fbpx
La revista més vital

Temps lent, creació i poesia

“Temps de treva. Els combatents

esmorzen. En silenci. Amb mi,

en mi. La lleugeresa ingràvida

encara. Les ales de papallona

a la tassa.

(…)”

Endreç –publicat el 2014, per l’editorial Germania– és un poemari d’Amadeu Lleopart i Costa (pedagog i escriptor). En les pàgines d’aquest llibre, Lleopart construeix un món –o, potser, l’ordena…, l’endreça perquè tingui, d’alguna manera, més sentit. Encara que, tal vegada, “el sentit del món” sigui només l’esperança de sentit. L’horitzó que sempre, a cada passa, és més lluny, però que, com a locus utòpic (però necessari), il·lumina on s’intenta arribar. En aquesta trama, les paraules –que teixeixen la comprensió– són alhora el fang i l’aliment del poeta –que no tan sols crea sinó que també explora, sent, recorda, crida, pateix, estima, qüestiona.

“L’art, potser, combinar el dolç i el salat,

el cuit i el cru. Mixturant textures sòlides,

i líquides. Provocar el desassossec

amb jocs cromàtics impossibles. Tornar

foc el fang, la sang, i abatre quimeres

amb sagetes llançades a cops de veu”.

Les paraules, doncs, a més de ser color, tenen fang, per tant, textura. I gust. Entren per tots els sentits. Idea rellevant en la mesura que ens deixa entreveure una concepció molt sensorialment viva de la poesia; a més de la força conceptual que, al llarg del llibre, marca una empremta (o mirada) singular sobre diversos temes tant relacionats amb la creació poètica (o cosmovisió) com amb el compromís ètic, el lligam a la terra, la solitud de l’individu o l’amor. Pel que fa a qüestions d’estructura, els poemes estan organitzats en set parts. És interessant considerar que, en aquest Endreç, encara que tots els apartats poden ser llegits individualment, si la lectura segueix l’ordre establert es pot resseguir –també– un sentit narratiu. És a dir, l’obra és encetada per Gènesi (la creació de l’univers), i segueix amb Paraula, Camí, Memòria, Carrers i món, Crueltat i Amb tu. El número set, de fet, carrega un fort simbolisme: tant màgic com bíblic, com vital (penso, també, en la ‘set’ –joc de paraules que donarà nom al següent poemari d’Amadeu Lleopart: Set, publicat en el projecte Tapís).

Si entrem en els dos primers apartats, el poeta treballa en una cadira solitària que és símbol. En una immobilitat que viatja, en un taller d’artesania de paraules i de mons. Aquí ens trobem la creació que, fins a cert punt, és dibuixada per la mirada. Això és: mirant (observant, pensant, parlant, projectant-nos) es crea. D’altra banda, en aquests primers poemes també hi trobem la idea de l’esforç. Un esforç que es remarca en el fer i desfer i refer. Encara que, com s’apunta, quan s’esborra el que s’ha treballat, queden sempre traces. I, potser, cal esborrar per no omplir l’essencial (aquestes traces) amb paraules sobreres. “Només l’esbós al centre del full”. Això és, arribar a la forma germinal, a l’estat de tensió d’una llavor que ni neix ni mor ni creix, però persisteix. En aquest sentit, Lleopart també parla de la necessitat d’esborrar perquè el mot complet, definitiu, no existeix.

Aquí s’obra una altra pregunta: què hi havia abans de les paraules? Lleopart ens acompanya per un camí contingut en poemes curts on la lectora s’hi ha d’aturar. Es passa del ‘viure sense dir’ al ‘retrobar la paraula’. Aturar-se per pensar i respirar, ja que la profunditat d’algunes idees cal descobrir-la a poc a poc, de poema a poema. De fet, el temps també hi té força presència: al costat de la frenesia, la paraula in-sub-mis-si-ó…, és escrita per resistir l’embat del ritme imposat. En aquest sentit, la reflexió em porta a pensar que la lentitud va lligada a la consciència, i la rapidesa, a la vacuïtat, a la invasió diària de l’absència de missatge. Així doncs, cal que la poesia parteixi de certa llibertat interior, de vivències, i, alhora, que sigui possible trobar-la o crear-la. De fet, les paraules ens conviden a aturar-nos, a callar…, a posar una mica de distància entre els esdeveniments i nosaltres mateixes per tal que hi pugui haver lectura.

“M’agrada retrobar, enmig de tantes veus,

algunes paraules lentes, sorprenents.

(Parèntesi. Ferida doble,

ferida dolça. En el temps i l’espai.)

Retenir-les. Prenc bolígraf

i paper. Sabré dibuixar-hi

el nimbe?”

El poeta també és lector de versos. L’art es comparteix. El poeta dialoga amb veus amigues i escriu les paraules dels altres, copia les veus per conservar-les, amb delicadesa i amor de col·leccionista. A vegades, el poeta deixa de ser creador per abandonar els poemes a ells mateixos –llavors, és quan escolta, sorprès, conversar els versos. En el tercer apartat, que porta per nom Camí, es produeix un canvi respecte als anteriors: el poeta surt a fora. Camina. Es transforma en paisatge, fulla, insecte. “Desar la nit a l’armari / i obrir la porta”. Aquest canvi d’escenari, fa que s’emfasitzin noves idees, noves necessitats, com per exemple: buscar la veritat, la sinceritat, fugint de la hipocresia. Evitar tornar-se rinoceront!, una clara referència al dramaturg romanès E. Ionesco, com a crítica a la massa adotzenada i sense identitat pròpia. I, una de les imatges que impressiona és que, per Lleopart, si es fracassa, si no s’aconsegueix preservar la singularitat, que almenys el fracàs sigui conscient.

En els tres apartats següents –Memòria, Carrers i món, Crueltat– trobem poemes de temàtica cada vegada més íntima i, alhora, quotidiana. Són paraules que ens conviden a mirar l’entorn, a retrobar-nos amb els sons, el brunzir de la vida, la terra, els turons, el poble. I, d’altra banda, a ser capaços d’observar la realitat amb compromís ètic. Encara que això comporti veure’ns assaltats per allò més cruel: el patiment vist en els altres, i sentit dins d’un mateix. Lleopart té en compte l’immigrant, l’indigent…, dona veu a les diverses injustícies, a la solitud i a la desesperança (on Penèpole no espera en cap port). Finalment, a Amb tu hi apareix la redempció a través de l’amor. Així doncs, la mirada creadora del Gènesi es gira dins del pou d’un mateix, cap als records i la memòria.

Aquesta, però, és tan sols una possible lectura d’Endreç, que segurament pot obrir moltes altres mirades. Això no obstant, per acabar, és interessant tenir en compte que Endreç forma part d’aquesta literatura de qualitat que es troba més enllà dels centres, dels focus comercials. És a dir, en aquest món que sovint convé remenar per trobar petites joies: el de les editorials petites, els micros oberts, les parets dels carrers –amb versos anònims–, els blogs o pàgines de Facebook. Els espais on la voluntat d’expressar-se dels poetes troba escletxes per arribar a lectors i lectores. Ja que la creació…, per bé que meticulosa, per bé que controlada per la raó, potser brolla d’una set que no se sent satisfeta. Però, per poder gaudir-ne, cal –utilitzant expressions d’Amadeu Lleopart– ser un nen que obre calaixos, descorre cortines…, i desamaga veritats petites per guardar-les en la mà closa.

Títol: Endreç

Autor: Amadeu Lleopart i Costa

Any de publicació: 2014

Editorial: Germania

ISBN: 978-84-16044-88-7

Temps de lectura: 6 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close