És la nit de Nadal. La família de l’Anna-Maria es disposa a celebrar el Tió: la filla, Aina, amb les cosines. La il·lusió de les petites fa brollar la màgia en els grans ─a més dels pares hi ha els avis de tots costats. Comença el ritual: la canalla va a mullar el bastó…
De cop i volta, però, l’Anna-Maria se’n va molt lluny:
─No hi havia pensat mai més? Sí, algunes vegades.
Però des que és mare, el pensament de l’Anna-Maria retorna a la infància i aquesta agafa una transcendència inconeguda fins ara: el record, fins avui en el fons del seu esperit, allà on habita el plor i el desert, la pena i la punició, s’aixeca fort i ufanós, omple tota la sala… Es tracta de l’únic any de la seva infantesa en què va fer cagar el Tió. No n’hi havia costum, a casa seva. Però, els veïns de sota, amb qui s’avenien molt, els van convidar:
─Veniu! Què fareu totes dues soles a casa!
El pare de l’Anna-Maria tenia torn de feina aquell vespre del vint-i-quatre. La mare es va fer pregar molt, la filla no ho entenia pas… Per a la petita aquesta invitació era sensibilitat, mirada atenta que ofereix contacte infinit.
L’Anna-Maria passava força estones a casa dels veïns. Reviu certes imatges: una foto on s’està a la terrassa de la senyora Raquel, hi passeja amb el tricicle que li han portat els reis, la seva cara traspua felicitat; no pot fer-lo servir per casa, tampoc al carrer: s’embruta molt i aleshores embruta el pis! Només hi juga a la terrassa de la senyora Raquel, que és molt gran.
Altres vegades, la nena s’està a la cuina de la veïna, a qui ajudava a preparar magdalenes: tot un món de dolçor. Amb la senyora Raquel tot sembla fàcil: el fet més tediós pot transformar-se en la festa del contacte quotidià…
A l’Anna-Maria li agrada molt també jugar amb la Raqueleta, tot i que és més gran que ella: a l’estiu, es banyen al gran safareig que fa de piscina. La Raqueleta, quan ja no vol jugar més, li aboca una galleda d’aigua damunt del cap i totes dues riuen en sentir la frescor i l’ensurt agradables. Aleshores, la nena mira la gran: està molt guapa, amb els cabells negres, igual que els ulls, i els llavis pintats de vermell, d’amagat dels grans… Després, al mirall del tocador, la Raqueleta es passa per la cara –amb energia i amor– una crema que desprèn una agradable olor. La nena la mira i remira entusiasmada: quan acaba, la noieta agafa una mica més de crema i la passa, complaent, per la cara infantil, tacte que és carícia.
A la tarda, la Raqueleta posa el tocadiscos: totes dues escolten música; ballen el twist i el rock and roll; la petita se la mira embadalida: es mou com una artista i està tan guapa amb el seu vestit florejat, el cabell recollit i els ulls negres brillants d’alegria! La imita amb el twist però no se’n surt amb el rock!
Amb la Raqueleta, el món agafa sentit: esdevé càlid i tou… La nena se sent arpa cantora i feliç: voldria que s’allarguessin aquests moments d’afecte i de riures que foragiten qualsevol por…
Per això no va entendre la negativa de la mare per anar a fer cagar el Tió. Finalment, la mare va accedir. Al llarg del dia, la nena li va sentir repetir diverses vegades:
─Ai! No tenim pasta de dents! Avui no podrem rentar-nos les dents!
─Ves, tampoc és tan greu! ─rumiava la criatura.
Ja al pis de sota, l’Anna-Maria i la Raqueleta no anaven, però, a mullar el pal: anaven a la cambra de la noieta a resar per fer cagar la soca! Eren uns altres temps…
L’Anna-Maria pregava devotament: que si el Pare-Nostre, l’Ave Maria, el Credo… Però el Tió només cagava regals a la filla dels veïns…
─No reso amb prou devoció, m’hi he d’esforçar més… ─deia una veu ferma, des de l’interior de l’Anna-Maria…
Maldava per dir millor totes les pregàries… Fins i tot, quan ja se li havien acabat totes les oracions conegudes, “va resar” els Deu manaments…
─Ara sí que em cagarà alguna cosa! ─es digué contenta.
I el Tió va cagar… una pasta de dents!
─Oh! Què bé! S’havia acabat i no havia pensat a comprar-ne! ─digué la mare molt contenta.
Així acabà el Tió: després només va cagar una patata… La mare i la nena deixaren el pis dels veïns, tot desitjant-se un Bon Nadal! Elles dues tornaren a casa, soles, i soparen com si fos un dia qualsevol, sense dir-se res: casa que no és bol curull, ni Arca d’Aliança, sinó més aviat, un mur alt i dens de silenci fred. L’Anna-Maria no gosà fer cap pregunta a la mare (“ves, això de la màgia, no devia ser cosa d’ella”) i aquesta tampoc li’n digué res. Com donar sentit al que havia passat?
Cap confiança, tan sols enyor:
─Si el Tió no m’ha cagat res, ha de ser per culpa meva… ─rumiava la petita.
La criatura restà ferida durant molt de temps; una veu interior, sorollosa, li deia tot sovint, fent-li d’errada guia:
─Ja m’ho diu, la mare, que no soc bona nena! Ja m’ho diuen, a l’escola, que he de resar més…
***
El record es difumina. Retorna l’avui… l’Anna-Maria es mira la seva mare: asseguda a la cadira de rodes, el cap sense forces per aguantar-se. Ha perdut la memòria, i els seus ulls, gairebé aclucats, són avui cristalls entelats; dels seus llavis, cau sense mida un prim fil de saliva negríssim, que li taca sempre la roba i que no marxa amb res…
La mare…, que sempre havia dit que no volia ser una càrrega, a la vellesa, per a la seva família, que no volia que la veiessin en una forma d’humanitat perduda… L’Anna-Maria se la mira amb emocions contradictòries, tan properes com l’avui de l’ahir i del demà:
─Tot i que és tant tard, mare, encara cerco, la ruta de la riba i de la llum; busco, en solitud, la llàntia o l’espelma que m’apartin del temor i de l’angoixa infantils.
─Des del naixement de l’Aina, mare, et voldria fer preguntes que ja no em pots respondre… Sento tants neguits tot sovint…
─Per què el Tió no va cagar per a mi cap llaminadura, aquella Nit de Nadal, mare? O una petita joguina? Què em volies dir, sense paraules, amb aquella pasta de dents?
─Fou la teva manera d’ensenyar-me l’austeritat?
-O, potser no vas tenir temps d’anar a comprar res després de rebre la invitació?
─No vas pensar que em sentiria ferida, si només jo no tenia regals?…
─No vas pensar que aquest procedir seria per a mi mossegada?
─ I tanmateix, et necessitava per aguantar-me dreta tota sola, mare.
*
El seu espòs fa estona que se la mira, estranyat: ell i la seva germana s’estan encarregant de tots els detalls perquè l’Anna-Maria sembla esmaperduda:
─Ep! Vas a buscar tu els paquets amagats? O fas tu les fotos? Que la meva germana i jo no donem l’abast! Què et passa? Sembla que no hi siguis! Tanta il·lusió que et feia celebrar el Tió!
La jove mare s’adona que diversos regals ja han estat oberts, i esquinçats els papers que els embolcallaven. Es torna a mirar la mare:
─No podia estripar cap paper de regal ─recorda─. Ho vigilaves molt, mare:
─Ves amb compte en obrir el paquet! Que guardarem el paper d’embolicar per a un altre regal ─repeties sempre.
–No saps el que era passar gana, en una ciutat on no podíem pagar l’estraperlo. Nosaltres, només teníem dret, a les cartilles de racionament! ─asseguraves mil i una vegades.
Reaprofitar els papers per embolcallar regals era una manera de fer present, en l’ara de la filla, el temor d’una postguerra molt complicada: l’Anna-Maria mai es va poder donar el goig d’esbudellar el paper amb força i rapidesa, aquell paper, presagi de totes les felicitats, de tots els desitjos abans que l’obsequi amagat es desvetllés i deixés només una felicitat, i no totes.
I sempre ha seguit la mateixa norma amb l’embolcall dels regals. S’adona que ja no és a temps d’indicar a la seva filla que cal preservar els papers tan bonics que empaqueten els presents… Perquè ella hagués repetit com una somnàmbula el mateix tracte amb la seva nena… Aquella veu interior de la infància l’ha empaitat, se l’ha fet seva… L’Anna-Maria continua mirant-se la seva mare, absent de tot el que l’envolta… Tant i fa que encara sembli que sigui d’aquest món…
Entestar-se a trobar respostes no guarirà les cicatrius gravades sobre la pell… La jove mare torna a l’avui:
─No he comprat massa llaminadures i massa joguines per al Tió de l’Aina? En aquest fer no hi ha l’ahir ocult fins i tot de mi mateixa que buscar sortir a la llum?
L’Anna-Maria estava preparada per donar la resposta quan l’Aina li rebatés la màgia:
─Filla, el Tió simbolitza que tens, com tothom, dret a rebre regals sense cap motivació prèvia!
Però no estava preparada per rebre, avui, la sotragada del Tió de la seva infantesa: només volia la joia d’inundar de sol el vespre tan fosc de desembre.
***
La Festa s’acaba… No tornarà fins a l’any vinent… La festa, tan tradicional, però no envellida, ha esquinçat moltes coses impensades dins la boira… En acomiadar la família, l’àvia de les cosines afirma:
─Avui, la senyora Anna semblava més assossegada i més desperta, oi?
L’Anna-Maria no hi està d’acord, la veu com sempre: escapçada eternament a qualsevol diàleg entre les dues, obligades a afrontar aquesta nova zona de silenci que és la malaltia:
─Sí, i tant! ─respon, però, cortesament. No es veu amb cor d’iniciar un diàleg.
*
Quan tothom ha marxat, l’Anna-Maria fica la seva mare al llit. Malgrat fer-ho amb tota la cura del món, la vella no es deixa fer: està a l’aguait, com si algun enemic l’anés a atacar… L’escena es repeteix cada vespre. La filla no s’acostuma a aquesta lluita tenaç i sense sentit, com si els dos Jo, el de la mare i el seu, fossin els de dos rivals que es volguessin anihilar… Dificultats, dureses, desgast…
─Qui ha dit que la vellesa és l’afebliment de la individualitat? Vellesa, cos i força que no volen desaparèixer malgrat tot: cap condició, però, pel gaudi de la vida.
Finalment acaba. Ara va a ficar al llit l’Aina, avui tan contenta amb els seus regals: juntes, llegeixen el conte que més li ha agradat. Amb ella tot és fàcil i s’adorm de seguida. Recolliment, intimitat, casa…
Després, torna al menjador on l’espòs ha començat a desparar la taula i endreçar la cuina. És negra nit: per endolcir la feina, l’Anna-Maria busca l’acaronament de la música, que sempre li dona aixopluc. Moon river… L’Anna-Maria s’atansa al seu marit i el convida a ballar. Ball que és tacte i apropament, que dona sentit: un senyal d’infinit…
─Tan de bo pogués ser tan valenta com l’Audrey Hepburn en les nits sense lluna…
Però, aleshores, la pell dels genolls, dels colzes… li comença a picar… Aquesta pell tan bonica i fina, de la qual tothom s’enamorava quan era nina ─però que avui és tan fràgil─, bull com l’aiguardent…
─Quantes vegades, a causa del dolor, s’ha esgarrapat fins a fer-se sang?
Recorda els consells repetits del dermatòleg: ni una gota d’alcohol, ni que sigui Nadal; ni dolços, ni fruits secs… A més de posar-se cremes, cada matí i cada nit, i dutxar-se amb un sabó especial, que la farmacèutica encarrega expressament per a ella… Ressecament…
─No serà, potser, un viure en malura al qual aquella nena que viu sempre en ella mai no s’ha acostumat?
El ball amb l’espòs és vida, proximitat en moviment, intimitat, és ser a casa: l’Anna-Maria es farà conscient que per aconseguir la seva verticalitat, caldrà fer-se, definitivament, ella sola, càrrec de la pròpia vida, malgrat els desacoblament viscuts… per trobar el riu que flueix?
─Sabré buidar-me de tants dolors amagats?
─El tacte… I travessar el riu, i veure el món, i trobar l’art de Sant Martí.
─No surtis fora; torna a tu mateix. La veritat és a l’interior*.
Marta Giné Janer
* Agustí d’Hipona.
Temps de lectura: 11 minuts
