ressenya

                         “Hi ha moltes dones que diuen ‘la meva mare no em va estimar’. Què vol dir? Que el conflicte s’ha dut fins a l’últim moment. I que no han pogut trobar un punt d’entendre-ho. Però jo, insisteixo, això em permet de comprendre que no és que les dones siguin unes males bèsties que es mengen l’ànima de les filles, és que elles…

Tot i que soc conscient que no queda molt "humil" que el mateix autor faci autopromoció de la seva obra, en aquest cas, en tant que col·laborador habitual de…

Molt sovint, quasi sempre, la desgràcia, i la tragèdia que en resulta, és prèvia a la nostra vinguda al món. Ben mirat, la desgràcia té més de natural –encara…

En aquest estrany país s'han de comprar les paraules i empassar-se-les per a poder-les pronunciar. El petit Oriol necessita paraules per obrir el seu cor a la bonica Ariadna. Però, com fer-ho? Perquè, per a poder dir el que li agradaria dir a l'Ariadna, li costaria una fortuna... Els criteris que utilitzem per a jutjar les persones no…

Corria l’any 1888 a Barcelona, era una època convulsa en els àmbits social, històric i polític, però també l’artístic. Els retrats i els dibuixos de rostres ja…

Qui no s’ha enamorat mai de la mitologia antiga? La que parla de déus imperfectes i a vegades mesquins que caminaven entre els mortals i amb les seves aventures…

«Tan sols quan saps qui ets i com et defineixes pots començar a construir el camí cap a on vas, a diferenciar el que està bé del que està malament, el que acceptes i el que rebutges.» Míriam HatibiUn llibre sempre té traces personals de qui l’escriu. Al cap i a la fi, són les seves històries, pensament i experiències. Mira’m als ulls: no és…

Un dels mals records que m’han quedat gravats a foc de la meva infantesa és una frase que em van dir. Els detalls em queden borrosos i només els recordo gràcies…

Aquest és un dels casos on en una ressenya s’ha de presentar l’autora abans que el llibre, i és que Rosa Maria Arquimbau ha estat molts anys vivint en un segon…

Després d'un dinar d'aniversari d'aquells que et fan descordar el botó dels pantalons, la meva família i jo vam acabar al cementiri. No com a cadàvers, s'entén. Per fer baixar el dinar, a les tietes els agrada anar a caminar pels afores del poble. Normalment hi van soles perquè els altres solem estar molt ocupats fent la migdiada o jugant a cartes.…