“CALAIX DE SASTRESSA”

Cada dimecres i cada dissabte a la tarda hi fèiem cap. Ella no ens esperava, però quan ens veia entrar a la immensa sala —allà on hi havia tots els altres residents del geriàtric—, se li dibuixava un somriure a la cara que, de tan ample i sincer, semblava marcat amb retolador permanent.La seva pregunta, quan ens tenia al davant, no fallava mai:…

Feia temps que no vivia un gener tan gèlid. Potser des d’aquella vegada que amb l’emoció de veure nevar per primer cop —devia tenir uns sis anys mal comptats—…

Despertar-te amb el soroll del despertador, que no és una simple alarma, sinó la cançó que va obrir el ball del teu casament. Aixecar-te amb lentitud, entre…

Jo ja no podia seguir més d’aquella manera. No és que volgués morir. El que tenia clar és que no volia patir. I últimament ho estava fent massa. Amb només un pulmó —l’altre me l’havien tret perquè el tenia, segons em van dir els metges, mig podrit— respirar era un autèntic suplici. I en plena època de fred les passava molt magres. Quan veia que la…

La meva millor amiga m’havia dit per quedar. Feia molt, massa pel meu gust, que no ens vèiem, i jo desitjava compartir-hi taula, parada amb un bon vi i amb un…

Era posar un peu en aquell bosc i sentir-me com un arbre: esvelta de forma i robusta de fons, frondosa, humida i, de tan alta, quasi a tocar del cel. Aquesta…

Allò no era cap objecte abandonat enmig de la pluja. Allò no era un simple cèrcol fet de fusta i de fulles. Allò, indubtablement, era jo. Plena de colors, que tan aviat em transportaven a la felicitat de la infantesa com m’ancoraven a la tristesa i a la pena de l’edat adulta. Ningú, en cap moment, s’havia atrevit a parlar-me que la vida era aquella…

Sempre he trobat que l’inici de l’estiu és un moment preciós per teixir desitjos. Un got de vi blanc ben fresc al damunt de la taula; alguna cosa per picar; el…

No vull, malgrat haver-ho de fer, desempallegar-me dels llençols. Tinc ganes que segueixin ben enganxats a mi, com si fossin la meva segona pell, com si durant…

Des de feia disset dies pujar al número 24, al bell mig del passeig de Gràcia, per a mi s’havia convertit en una aventura. Havia abandonat els mots encreuats irresolubles, els auriculars que m’oferien ritmes de hip-hop i també el mòbil. I és que tenia una feina molt més important per fer mentre les rodes lliscaven per l’asfalt calent i encara…