sembla que es referien al castell i a les vinyes de l’entorn, però segurament no calia abundar en tanta bellesa.
Al dia següent, Ludĕk, un llunàtic moderat que passava una temporada a la Unitat de Neurologia, no s’estigué de comentar el que li havia arribat. “Clonaran el director? Un ja és difícil de suportar”, li digué a Hana, que dibuixà un somriure als llavis. “No va parlar de l’eficiència, en el discurs?”, hi tornà, sorrut. Hana, Ludĕk i un altre malalt mig impedit per un ictus començaren un diàleg agredolç esmicolant la llista de metges (i alguns infermers) que arribaven tard o sovint no es presentaven al centre, que es prenien jocosament la seva feina, que aprofitaven per demanar més material del compte (i revendre’l), que mentien als caps de servei (de manera ostentosa) o que s’entretenien en reunions interminables o fingien tenir problemes informàtics. Una llista neuròtica que atribolava Ludĕk. “Si empitjoro, què serà de mi?”, va demanar, autocompassiu. “Systemate t’ho deixarà fi”, mig articulà, com va poder, el company de l’ictus. Per la vora del jardí, prop d’on estaven, circulà Libor Reha, l’oftalmòleg, en una de les seves passejades habituals; el van saludar molt amablement, i ell hi correspongué.
Pel Govern Regional ja corrien informacions sobre Systemate, i més concretament, sobre el fet que havia inundat de propostes el petit Hospital Clínic de Mĕlník. Malgrat la paràlisi política que atuïa l’administració, els correus-e anaven i venien. La intendent Alena Tesar va prendre un interès especial en l’assumpte i, encara que compartia les incerteses sobre l’origen últim de les propostes, va escampar la notícia entre altres Departaments governamentals, mentre comprovava, un xic esverada, que Systemate també havia fet arribar missatges a diferents consorcis hospitalaris privats i a d’altres complexos sanitaris. Incombustible, la tesi de Tesar era que calia aconseguir un programa de promoció de Systemate a qualsevol preu. Va redactar dos informes obstinats aprofundint en aquestes idees, que va fer arribar en un moment a Mĕlník. Va escriure una carta personal a Dušan Horak, apressant-lo a prendre una decisió i a omplir els papers pertinents. Horak era un home apreciat en aquell entorn, argumentava Tesar, i comptava amb un equip d’especialistes de primer nivell. De cap de les maneres ni Horak ni Cenek podien deixar passar una oportunitat així. Es va comprometre també a parlar per telèfon amb la Dra. Dubek, del Consell Mèdic, de dona a dona, per fer-li saber les complicitats que podrien teixir en un futur pròxim. L’administració s’hi implicava completament, tot i que ara per motius polítics tenia les mans tècnicament lligades.
La grossa Ilonka prenia un cafè a mig matí amb Kája Pešek, una traumatòloga preparadíssima especialista en la lectura de ressonàncies magnètiques. “No és el que han dit. He buscat bé per internet”, observà Kája. La conversa tenia lloc a mitja veu. Ilonka Beran intervenia poc, s’anava posant cada cop més pàl·lida i picava amb els dits a la taula. “SystemArte: és una multinacional de compravenda d’art. Participa normalment en subhastes d’altíssim nivell”, Kája comentava tot això sense deixar de mirar-se les ungles pintades. “Amb un altre nom, ara volen fer-nos beure a galet”. Ilonka veia com s’esfumaven els seus apreciats transvasaments hormonals; sentia com si s’aprimés de sobte, contra la seva voluntat. “No és SystemArte, és Systemate”, insistia l’endocrinòloga, recuperant missatges des del seu telèfon. “Són el mateix”, tallà Kája Pešek; mitja circumferència d’una lupa enorme sobresortia de la butxaca superior de la seva bata. No devia ser qüestió d’una erra. “Hi ha hagut un malentès colossal sobre els objectius”, seguí la traumatòloga; no hi havia millor maquinari per a ressonàncies magnètiques que el que tenien, no li anaven pas ara a regalar quatre quadres per decorar les parets. “SystemArte no ha de posar ni un peu aquí”, conclogué. Això últim havia estat dit amb un timbre massa lluent i dos infermers de la taula de la vora van girar el cap. Resultava impossible saber què havien sentit exactament. Ilonka voldria haver-se fos. Se sentia desanimada, circuïda per tanta pèrdua. Es preguntà quanta gent més n’estava al cas. O a qui li ho diria.
L’oftalmòleg Libor Reha s’encaminà, sense saber com, fins la planta -1, on hi havia el magatzem. Eren passadissos relativament solitaris, perfectes per donar tombs a una idea, quan, en girar una cantonada, es va quedar d’una peça. A la fotocopiadora del fons hi havia un moviment especial. El dermatòleg Miloš tenia entre les mans les cuixes de Berta, les quals reposaven directament sobre el vidre de la màquina, que s’anava il·luminant cada deu segons. El cap de Miloš es perdia entre les dues cuixes en una cega exploració que no mancava d’acompanyament sonor. Al batec de la màquina calia sumar els gemecs entretallats de Berta, que, emesos amb l’energia de quaranta anys ben fets, difonien la seva alegria per tot el passadís. Fins i tot per a un oftalmòleg, es feia difícil veure on acabava l’home i on començava la màquina. En la imaginació de Libor, eren com tres cossos estranyament encaixats: Miloš, Berta i la fotocopiadora. Aleshores li passà pel cap l’assumpte dels missatges, sobre el qual no havia deixat de rumiar. Potser era davant d’un rar cos amb tres parts articulades, que haurien trobat una manera de segellar la seva amistat eterna amb la fórmula de Systemate, o fins i tot més enllà de Systemate. El que Systemate unia, cavil·là Libor Reha, no devia ser fàcil de desunir, i ací en tenia una possible mostra. Miloš tenia cap per a la feina. Quan els crits de Berta assoliren nivells d’ambulància (seria la solitud del magatzem?), Libor decidí fer mitjà volta i abandonar l’escena. La unió continuà a peu de fotocopiadora, amb Miloš afegint-se a la fogonada sonora per uns instants. Quan acabaren la suprema obligació, anaren pujant cap a la cafeteria, pensant en llunes d’abril i en promeses incomplides.
L’Hospital Clínic de Mĕlník era bastant particular. Els seus màxims gestors tenien com a propòsit fonamental aconseguir bones puntuacions en les escales públiques de valoració, i per obtenir-ho invertien el que podien en sistemes informàtics eficients. El tema era que ningú supervisava aquests serveis, i els programes resultants semblaven fets per una colla d’aprenents de dibuix. Molts interns, no pas tots, s’havien acostumat a una existència de mol·lície i prebendes, i omplien els pocs restaurants de Mĕlník fins a mitja tarda dia per altre. Hi havia secretàries la funció de les quals era escampar qualsevol notícia a so de bombo i platerets. Hi havia caps de servei que repetien temporada rere temporada en el càrrec, com si es tractés d’una assumpció vitalícia. Si algú els adreçava alguna demanda, la resposta era una d’aquestes frases educades que no comprometien, o bé més clarament un “D’això, no me n’ocupo jo, ho sento”. Pel que sembla, tothom sabia expressar-se molt bé. Si el maquinari vell provocava cues entre els pacients, els supervisors de més edat miraven cap a un altre costat. Uns quants especialistes d’alt nivell feien servir els contactes per a martingales personals que es transformaven en calés al seu compte corrent. El dogma de les cinc pes era seguit amb devoció plena per una majoria generosa de membres ben situats: promoció, propaganda, peles, plaer i prestigi. Tot i que externament el discurs era ben diferent.
“L’assumpte és si un hospital ha de tenir com a prioritat les cinc pes”, comentà Arnošt, un malalt de pulmó que passava llargues temporades a Mĕlník. S’havien trobat els quatre al jardí, aprofitant la bonança: Ludĕk, que tenia un bon dia, Bohdan, Arnošt i Lenka Bureš, una esquizofrènica resident a qui tots apreciaven un munt. “L’assumpte és si els malalts som elements d’alguna unitat agropecuària”, feu Bohdan, que patia una afecció nefrolítica que exigia visites constants. Ludĕk seguí, “Jo dec ser del sector «Quan no és un all és una ceba»”. Máša, que passava a prop, acompanyant un malalt en cadira de rodes, somrigué en sentir-los. Lenka intervingué, sense relació amb el que s’estava dient: “Abans sempre guanyava les partides d’escacs”. Arnošt la calmà: “Aviat en jugarem una”; i prosseguí, “Si almenys aquest hospital fos a alta muntanya, podríem sortir a gaudir de la neu”. “Som quatre o quatre-cents?”, tornà Lenka Bureš, interrogant-los amb la mirada. “Mon pare feia esquí de fons”, afegí Ludĕk, afectat d’un xic de nostàlgia. Arnošt estossegà. “L’alta muntanya és el que a mi m’aniria bé”. “Segur que Systemate té uns esprais per deixar de tossir d’aquesta manera en vint-i-quatre hores”, comentà Bohdan. “Aquesta nit comença la guerra”, complementà Lenka Bureš, amenaçadora. Ludĕk se’n compadí: “Lenka, noia, no hi ha cap guerra”. “Serà una guerra comercial terrible”, afegí Arnošt, mirant els altres: “Systemate”. Bohdan sospirà, desbordat pels esdeveniments; Ludĕk aprofità per afegir, eixut, amb una veu metàl·lica i una cadència una mica obsessiva: “Un hospital ha de tenir com a prioritat els seus malalts”. A l’altra banda del jardí, asseguts molt a prop l’un de l’altra, el dermatòleg Miloš i la neuròloga Berta enraonaven sobre la seva manca de futur. “Systemate servirà per destapar les ineficiències que patim”, observà Arnošt. “No hi ha ningú perfecte”, sentencià Lenka Bureš. Mirant aquell parell de l’altra banda, els quatre van estar d’acord en el triomf de l’amor.
La iniciativa de la intendent Alina Tesar va desencadenar tot un seguit de correspondència creuada entre l’hospital de Mĕlník i l’administració del Govern Regional. Des del Departament de Tesar s’assenyalaven terminis i memoràndums que calia tenir en compte; l’interventor Cenek, al seu torn, va produir una dotzena de documents sobre eficiència sanitària i reducció de costos. Alguns d’aquests documents van haver de ser repetits perquè no reunien ni la correcció lingüística ni la formalitat mínima exigibles. Tot això va tenir ocupats diversos metges interns especialitzats, el personal de gestió i tot el servei d’infermeria, que havia d’anar comprovant Unitat per Unitat que els paràmetres que s’assenyalaven en els documents eren els adequats. Algunes Unitats van haver de forçar una negativa, i part del procés va quedar aturat per uns dies; després es va reprendre, però el personal de guàrdia era diferent i no sabien de què els parlaven. Van tornar a circular documents sense la correcció ni la formalitat necessàries, i el director Dušan Horak hagué d’amonestar, sentint-ho molt, Bohdan Skala, de manteniment i serveis, per la seva descurança. La grossa Ilonka Beran es va desesperar quan va veure que no rebia cap missatge sobre tot aquest desplegament, indagà i li digueren que algú l’havia deixat caure d’aquella llista de correu; la conseqüència fou que començà a aprimar-se, contra la seva voluntat, en qüestió de dies. Cenek va aprofitar per negar qualsevol relació de la institució amb SystemArte, un rumor que havia corregut i havia fet mal. Tot era un voleteig de papers fora de termini i d’intencions desballestades. Alguns estaven signant propostes per engegar convenis amb alguna cosa començada per Sys-, a cegues i a la babalà.
Una setmana després, Systemate va publicar una nota al diari Dnes, de Praga, anunciant que havia triat Hongria per instal·lar-se. El director convocà el Consell Mèdic de seguida. Jarek i l’anestesista entengueren ràpidament que no podrien muntar Bisturís i Cotó ni anestesiar a dos mil kilòmetres de distància. El Consell Mèdic va emetre un comunicat explicant que Systemate mai havia estat una opció real per a l’hospital i que no es podien fer tractes amb una gent tan poc clara. Cenek va arribar a parlar d’un estafa en marxa. Es va organitzar un esborrament massiu de missatges, per tal que a l’Hospital Clínic de Mĕlník no quedés cap rastre de Systemate. Ilonka Beran va demanar la baixa per ansietat. El director va explicar a tothom que aquella cosa, de debò, no havia interessat mai, que presentava un programa enfarfegós, molt poc atractiu, i que hauria dut l’hospital a la catàstrofe. Amb un ampli somriure, animava el personal a mostrar-se content i satisfet, atès que havien pogut escapolir-se a temps d’aquella falòrnia impresentable.
Temps de lectura: 17 minuts
