confessió

Als meus noranta-quatre anys, pense que ja he arribat on el camí s’acaba i dóna lloc a la planura blava i queta com una calma de gener i on, sota el mantell d’aigües transparents, s'albira un fons tot ple de coralls i petxines i bancs de peixos tots d’argents, que observe bocabadat perquè la perspectiva de la vida ja no és pas la mateixa.