#claudator

L’Àngel era un solitari, tot un anacoreta celeste.Sempre s’arraulia sota el seu plomall grisós quan els seus col·legues dels núvols l’apressaven per tal d’anar a treballar. Ell, emperò, mai no en tenia ganes, mai no l’hi venia de gust. I no és que fos un tros de gandul, és que era retorçat de mena.Fins i tot el senyor Pere i el senyor Pau,…

Van arribar les vacances d’estiu. L’Innocenci va decidir fer un llarg viatge, a un lloc ben exòtic, a l’altra punta del món. D’aquesta manera podria enviar una…

Esbalaïts pel feix de neu, tan inusual com impietós, que revestia els carrerons circumdants de la Seu Vella, els veïns de la capital del Segrià s’apilonaven a…

En Henky Wyl·làlh era l’últim dels humans. Després de la Gran Revolta, tots els seus havien estat exterminats. Des que havien abandonat la Via Làctia, poc abans de l’esclat, res no havia estat el mateix. Els androides eren massa intel·ligents. Davant aquesta errada tècnica, els humans foren caient, l’un darrere l’altre. Fins que només hi quedà en…

S’està de genolls, ben aferrat als tentacles cefàlics. No pot estroncar la vomitera. Les tripes se li escolen budells avall. Hores més tard, consulta el pes del…

S’està de genolls, ben aferrat als tentacles cefàlics. No pot estroncar la vomitera. Les tripes se li escolen budells avall. Hores més tard, consulta el pes del…

Cada divendres a la tarda després de plegar de l’Ajuntament, on treballa de tècnic de cultura, el Martí inicia el seu covard trajecte cap a l’oblit, encara que cada cop que ho intenta és totalment debades, perquè el record vital de la Marta, la seva companya, torna al seu present d’una manera cruel, distorsionada, barroera, que frega la paranoia.…

La Mariona sempre havia estat una noia molt intuïtiva. De ben petita, quan anava a la llar d’infants del barri, les monitores explicaven als seus pares que era…

La mare i jo esperem l’arribada de l’Intercity que ha sortit de Ginebra a quarts de deu del matí. I, amb ell, dins seu, barrejat amb equipatges de tota mena i…

Un calfred li recorria amb avidesa l’espinada. El presagi era diàfan, nítid, sense cap marge per a cap errada. Aquella nit veuria el pare.La Sònia rondinava davant del mirall del seu dormitori. Estava acabant de polir els darrers detalls del seu uniforme del dissabte. Li obsessionava la impecabilitat de la vestimenta. S’havia posat, com sempre,…