fbpx
La revista més vital

Tot ja ha passat

Tot ja ha passat. Són les 20 h i els balcons es plenen de nou de veïns, companys d’aquest modul carcerari a la presó més bonica del món.
Alguns amics a prop. Ens saludem com quan veus a algú entre la multitud, a distància, per a poder apropar-nos, però mai ens arribem a juntar. Salude també a altres ocupants de balcons i finestres, gent entre roba estesa, trasters destarifats, cortines i dibuixos. Gent que possiblement mai haguera saludat. La complicitat dels qui es saben companys a la adversitat.

Davant, a la finca que fa d’espill de la meua, sovint trobe el catàleg de personatges secundaris, tant com ho soc jo. Infants, gent major, cortines sempre tancades i altres que estan més obertes del normal, com si oferir alguna cosa que mirar formara part de la solidaritat del moment.

Van sortint quadres vivents, com eixa dona que passa moltes hores a la finestra, mirant molt lluny, eixa parella que mai surt a respirar a la vegada, la família que sempre ho fa, o les xiquetes que sempre estan jugant, rient i saludant a tothom.

Més tard, a la nit, en els perfils dels l’edificis prenen protagonisme els jocs de llums; colors insospitats, televisors epilèptics i llums de cigars que il·luminen per moments rostres de persones que indiferentment de l’edat semblen velles, cansades.

Més tard encara, ja de portes i persianes cap a dins, incús de llençols cap a dins la casa roman tranquil·la, l’edifici no tant. Pot ser ara, amb l’estat de silenci escoltem més, amb més atenció. Algun lament, portes tancant-se i una gran bronca, llunyana, prou pisos per sota. Els veïns propers no tenen ànims ni per a llençar malediccions. Una llàstima, i quant de temps, per cert, sense escoltar a veïns follant, no és que ho trobe a faltar però millor vida que mort, millor alegria que por. Pot ser quant el meu capsal colpeja i els crits són dels que fan tremolar però no de por, tampoc tenen qui els pugua escoltar, tot i que jo els recorde sovint, i més en moments com aquests sol a l’habitació.

I parlant d’amor, el teu pijama ha deixat de fer olor a tu, la maleïda quarantena ens ha llevat també les essències. I pense en aquells que no valoren els peus freds,… el pel a la cara mentre dormen. Malparits! Quin fred fa. El temps posa a tothom al seu lloc i aquest confinament ho farà en menys temps.

Estire el braç toque la tela de la teu peça de nit, il·lusió del tacte ingenu. Apague la llum. Açò també passarà.

Temps de lectura: 2 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close