Les meues passes s’adrecen cap al futur sempre incert i ara més que mai, imprevisible. Les cosconelles als dits dels peus en trepitjar les algues de vora mar em fan endinsar retrospectivament als meus anys d’infantesa quan la colla de xiquets conqueríem les grosses muntanyes de posidònies podrides i ens penetraven fins ben endins les sentors pudentes carregades de iode i ens ameraven les tiroides per tot l’any. I em punxen les petxines als talons i el cric crac de la sorra al xafar m’emborratxa l’oïda i em fa tornar la mirada enrere per assegurar-me de mi mateix, i que cap altre viatger solitari com jo em xafa l’ombra imperceptible encara del matí. Una llum encara vergonyosa fa moure la brisa i el ventet m’eixuga la suor enganxosa al coll i em sent bé, a plaer. I voldria ser com eixes aus petitones que creuen tot fent una corredissa la platja de pit en ample i que ara són aquí i tot seguit allà. Ocells sense pàtria ni condició.
I de sobte tornen els fantasmes que m’embruten els pensaments i tota felicitat s’enfila cap amunt com el fum que puja i puja sense barreres una nit freda de gener i em buida el cervell de qualsevol esperança per substituir-la pels dubtes. “I per què se’n va anar? I què vaig fer malament, i no entenc encara que em digués que no volia cap relació a distància”.
El dia en què Pau va decidir d’abandonar aquest cos que ara deixa senzilles petges a l’arena no es va acabar el món, no. Venia a ser com l’arribada a ciutat després d’un llarg viatge ple d’interrupcions. I no sé com explicar-te. Aquells silencis tan llargs al Whatsapp i la manca de respostes i la indiferència a les emoticones van derivar cap a un ramell marcit que abans encisava els sentits. “Mireia, no em deixes mai.”
I en Pau arrecerava aquella inseguretat que denotava l’infantilisme més pur ben endins meu cada vegada que ens estimaven i sap? Per mi s’acabava el món d’embogiment. I jo li inseria pels porus la tranquil·litat que m’havia regalat. “No em deixaràs mai, veritat?”.
—No té cap sentit continuar, Mireia —em va escriure. I tan ràpid com es marquen en blau les certeses de la lectura dels missatges, la sang se’m va glaçar i no vaig tindre forces per pensar res més i vaig esborrar aquell xat sencer i la barreja d’orgull i feblesa va prémer “Bloquejar Pau”.
Hui em pesa cada vegada més l’experiència i sent una lluita entre els titans de la bonhomia al cor i la necessitat de tancar-me al món que em reclama l’ànima. Em pesa, sí. Kilograms de greix disfressats de pena encara provoquen que se’m roden els ulls i se m’ameren de llàgrimes. I mire mar enllà i voldria notar, encara que fora imaginant-me-la, aquella ciutat que envejava el nostre amor i fonia els taulells de les andanes de Sants en baixar de l’Euromed cada dissabte. De nit crec veure els dies ennuvolats, aquella resplendor al cel tot just damunt del que la meua insegura brúixola de l’autoengany creu que es troba Barcelona i em sembla que Neró està cremant el meu enteniment i fent-ne cendres de bogeria. I com un autòmat els meus llavis comencen a cantar Na Ruixa Mantell* i ara sí que crec que jo, Mireia Planes, sóc verament boja a més no poder.
Tanque el pot de vidre i a dins hi ha un tros de poema de Martí i Pol. “Mireia, com m’agrada que sigues la meua rapsoda.” Recordes, Pau? I no fa gaire temps que m’ho deies això. “I també una petxina ben blanca. De blanc Mireia, et senta tan bé el blanc… Vine dissabte ben de blanc, com tu Mireia.” I hi afig també una branca d’espígol, el regal més preuat que m’havien fet mai. Sí, aquella essència tan nostra. I llance el pot ben endins de la mar i sé que arribarà a alguna altra platja i que hom el rescatarà del seu naufragi. I l’obrirà i jo li transmetré els meus pesars, granet a granet, com una magrana que esclata perquè no pot més. I tot s’haurà acabat. “Mireia, és diumenge. Te’n vas. Cinc dies de mort per a mi, em quede tan sol…”
Una nuvolada s’enfila com un mascaró de proa cap al Montgó, disposada a fer-li l’amor, i l’abraça, i es tanquen les cortines al matí i es fa fosc, i un tro anuncia el clímax i l’aigua es despenja com a regal de plaer. I tot plora com jo, com la boja Mireia Planes. I com un núvol que es buida i es desfà, em vaig assecar tota com un llençol estés durant molts anys.
I els vents van agranant els dies i escombren la pols que s’acumula als racons de la nostra cambra vital i les cabòries resten a dintre d’una i fan com els llibres de les prestatgeries que ja mai no es llegeixen i que vénen a ser com nínxols de cementeri, que ja ningú els neteja amb les seues llàgrimes i em notifiquen al Whatsapp que l’empresa em trasllada. Me’n vaig a Barcelona.
Em feia tanta il·lusió cercar pis i m’imaginava aquells terres tan acolorits dels carrers quadriculats a ciutat i les finestres tan altes, tan ufanes i em posaria tota la balconada de geranis ben encesos i ho moblaria tot blanc. La xicota de l’anunci de La Vanguardia em mostra el pis. “Vivíem aquí la meua parella i jo, ara se’ns ha quedat petit però té molt d’encant. No te’n penediràs”, em diu amb una seguretat que atabala. I puge aquelles escales de finca antiga i fregue amb els meus dits la barana envernissada per mil·lèsima vegada i note com em puja una fredor fins a paralitzar-me el clatell com si milers de records m’enramparen cada múscul del meu petit cos. I a l’ambient sura com un perfum molt conegut, una atmosfera que em transporta alguns déjà-vu. I em quede el pis.
Per fi, em decidisc a obrir aquella porta que els propietaris han tancat amb clau i que no sé ben bé per què sempre hi ha una als pisos de lloguer. Em ve de gust satisfer la meua curiositat i no seria estrany afirmar que una no es troba a plaer tenint una estança forastera a la casa que m’aixopluga les meues cabòries. I l’han tancada amb una espècie de fermall fet amb una cadeneta daurada i que està clavada al mar i a la porta mitjançant dues rosques d’aquelles de caragol. I descaragole un i després amb tota la cura del món, un altre, no vaja a ser que.
Òbric. És fosc. No hi ha bombeta i espere uns segons que els meus ulls s’hi acostumen. I hi veig tot de prestatges grisos metàl·lics buits. I no hi ha res. Buit. Espera, no. Al bell mig del segon prestatge i com si fóra aquells Sants Antonis que beneïen els capçals dels llits, es venera un pot i a dins hi veig un paper i una petxina blanca i si acluque més els ulls una branqueta amb una herba molt assecada.
*Na Ruixa Mantell és un personatge del folklòric a les Illes Balears, qui embogeix esperant el retorn del seu estimat. (Recomane escoltar la versió de Maria del Mar Bonet).
Temps de lectura: 6 minuts
