Observava asseguda a la taula del menjador aquella pota torçada de la tauleta de cafè que hi havia al mig d’aquell menjador ampli i lluminós, però que a la vegada em semblava buit. Quan arreglarien aquella pota? Per què m’obsessionava tant? No era la pota en si la meva obsessió, sinó que no estigués tot al seu lloc. Que no es respiressin aires de perfecció perquè alguna cosa estava incompleta. Era el menjador? La casa, que sempre era plena de gent però que ara es trobava en silenci sepulcral? O era el meu interior? Era jo mateixa que no sabia com omplir el buit que sentia per culpa de l’espera. L’espera d’esperar alguna cosa que no acabava de passar mai.
Les coses passen per alguna raó aliena a nosaltres? O passen per què som nosaltres el que fem que passin? L’Àlex sempre em diu que quan una cosa passa és perquè nosaltres hem posat en marxa una sèrie de coses i aquest moviment és el que fa que les coses passin. Jo simplement crec que tot passa per un motiu concret i per una raó. Una raó que pots saber al moment o tardar anys a esbrinar-la.
Torno a aixecar la vista, la pota segueix torta. Hauria d’intentar arreglar-la jo, però per què? Segur que al cap de dos dies es tornaria a torçar. Hauria de fer alguna cosa, alguna cosa de profit. Podria llegir? No em ve de gust. Escriure? Per estrany que sembli per a aquells que em coneixen, estic en blanc. Enviaré un whatsapp a la Mireia. Ah, no, que està treballant, igual que la resta.
Què faig? Limitar-me a passar les hores observant un punt fix, mentre la meva ment salta d’un pensament a l’altre, i la pota de la taula segueix torçada. És com si en comptes de jo, fos ella la que m’observés i em demanés per què no l’arreglo, per què després de tant de temps segueix ferida i sense haver canviat res. És mentida, de canvis n’hi ha hagut, i de molt grans. Persones, feines, animals… coses que van i que vénen però que mai es queden. Miratges que et provoca el temps que cada vegada passa amb més rapidesa.
L’altra Mireia sempre diu que el temps ho cura tot; doncs jo penso que el temps s’esfuma. El temps córre i moltes vegades se’ns escapa. Per què no podem aturar-lo? És veritat que les oportunitats passen només una vegada a la vida? Que només nosaltres som els que tenim les regnes de la nostra vida?
Potser sí que hauria d’intentar posar recta la pota de la taula. I si m’en surto? Serà una victòria més. Però si fracasso? Doncs potser una oportunitat més de demostrar que els errors ens fan més forts. Sí, per què no intentar-ho? Vaig a buscar la caixa d’eines.
Necessito cola i un martell. M’assec al costat de la porta i observo el per què de la seva posició. Els cargols que la subjectaven s’han donat de si, fent un forat massa gran a la fusta perquè puguin subjectar-la. No passa res. Puc fer-ho, puc arreglar-la. Estic sola, si ho aconsegueixo, els altres se n’adonaran quan tornin, però sinó, la taula seguirà igual i ningú sabrà que el meu intent ha estat fallit.
Passada mitja hora, la pota de la taula torna està a la seva posició inicial. Està recta, ho he aconseguit.Tot torna a estar al seu lloc.
Temps de lectura: 3 minuts
