La ciutat la tanquen per l’oest uns tossals de roca calcària grisa que encara conserven els senyals de les intervencions humanes. Roca viva damunt la qual es van fer bancals que, en un altre temps, serviren per a alimentar les cavalleries amb les garrofes que s’hi feien. Ara no s’hi produeix res. En canvi, les muntanyes són el territori de corredors i ciclistes que recorren les sendes i contrasten amb els colors grisos de les roques i verds de la vegetació. Qui havia de dir que la gent ocuparia les muntanyes per simple plaer? La roca calcària és tan dura que l’aigua de pluja ha excavat clivells profunds i deixat a l’aire vores esmolades que poden fer-te un tall dolorós si no pares compte. Els estrats calcaris situats de manera vertical formen una penya coneguda com el Castellet (al capdamunt hi ha les ruïnes d’una construcció de guaita antiga) i serveixen com a zona d’escalada amb parets que cauen a plom. S’hi han obert desenes de vies per a atacar la roca amb claus, cordes, arnesos i mosquetons. És realment encisador observar com l’escaladora progressa per la paret i assegura cada avanç, ara un peu, ara un braç, com alça la vista cap amunt i fa una altra passa. La força de la gravetat es comprèn a la perfecció quan es veu un cos humà que penja d’una corda. M’hi espere mentre dura la pujada. Fins que arriben dalt i els veig damunt del tossal, alegres, abraçant-se. De lluny, m’arriba una miqueta de la seua joia i, no sé com, em faig content i pense que els sentiments humans també actuen a distància com els camps de força. La baixada és rapidíssima i vertiginosa, fan un ràpel espectacular (ziuuuuu) que els deixa, en un punt, a la base de la penya.
La senyora que m’acompanya i jo havíem pujat ací per unes altres raons. A la tardor floreixen herbes aromàtiques que ens agrada collir, quan és el moment, assecar-les i prendre’ns-les tranquil·lament, en infusió, després del dinar. Pel roquerar abunden les mates de poliol, de te de roca i de timó. L’olor que en desprenen quan passes i les fregues ja és senyal de la seua bondat. Aquell dia volíem fer uns manolls de te de roca, que a molts llocs és considerat una panacea i serveix per a curar tots els mals. La mata creix, tal com diu el seu nom, damunt la roca. Aprofita un badall o escletxa mínim i arrela pràcticament sense terra. Viu amb no res. Fa unes tiges llargues, amb flors compostes a l’extrem i fulles molt apegaloses, que et fan les mans totes negres i perfumades de l’oli que deixen al cap de poc d’estar collint-ne. Hi ha qui se’n pren per al mal d’estómac i per a fer bones digestions. També per als colps i les ferides posant a remulla amb alcohol uns grapats d’herba. Són coses que la gent sap −o sabia−. Una connexió quotidiana entre les persones i el paisatge, construïda gràcies a segles de convivència i proximitat.
Ara, des de les penyes, girem la vista cap a l’est: tenim tota l’estesa de la Plana davant. Un altre món se’ns desplega davant dels ulls. I de les orelles. Estàvem tan concentrats observant l’escalada, i collint i triant les herbes, que havíem desconnectat del tot el sentit de l’oïda. Els sorolls de la vida urbana arriben al tossal sense cap impediment. L’autopista brama entre les muntanyes i la ciutat, i el trànsit, estrident, fa acte de presència sonora. Les vibracions tenen via lliure i ens arriben les sacsades inconfusibles de la marxa dels camions. Si pares l’orella i t’hi fixes, sentiràs les veus de la ciutat: les sirenes de les ambulàncies, les alarmes i els avisos, el clàxon dels cotxes i, molt tènuement, les campanes megafòniques dels campanars. A diferència d’altres llocs, ací l’urbanisme es tanca sobre ell mateix i delimita les vores de la ciutat que, mirada −o sentida− de lluny, fa la impressió d’un animal pla, estès, un rèptil deforme i amorf que cruix i crepita sense cap pauta, i esclafeix sense parar. La pell urbana la formen escates que s’allarguen i s’alcen desordenades cap a dalt. I els sorolls, instantanis i sobtats, ixen de múltiples boques que grunyen arítmicament. La ciutat com a organisme a banda, estrany, amb un temps, un metabolisme i uns desitjos o necessitats propis. Des de dins, encabit al cos urbà, aquesta visió és del tot inimaginable. Engolit per la ciutat, què et mou a pensar? Quins són els pensaments que t’acudeixen a la ment? Més enllà s’estenen els horts i, per fi, la mar. Però, des d’ací, no se senten gens.
Temps de lectura: 4 minuts
