També això passarà, Milena Busquets, Lurdes Serramià (trad.) (Ara Llibres, 2015)

“Mamà, em vas prometre que quan morissis la meva vida estaria encarrilada i en ordre i que el dolor seria suportable, no em vas dir que tindria ganes d’arrencar-me les vísceres i menjar-me-les. I m’ho vas dir abans de començar a mentir. […]  Estic a punt de desmaiar-me d’horror i de calor i, malgrat tot, segueixo sent capaç de detectar immediatament un home atractiu.” (p. 11)

La cèlebre Esther Tusquets (1936-2012), editora de Lumen i mare de l’autora (1972), esdevé la coprotagonista innominada d’aquesta novel·la de 170 pàgines, on la veu narradora i protagonista principal és una filla, Blanca, a l’obra endolorida, de vegades desolada, per la mort de la deessa mare.

Un llibre per llegir en dues vesprades, dinàmic i distret, ja que és la descripció d’un dol de 35 dies, que va de la pena més insuperable per la pèrdua d’una mare-més-que-mare, es veu, a la borratxera dels sentits a base d’alcohol, maria i sexe, sempre cercant sublimar els sentiments amb les relacions emocionals i físiques.

I encara que faça una mica de ràbia aquesta “niñabien” de Barcelona, amb casa a Cadaqués, que no li agrada tenir “servei” però que…; que té dos ex que se l’estimen barbaritats i no li fallen mai; que no fa ni un brot i té diners de sobres; i que és culta, amb personalitat i amb unes mamelles esplèndides per a tan alta i prima com és, als quaranta anys; la veritat és que fa servir un llenguatge amb certs recursos poètics interessants, i conté reflexions, i aforismes i tot, sobre la realitat humana, la complexitat de les relacions, la maduresa i la proximitat de la vellesa, la supervivència i una filosofia de vida, propera al dolce far niente i la diversió contínua que si es pot mantenir, doncs mira, avant!

L’epíleg, declaració d’amor (“me diste…”), l’he trobat massa íntim i m’ha fet vergonya llegir-me’l amb deteniment.

Una mena de monòleg-elegia per mantenir la memòria i contribuir a la construcció del mite.