fbpx
La revista més vital

Thomas Stockmann o la solitud dels forts

Teatres de la Generalitat Valenciana ens brinden la possibilitat de llegir Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, en català. Un enemic del poble és un drama en tres actes i quatre escenaris diferents en què la tensió literària va augmentant de manera irreversible. S’hi reflexiona sobre la veritat, la llibertat, el poder polític i la manipulació de les masses (entre altres temes que, rere cada relectura, poden anar movent pensaments en la ment de qui llegeix aquest llibre). Aquí parlarem, doncs, de llegir teatre, de gaudir del plaer de la lectura, d’“entrar” en els diàlegs dels personatges, de llegir acotacions i imaginar-nos l’escenari, i ho farem de la mà d’un dels dramaturgs més importants de finals del segle XIX, i que ha influït amb força petja en l’art del segle XX.

Henrik Ibsen ha estat considerat un dels pares del drama modern i un dels referents dins del realisme. En aquest sentit, cal esmentar que va posar el mirall davant de la societat per retratar els conflictes quotidians de la gent del seu temps (deixant de banda la darrera fase de la seva literatura, quan comença a interessar-se pels moviments de l’inconscient de la psique humana). A més, no només fa de mirall (oferint una reproducció indiferent de la realitat), sinó que aprofundeix dins de les febleses i fortaleses dels caràcters humans, i ens qüestiona.

Podríem dir que escriu des d’una inquietud crítica –inquietud que el va portar algunes vegades a l’exili. Un amic seu, Georg Brandes (crític i estudiós del món literari escandinau), en una ponència universitària, va exposar que si la literatura no remou ni proposa res com a tema de debat, no té sentit. Aquesta perspectiva encaixa amb l’obra ibseniana, on trobem personatges que assenyalen problemàtiques, que es rebel·len i que, per tant, transgredeixen el món que els envolta, interpel·len qui els llegeix: per exemple, Nora, a La casa de nines, es confronta amb el seu rol de dona en un món de valors que la tenen captiva; i Stockmann, a Un enemic del poble, clama per la importància de la veritat i la llibertat (especialment, la d’expressió i de consciència), quan li són del tot negades.

D’altra banda, per tal d’entendre el context històric de l’obra, cal que ens situem a finals del segle XIX. S’ha passat de la Il·lustració al Romanticisme (algunes idees del qual són ben presents en l’esperit ibsenià). Època que, si ens submergim en la literatura europea, la trobarem plena de grans poetes i novel·listes, però…, què passa en les escenes teatrals? Bàsicament es representen comèdies burgeses d’entreteniment o vodevils francesos. Després del Romanticisme entrem en el Realisme, i és en aquest context que Ibsen comença a escriure, a dirigir peces teatrals i a estendre el teatre cap a noves possibilitats.

En les seves obres, d’una banda, hi trobem el paisatge de Noruega, els camps, la referència al fred i al nord, les cases de pagès allunyades les unes de les altres. I, d’altra banda, també hi trobem Henrik, l’home, amb el seu pensament, les seves conviccions i emocions. Concretament, pel que fa a Un enemic del poble, la crítica literària ha apuntat que va ser escrita des de la ràbia generada per la mala rebuda d’Espectres (publicada el 1881) que, en ser considerada impúdica, els teatres es negaven a representar. De tota manera, Ibsen va expressar aquest sentir-se incomprès des de la presentació de problemes més universals, no pas des del cas concret de la seva frustració personal. Per entendre aquesta idea, és interessant esmentar que, quan Ibsen reflexiona sobre la noció que ell té de l’artista, afirma que cal que aquest sigui més capaç de “veure” que de “reflectir”; de tal manera que els personatges es puguin projectar cap al futur. Així doncs, cal que l’artista sigui, també, profeta. De fet, els personatges d’Un enemic del poble ens parlen, també, de la nostra realitat. I ens llancen una pregunta: què se’n pot esperar d’una societat de cecs (o d’encegats pels prejudicis) que només miren el seu propi profit?

L’argument d’Un enemic del poble és senzill i, alhora, profund. L’acció passa en un poble de la costa de Noruega, on tota l’economia i la vida gira al voltant del seu balneari. El conflicte s’enceta quan el doctor Thomas Stockmann, germà de l’alcalde (Peter Stockamnn), descobreix que unes substàncies tòxiques que provenen de la indústria tèxtil estan contaminant les aigües. El balneari que, suposadament, ha de curar els malalts, encara els enverina més. Aquest és el plantejament. De fet, la primera escena acaba amb un ball, un ball on se celebra el triomf del coneixement científic. La veritat que pot aturar una epidèmia en el poble. I a l’home de ciència se li prometen honors. De tota manera, aquesta alegria, a partir de la segona escena, es comença a tòrcer. Aquí ens serveix aquella dita popular que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar. És a dir, té més pes que la veritat sembli veritat que no pas que realment ho sigui.

La intoxicació de les aigües és causada per un error polític dels governants; error que no vol ser reconegut pel cost moral i econòmic que això suposaria. Hi ha un xoc entre la vitalitat i idealisme de Thomas i la mirada materialista i conservadora del seu germà Peter, que resta importància a les evidències científiques per tal de preservar el seu poder. A més, s’hi ajunta el factor de la premsa: la hipocresia i la facilitat de manipular per tal de valer-se del servilisme del caràcter del “poble” que es va cultivant. És a dir, allò tan actual de donar al públic allò que el públic –suposadament– desitja (la falsa tirania popular que impera dins d’alguns mitjans de comunicació). I què és el que la gent desitja? Benestar. Per tant, tot allò que pugui torbar el poble –encara que això sigui una evidència científica que repercuteix en la seva salut– millor amagar-ho. I qui ho vulgui dir de totes totes és: un enemic del poble!

També cal destacar que, tot i la importància dels caràcters, no s’entra dins de la vida personal dels personatges, sinó que el que és rellevant d’aquesta obra és la manera de pensar. Allò significatiu de cada un i una són les seves idees. De tal manera que també es pot llegir des de la perspectiva de l’al·legoria, on el poble amb tots els seus personatges (poders fàctics) és una metàfora de com funcionen les estructures de poder del món occidental. Pel que fa a l’estil, Un enemic del poble té un ritme ràpid. Va ser escrita en poc temps, ja que la indignació donava força al puny i lletra d’Ibsen. I pot ser llegida, també, en una sola tarda. Els diàlegs són d’intervencions curtes, com és característic del realisme, ja que en la vida quotidiana no són freqüents els llargs soliloquis. I segueix una estructura tradicional de tres actes que ens permet tenir una visió general de la reacció d’un poble davant de la revelació d’una veritat científica que va contra els interessos econòmics de la societat.

Per acabar, cal parar esment al ressò de crítica política que hi ha darrere l’obra. D’una banda, l’alcalde (Peter) dona tanta importància a l’obediència, al control, que és molt difícil entendre que el que defensa sigui una actitud democràtica –encara que, dins de l’ordre del seu discurs, la paraula democràcia surti moltes vegades. I, d’altra banda, el doctor és menyspreat i vexat per la gent per assenyalar la veritat, per posar el seu coneixement a disposició del poble. Així doncs, hi ha un xoc evident entre els ideals i la realitat, però aquest xoc no provoca desesperació, melancolia, pessimisme…, sinó una afirmació rotunda del jo emancipat per sobre de l’adotzenament de la majoria. L’obra acaba amb la idea que, justament perquè estem sols, som els més forts. La solitud reforçada per la tranquil·litat de consciència, ja que s’està lluitant per la veritat, la justícia i allò correcte i digne.

“Capità, una paraula pot ser com una agulla clavada al cor. Furga per dins i et rosega com un àcid, fins que et converteixes en allò que ells pretenen: un vertader enemic del poble.”

En aquesta obra, l’ímpetu i la ràbia fan possible que Henrik Ibsen se situï al lloc dels forts: nega la ferida; es resguarda en l’orgull; i, sobretot, guarda les pedres tirades des de l’ignorància com a única herència. En canvi, en obres posteriors, Ibsen es posa al lloc dels dèbils, dels ferits que no troben remei per calmar el dolor de les seves existències. Però això…, ja són altres històries. Encara que, potser, els més idealistes, els més purs, els més sensibles…, són, precisament, els més ferits. El més vulnerables.

 

Títol: Un enemic del poble

Autor: Henrik Ibsen

Versió de: Juan V. Martínez Luciano amb la col·laboració de Joan Antoni Lluch i Hervás

Any de publicació: 2003

Editorial: Teatres de la Generalitat Valenciana

ISBN: 84-482-3510-X

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close