Molt sovint, quasi sempre, la desgràcia, i la tragèdia que en resulta, és prèvia a la nostra vinguda al món. Ben mirat, la desgràcia té més de natural –encara que els humans col·laboren amb entusiasme a causar-ne en grans proporcions- que no el sentit de la vida. La vida, el món, l’existència, excedeixen la raó, però necessitem de la racionalitat –a banda d’altres qualitats de la ment humana- per bastir-nos el propi sentit que ens permetrà surfejar sobre el procel·lós mar de contradiccions i contrarietats que confrontem en el viure i existir personal i col·lectiu.
La novel·la “Terra humida” de Joan Sifre ens planteja tots aquests nusos espinosos de l’aventura humana –no com a periple “exterior” de tall odissíac, sinó com a travessia pels tràngols angoixosos de la consciència. Els personatges més rellevants d’aquesta història, especialment Sergi, el xiquet i després jove protagonista de la novel·la –més que protagonitzar- van a “patitzar”, és a dir, a patir, a ser víctimes d’un destí cec i cruel, desgraciant i tràgic, a partir del fet de la mort de Consol, mare de Fenandet, Sergi, Marta i la dona de Ferran, protagonista de la seua anterior novel·la. Aquesta novel·la forma una “duologia” junt amb “L’aigua en la fosca” (novel·la ressenyada en aquesta revista. Vegeu “Aigua ben clara”) n´és una continuació que el nostre autor necessitava desplegar. Una altra manera de veure la seqüència dels fets –o de les construccions fictives- es aquella estructura tòpica “The Paradise lost” and the Paradise regained” (J. Milton), la qual suposa el goig viscut previ del “Paradise”. Cosa que, paradoxalment, contradiria la premissa axiomàtica de la desgràcia com a raó ontològica precedent. Siga la desgràcia prèvia o sobrevinguda a un estat de felicitat i de joia de viure, tant se val, Sergi -i tota la seua família- haurà de créixer en una atmosfera pertorbadora de perplexitat i absurd, sense cap nord ni guia moral que li assenyalen un horitzó digne d’afanyar-se a abastar. A l’absència de la mare estimada –la desgràcia- se li imposarà a la família, en primer terme a Ferran, i per extensió als seus fills, la fatalitat d’haver d’admetre en matrimoni una dona, Isabel, que serà la causant d’una “tragèdia” particular: la infelicitat de la família.
Topades i caigudes en el sense-sentit, desistiments en els propòsits, descoratjaments,…van a anar formant l’embolic de la manca de fe –no parlem de la fe religiosa- de Sergi. La decadència, però, no és només de la família, l’entorn social més íntim del nostre protagonista, sinó també del seu poble i, si prenem el seu poble com a imatge del país, la decadència abasta el seu país. Podríem pensar que Joan Sifre pretén projectar-nos una imatge de dolor existencialista o nihilista. I tanmateix…
El nostre autor no s’atura a contaminar-nos amb una plúmbia moralina idealista a través de les batalles que els seus personatges aniran vencent contra l’absurd i la desgràcia. Ni tampoc pretendrà imposar-nos una lliçó sobre la tragèdia i el destí. Com si es tractara d’una mena de xamba còsmica, Sergi, personatge central, va sortejant els obstacles existencials: la mort de la mare, la pèssima relació amb la madrastra, l’abandó escolar, la ruïna familiar…a les palpentes. Ni tan sols compta amb la xamba de creuar-se amb algú que li mostre camins practicables de fugida o superació. Aleshores, s’imposa la pregunta: què impulsa Sergi a tirar endavant sense caure en el més destructiu dels nihilismes? El nostre personatge ve d’una estima concreta, viscuda, la de la seua mare, sobretot (però també l´estima dels altres membres familiars). Potser no hi ha autoestima sense estima, i sense pròpia estimació –el que alguns diuen mal apropiadament orgull- no hi ha camí ni voluntat de sobreposar-se a la fatalitat.
La tècnica narrativa de “Terra humida” respon a una estructura d’evolució en el temps lineal. Si Consol, la mare, és la protagonista de “L’aigua en la fosca”, ara el personatge central serà el xiquet Sergi, i la “matèria novel·lesca” seran les vicissituds de la seua existència fins a arribar a la primera joventut –tot superant els tràngols de l’edat adolescent. J.Sifre sap plantejar destrament uns capítols i uns diàlegs que reflecteixen les vivències, les etapes, i els antagonismes més crucials de la seua maduració personal i el seu creuar la vida –i ser creuat per aquesta- fins a l’edat de la “joia” o expansió vital que proporciona l’amor en tota la seua extensió i intensitat pregones. Aquesta novel·la, però, no només planteja el sentit –fracassat o reeixit- del “struggle for life” dels seus personatges. En la línia de la novel·la realista, intenta reflectir el context social, polític, mental d´una societat i d´un temps històric concrets: la mentalitat d´una població mitjana de la ribera del Xúquer valenciana, el tardo-franquisme i els inicis de la convulsa transició política cap a la democràcia. Per això, la catalano-lectora, el catalano-lector interessats a assaborir un tros de societat i d’història valencianes, ací trobaran un bon testimoni –de cap manera objectiu, sinó com a expressió de la subjectivitat d’algú –tant dels personatges com del narrador. També és ben remarcable en la novel·la el contrast entre l’espai semi-urbà, semi-rural, dels personatges al començament de la novel·la i l’espai netament urbà cap al final. Aquest trànsit, que és físic i mental, sempre dóna molt de joc en la producció literària.
Dades del llibre:
Terra humida
Joan E. Sifre
Editorial: L´encobert, 2019, 360 pàgines
Preu: 11.95 euros
Coberta:
Temps de lectura: 5 minuts
