Escoltant «Louisiana o els camps de cotó».
Tornant cap a casa he vist que aquelles terres on vaig créixer ja no tenien la mateixa forma, ni les cases, els carrers i les places eren habitades per les mateixes persones…
Feia 15 anys, quasi, que per motius professionals havia abandonat el poble que m’havia vist nàixer, créixer i fer-me gran. Tot i viure fora m’havia esforçat, per motius familiars i personals o fins i tot hipotecaris, en no perdre el contacte i la relació amb les persones més properes. Els pares són un punt de referència vital que mentre pots aprofitar-los has de pivotar sempre amb un peu només.
El cas és que Barcelona m’havia obert els ulls, el cap i l’ànima a noves experiències. Ja des del primer moment la quantitat d’estímuls, en forma de persones, d’activitats o d’oportunitats, m’havia encegat totalment i com un caçador inexpert havia volgut agafar tot allò que la ciutat m’oferia en una abraçada infinita que no feia més que posar a prova la meua capacitat de resistència.
El transport en una ciutat et pot marcar la vida de moltes maneres. Recorde els primers viatges amb metro, suorosos i trepidants; el talp de ferro recorria la ciutat a una velocitat de vertigen i acompanyat per un nombre variable de cares anònimes i insensibles m’endinsava en viatges a l’altra punta de la ciutat sense plantejar-me horaris ni temps, només per l’ànsia d’arribar, en una cursa sense final, a participar de noves trobades i nous escenaris on posar de manifest la meua curiositat salvatge, les ganes de tocar, experimentar i viure noves situacions. Recitals, concerts, festes, assemblees, presentacions, inauguracions, locals privats, locals secrets. Absorció d’estímuls en constant producció.
Cada dia que passava estava més lluny d’allò que havia sigut en el poble, era un altre temps que em semblava remot. L’adaptació a la ciutat em convertia per moments en un habitant de les ciutats, un urbanita, un envoltat d’asfalt, un que oblida d’on venim les persones i on creixen les plantes. Perdia per moments els records de qui era jo, d’on venia i per què estava allí. Vivia immers en una mena d’èxtasi orgiàstic constant. Tot era una festa i qualsevol moment era òptim per deixar-me portar fins més enllà dels límits coneguts. Cada moment era una nova possibilitat de descoberta: nits inacabades on vora la mar reprenia l’alè, pistes de ball on arraconat sentia uns llavis pressionant els meus i abraçades que portaven implícites magrejades lascives plenes de perill. Al remat, un panorama seductor que com un adolescent d’avançada edat vaig abraçar amb tota la intensitat que em permetia la meua feina, font i sustent del dinamisme exacerbat del qual gaudia sense pensar en l’endemà.
Descobertes que em feien passar la nit en vetlla i que al matí ben carregat d’endorfines em pujaven al tren amb un somriure burleta que dedicava als acompanyants endormiscats que poc o res sabien de les meues proeses personals. Cada vegada em sentia més a prop d’allò que entenia per vida moderna i deixava enrere allò que, en aquell moment, entenia com la prehistòria o vida rural, de poble.
Avançava al galop com un cavall desbocat que corria, per fi, lliure enmig d’un desert ple d’oasis on assedegar la meua set i el meu desig de velocitat.
Velocitat! Clar, això necessitava, més velocitat. Vaig pensar de portar-me la motet que pel poble m’havia portat tantes alegries. En una d’aquelles baixades rutinàries al poble vaig empaquetar-la i la vaig posar en un transport. Dies més tard, quan la vaig recollir a la zona franca de transports la meua felicitat era incommensurable. Em sentia la persona més feliç del món. Em veia en una pel·lícula italiana passejant per la ciutat i passant per davant dels monuments més representatius amb la llibertat i l’autonomia que em permetia el puny, o maneta, de l’accelerador. Quin goig! La ciutat se’m quedava menudeta, creuava amunt i avall sense aturador. Ara mateix, acabe de comprovar que l’eix equatorial té 40.075, 017 km i jo amb la motet férem uns 80.000!!! Déu meu, quina quantitat de voltes vaig pegar, gasolina vaig cremar i oli vaig perdre, dues voltes equatorials. Quin perill! Anava d’una punta a l’altra a qualsevol hora del dia i de la nit a tot gas. M’importava ben poc en quin estat. I vaig fer de mototaxi tantes vegades com vaig poder. Em feia sentir útil i pràctic poder accelerar la vida dels altres. Donar-los una mica de la meua sort, compartir-ho, donar-los una empenta, de vegades massa forta. Em sentia imparable, intocable, imbècil.
Les pujades d’eufòria tenen l’efecte contrari sempre. Quan més amunt puges i més creus que estàs a punt de tocar la lluna, l’elàstic que portem enganxats com a terrícoles que som, estira amb tota la força i la nyespla és d’allò més escandalosa i sorollosa. Despertars estranys, en sofàs estranys, amb persones estranyes, em feien sentir descol·locat i avergonyit. Clar! Tota cara porta una creu implícita, i així era com em passava a mi. De vegades, la sensació de vergonya era més gran que la d’eufòria i, en eixe moment, corria cap a alguns braços amics perquè em consolaren i em deixaren quedar-me al seu costat fins a recuperar la sensació d’estabilitat. Eren moments de pau, de silenci, de blanc.
En aquells moments desitjava ardentment recuperar l’equilibri emocional, la pau social, el benestar articular. Saber que podia deixar de córrer en algun moment i dedicar-me a cuidar-me, a cuidar, a ser i estar. Eren moments dolços de recolliment i reorientació. En aquells moments semblava que tot s’havia acabat i que la normalitat tornaria a aparéixer discretament. Que el vertigen deixaria de vindre i que la pau retornaria a Atenes.
M’equivocava totalment, a pesar de tots els meus esforços l’amnèsia crònica funcionant seguia i a pesar d’algunes de les persones que m’envoltaven, la cursa continuava com una prova de mig fons, a tot gas. Era capaç d’arrossegar tot allò amb mi cap avant! Ràpidament! Amb tota la força que em permetien les meues cames i els meus braços, que tot i la suposada joventut començaven a notar el pes dels anys amb força. Insensible, ben poc pensava jo que estava fent un sobreesforç continuat i que els límits si no te’ls poses tu te’ls posa la vida, en algun moment.
Eren anys de felicitat intensa, d’intensa felicitat, de moments màgics, de descobertes encara, de somnis borrosos i d’ensopegades brusques. La intensitat és tant desitjable per a unes coses com indesitjable per a les conseqüències. Quin verí! A saber quin tipus d’hormones segrega aquesta felicitat que et fa cec davant del mur i t’empeny encara amb més força. Corria també en els moments lliures, no podia descansar… «no hay tregua».
Un dia, per causalitat, com la majoria de coses bones em vaig trobar uns quants suports que em feren costat constant. Uns angelets, que em donaven empentes carinyoses en una direcció diferent a la meua, desviant-me una mica del rumb programat. Que em deien que això no podia ser i tot això i allò. Me’ls mirava somrient sense posar en pràctica cap dels savis consells que m’oferiren. I així va ser, com a poc a poc, vaig veure quines cosetes podia començar a practicar per donar-me més pau, més salut i més estabilitat.
Van ser temps molt divertits encara, però la profunditat, la seriositat i la consciència van començar a pesar més, cada vegada més. Sentia com la visió sobre les coses i sobre mi mateix anava canviant. Com anava processant i interioritzant aspectes cada vegada més diferents de com jo havia sigut, més reflexius, més considerats i més conservadors. Sí! Cada vegada em sentia més conservador amb mi mateix. Havia patit diferents adversitats, accidents moters, desenganys academicistes i alguna lectura que m’havia torbat. Tot plegat em portava a pensar que aquella etapa ja havia donat tot o molt del que em podia oferir. Sentia l’impuls del canvi.
Crec que ja he dit més amunt que les coses millors passen per casualitat i tinc molts motius per pensar que és veritat. Un dia, tornant del poble cap a la gran ciutat em vaig trobar a una estimada amiga, molt estimada i desitjada. Ella vivia la vida tranquil·lament i poc sabia què li anava a passar. Un bes robat al tren, ple de verí, va ser un bon reclam per a vendre’m com un bon partit. Amb bones maneres i carregat de bones intencions vaig aconseguir robar-li més d’un somriure i ja se sap com van estes coses, de la mà, al colze i el braç. Al cap de poc ja cohabitàvem tots les dies de la setmana.
I una cosa portava a l’altra, els plans s’anaven superposant i aquelles aspiracions que semblaven inversemblants van començar a cristal·litzar en un projecte cada vegada més sòlid i fiable.
I un dia li vaig plantejar d’anar a viure al poble, reprendre la vida que havia deixat aparcada, junts, amb possibilitats d’esmena si calia i amb un fort desig de compartir objectius, continguts i criteris d’avaluació.
El que semblava que no arribaria mai s’acostava perillosament i la fi de curs marcava l’inici d’un nou període. Així són les coses, cada vegada que dius alguna cosa, has d’estar apreparat per complir-la quan arribe el moment. I això ho férem.
Tornant cap a casa he vist que aquelles terres on vaig créixer ja no tenien la mateixa forma, ni les cases, els carrers i les places eren habitades per les mateixes persones… perquè el que realment havia canviat, era jo.
Temps de lectura: 8 minuts
