fbpx
La revista més vital

Terrats a vora mar

I tan cansat de les repeticions i convencions i altres circumstàncies de taules, estovalls de fil i coberteries que s’enceguen en traure-les dels calaixos, m’enfile escales amunt i vull tocar el cel i que és el cel del silenci i la catedral laica de qualsevol ciutat a vora mar. I són els terrats, els salons més humils i més elegants de qualsevol casa perquè aguaiten les veritats amb les seues passions i desenganys a través d’eixos ullots tan oberts a la vida.

Fa un temps agradós, de Nadal. Cel ras com un espill i d’un blau insultant per l’època i la llum perfila perfectament cada fita dins dels espais urbans i els dóna a cada teula un ocre diferent, perquè les teules són la vaixella de luxe que vesteix les nostres cases i la sala de jocs dels teuladins i allí s’estimen i fan l’amor i allí es barregen amb els seus xasclits que em recorden al soroll dels coberts en parar la taula. I les xemeneies s’enfilen ufanes encara que amb la gràcia senzilla de la seua pobra i esquifida arquitectura i ara, en parlar, amollen aquell baf com la boca que trau el nas en traspassar la porta del carrer de bon matí. I el baf del pa acabat de coure i el baf de la llenya barata de taronger i el de la pinassa tan espés i perfumat.

I cada  terrat és una raconada i cadascuna de les planícies, com si foren els campanars particulars, té una ànima i una vida. I hi ha qui té els seus racons de joia en retrobar-se de bell nou i contar-se i recontar-se les seues històries reals i de ficció, perquè els nostres habitants són així, mentiders de mena i amb la gràcia corresponent del qui sap explicar històries versemblants. I des d’aquí dalt estant, s’exalten a la imaginació aquells crits de qui plora i de qui estima, perquè se senten encara com una mena de ressons les síl·labes més primàries de les emocions humanes, tan animals elles. Una botella a mig buidar i dues copes, i un platet de samorra* amb les corfes enrogides de la ceba i uns quants pinyols d’oliva, conformen el bodegó de la terrassa  veïna. I també hi ha d’altres mortes a l’hivern, amb aquelles ombrel·les totes tapades i  desqueferades huit mesos a l’any i per sota uns cossiols amb asseve que sols s’alimenten de les amors del cel. I uns ninotets de viver de carretera que parlen de gustos estrangers, d’aquells que en diríem coents. I ha uns terrats ben bonics i que són veritables jardins de flors i vida que troba un color i un amor a cada estació com el de la senyó Rosa.

Façanes ben blanques amb les seues taquetes totes enllumenades i que recorden el quadre de Renoir amb tota aquella gent joiosa que balla i riu i fuma i xerra amb els colzes recolzats a les cadires i es miren amb eixos ulls de complicitat que volen dir vés a saber què…

I de sobte,  l’escala em porta un soroll de passes cada vegada més a cau d’orella.

—Ei, buenas  —I entra amb una bona copa de vi negre.

—Com vas? Demana-me’n una altra.

I aprofite l’avinentesa per restar uns minuts més a soles. I em recolze a la barana tan rústica tota feta de senzilles peces de fang i que pense que es burlen de la que tinc just d’enfront, tan pretensiosa ella.

—Bé què contes? Va! Que fa un dia regalat… Explica’m… Com va la vida?

—Res, fart ja d’aquestes festes!! I què i tu? Encara tan ocupat? Vinga! —I deixe anar uns riures que em semblen forçats, com de taula familiar o reunió de feina. I m’agafa vergonya. No puc atendre ningú, i no vull tampoc.

—Quin caos aquí dalt, no? Cada casa un color, antenes, plaques solars… No sé.

—Ufff. Llibertat, amic, llibertat que conviu entre la diferència. I note que no m’entén  i que tampoc en fa l’esforç.

És aleshores quan em tanque en la meua closca d’encisament que sempre m’agafa quan puge a les altures i una bugada tota blanca s’espolsa lentament i saluda els terrats  de la contornada i espolsa els pecats del llit terres enllà i  m’aporta aquella tranquil·litat que sent quan onegen les cortines de la naia** als capvespres d’estiu encara tan lluny; “d’aquí no res l’estiu, com deia mon pare en arribar cap d’any”.  I només em faltava el descobrir aquell trau entre dos carrerons per on assoma la mar. I està tan calmosa que em fa viatjar fins a ella per agafar a frec de mà qualsevol dels seus tresors.

—Eii, tio, què passa que no dius res?

I agafe la meua copa de vi a mig acabar i davalle per trobar-me amb tota la colla que riu, i beu i recolza els seus braços a les cadires i em ric, perquè fa uns minuts els veia en la seua realitat, mig calbs tots ells i amb els colls de les camises engroguits i ara sóc a la mateixa ratlla d’ells i me’ls trobe tan iguals… Colls tots ben panxats de Nadal i cabells pentinats dins de la norma dels prínceps del ciri i de les garlandes de Noël.  Perdó! De Nadal.

 

*Samorra: Conserva de verdures feta amb aigua i sal.

**Naia: porxades típiques de la Marina, al País Valencià.

 

 

 

 

 

 

Temps de lectura: 4 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close