La revista més vital

Tornades

Ingenu alé de noia arribant a una andana de la ciutat del Túria que trobe en els teus braços. Tres hores i mitja i el sol de la ciutat que tant enyore. En la retina gravada la teua imatge i en la pell marcat el teu abraç. En un instant parar de comptar els dies per a comptar els segons que ens separen. Cinc, quatre, tres. Tres hores i mitja i el dolç esclafit del teu somriure. Vesprada perduda fosca o sufocant, probablement divendres, potser qualsevol altre dia. Retorn, la mel als llavis, la teua mirada brillant sota el caliu de la tornada. Massa delit, massa impaciència, massa audàcia. Tot tornarà, els dos tornarem. L’esperança és la més contagiosa malaltia de la consciència cegada. Passejada fins a Colón? Un bus menys, una estona més. I enlluernats per la brisa d’un mar que no pareix qui m’ha emparat en l’aspre hivern, avancem supèrfluament per carrers i creuaments que passegen inadvertits entre reminiscències d’antigues carícies. Persones i gent i multituds i jo gairebé tan estranger com la teua presència que es materialitza unint els mil fragments en què t’imagine. El viatge tan etern com acostuma a passar el temps dins la gàbia i la nit tan llarga com la desitgem. No serà tan llarga com l’espera. Res és tan llarg com l’espera. Pas a pas, arribem fins a la parada. Passem la vida esperant. Passa el temps i passen els pensaments deixant un rastre de sorra que em tatua el paisatge mediterrani a les venes. Passen estacions i trens i autobusos però tu no. Tu sempre estàs i te’n vas però mai no acabes d’anar-te’n perquè sempre quedes dintre.

El quatre en un minut. L’escena enèsimament repetida encara m’aixeca dins del pit sensacions de naixement de primavera. Mà alçada, els teus ulls preguntant-me si la son m’acollirà en el trajecte i la teua veu com a dosi de cafeïna. El pes de la bossa a l’espatlla contra la lleugeresa del moment. Pugem? Recorde els passejos pel port aquelles vesprades de setembre on qualsevol tema era massa important per ser obviat. De quina manera el sol esclafava però nosaltres ens refugiàvem en els detalls insignificants de la descoberta de ciutats desconegudes. El camí és llarg, disset parades. Cinc dies de fuga en sol major, acord perfecte. Fora, formigues addictes al moviment gairebé immòbils. Dintre, tot. Seient o millor drets? Drets, sempre drets. Tot es mou a ritme frenètic però durant aquesta mitja hora pareix que tot s’ha parat. Tothom observa o tothom ha deixat d’importar. Tothom, qui és tothom? Tot hom desconegut que ens espia en aquests vint-i-cinc metres quadrats. Tot hom que des de l’exterior ignora els vint-i-cinc mil·límetres que ens separen. Plaça Amèrica. Del món conec 350 quilòmetres i tres barris i més enllà comença el buit. La immensitat d’un llenç en blanc que es presenta una amenaça i un misteri i la menudesa d’aquest autobús. La col·lisió de l’individu insignificant contra la vida infinita. La vida desenvolupada en set mil milions de ments de dimensions il·limitades. Nosaltres dos.

Avinguda del Port. El rellotge avança a la mateixa velocitat que el roig òmnibus en què una vesprada qualsevol em veig reclòs. L’encisadora manera com s’observa l’urbs atresorada en la memòria i es percep el pas del dolor i la joia en les façanes. Aquesta avinguda em desconcerta, vertebrant la ciutat a trams i dividint barris per anhels injustificats. A la dreta, el lloc on he passat mitja infantesa. Se sobrevalora la inconsciència en aquesta palestra de bombardeig d’estímuls. No comprendre el dolor no es compensa corrent sense direcció entre ombres de branques esculpides. No conéixer i rebre indicacions enterren el fervor i se li col·loca la làpida massa prompte. Els teus dits acariciant-me l’esquena. Melosa sensació innocent. Tornar a aprendre a llegir, tornar a no saber parlar, tornar a descobrir. Tornar a la ciutat per primer cop. Tornar a tornar a veure’t per primer cop. Comencen a esborronar-se alguns records i no vull patir l’oblidança d’aquesta mà freda que ara cerca l’esguard entre unes d’alienes. Poblats Marítims. Els passatgers s’han anat esvaint imperceptiblement i els teus ulls de color de tardor brillen cada cop més en l’horabaixa. Els pocs ostatges que encara s’aferraven al caliu del bastiment de ferro a poc a poc es resignen i s’apropen a la porta per encarar el vent irat del desembre. Porta oberta i llavis amagats rere les jaquetes. Natzaret tan màgic tants mesos després.

Una vegada més, tornem a casa.

Temps de lectura: 4 minuts

9+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close