Si, malgrat que ja som a l’equador de les festes, amb una sèrie d’àpats familiars superats, us fa l’efecte que no aguantareu els que encara han de venir, m’agraireu que us inciti a la lectura del volum que s’acaba d’afegir a la col·lecció Ferida Oberta (de la qual convé a més fer-se seguidors). És un llibre que, en aparença, tracta de poesia; però, abans que atureu de llegir pensant que a casa vostra aquest tema no surt a conversa, deixeu-me que us expliqui que El futur, en realitat, no parla exclusivament de la situació d’aquest gènere literari en l’actualitat, sinó que reflexiona sobre la funció i l’estat de l’art en general i, per tant, sobre el nostre estar-nos en l’univers en general i en unes societats/cultures concretes.
Perquè la poesia, com totes les arts, encara que Jaume Munar (Felanitx, 1982) ens arrossegui a creure que a hores d’ara no, sempre ha anat al capdavant i, si no hi va, és perquè hi ha un problema essencial: vol dir que estem acceptant com a poesia (com a art) quelcom que no ho és. I just per això, la teoria que Munar desgrana al seu assaig s’emmiralla amb tots els temes que tenen números de sortir a la rifa de la sobretaula nadalenca: el capitalisme i les retallades públiques, la crisi dels refugiats i l’escalada dels partits xenòfobs, les xarxes socials i la desaparició de la privacitat, el discurs del rei i la cançó de Marta Sánchez, et al.
Partiré d’una anècdota mai experimentada, en un intent d’esclarir el subtítol darrere d’aquest polèmic punt (dissenyadors i tipògrafs ja n’han fet, també, assajos) en l’enunciat que Jaume Munar ens planteja al seu text, també esverador de galliners.
M’agradaria que us imaginéssiu que, durant un dels banquets descomunals d’aquestes setmanes, us asseieu a la taulada i plantegeu la mateixa pregunta que l’autor -això és: la poesia d’avui, és poesia?-. I, entre galet i caneló, pel camí del vermut al vi i fins als torrons i el cava, se succeeixen una sèrie de diàlegs i anècdotes a la manera de la pel·lícula The Dead de John Huston, inspirada en un dels contes del recull “Els Dublinesos” de James Joyce, que ens guiaran fins a una altra pregunta que -com a lectors- formularem per deixar enrere aquest llibret (i els morts) i començar-ne un altre, “el Futur“. Munar ens assegura que, sols que això passi, hi ha esperança, car “la pregunta és el paritori on el Futur es fa present”; tal vegada el secret fóra no separar els nens de la taula dels “grans”…
D’entrada, ja hem llançat la pregunta. Ara correu el risc que se us demani d’enfilar-vos a dalt de la cadira i recitar el poema de Nadal (a l’escena de la pel·lícula que cito, la serventa podria passar el pal de fregar per les baves de les senyores i senyoretes i, alhora, fúmer un cop al cap dels altres senyors, que han quedat estabornits davant l’amenaça de l’amor cortès). Imaginem-nos que el poema era propi i que parlava de sentiments propis vinculats a les festes hivernals. Munar opinarà que estem servint restes reescalfades, que “la substància de la poesia (és) el territori on el Jo es neuleix”. Pot passar que diversos comensals s’hi oposin i aplaudeixin el Jo que es crea a si mateix, el del segle XXI. Munar ens allargarà un sobre de Diasec per tallar “l’egorrea“, perquè a parer seu, la poesia del Jo romàntic renuncia a l’objectiu primer de la poesia: ser pionera. El poeta entronitzat s’aferrarà a la idea post-existencialista i argumentarà que ha venut diversos exemplars del llibre en qüestió o que ha aconseguit ics visualitzacions del vídeo on el recita. I ara ve quan l’assagista li demana què n’ha cobrat, de tot això, quines crítiques li han dedicat, on es poden trobar els seus llibres, i posa en evidència la precarietat del poeta d’èxit (que és la mateixa que la de qualsevol artista o treballador dels nostres temps).
Ompliu-vos el plat de rostit i posem per cas, doncs, que la vostra intervenció és un èxit rotund i que, just a continuació, la resta d’entaulats en demanen un altre, de poema, i un altre, i aneu declamant els versos festius de Sagarra, Espriu, Martí i Pol… L’autor d’aquest assaig us parlarà llavors de “l’autopromoció per persona interposada”, l’eina dels qui emmascaren la seva obra amb la d’un altre fins a tenir-vos al sac, per finalment entaforar-vos-hi el seu, de llibre. Munar relata com alguns poetes (dels qui elegantment mai revela el nom) s’han servit d’altres de més marginals, més ignorats o més morts per a enfilar-se a la cadira de la fama literària. Aquests mètodes desviarien la conversa cap a l’apropiacionisme i la publicitat encoberta, estratègies que no sols les empreses (també els polítics) d’avui empren contínuament.
Si, com a la meva família, seuen a taula extreballadors de la indústria tèxtil, podeu endinsar-vos en el terrorífic model d’obsolescència programada de la roba que duem (i, segons Munar, de la poesia que llegim). De ben segur que hi haurà consens sobre l’excés de mercaderia de baixa qualitat i el negoci explotador (de persones i del planeta) de la moda, però observeu com tothom porta alguna peça de color vermell -perquè és tradició- i se sap els tres títols més venuts: els demanarà als Reis i pot ben ser que mai se’ls llegeixi.
I crec que enguany, en qualsevol trobada, no costarà gens d’encabir-hi el nom de Rosalía, encara que sigui amb calçador! Escolteu-la (si sou tan eremites que no ho heu fet) i fixeu-vos com amb l’ungla llarga del vertader músic de flamenc (bé, en el seu cas, totes ho són), esgarrapa les convencions, fa saltar la pols del gènere que treballa i deixa una marca que no s’esborrarà (encara que la manicura li deixi de fer goig). Perquè no és tan important el disc que ha compost, com els camins que s’obren a partir del fet que l’hagi creat. I aquesta és la unglada que Munar exigeix i reclama als poetes -sobretot, als joves.
Quan arribeu a les neules i els digestius, comptant que no hi hagi hagut sang i la cristalleria segueixi intacta, traieu-vos el llibret de Jaume Munar de la butxaca i destapeu la sorpresa: s’ha estat parlant de poesia. Les citacions constants de Rilke, Celan, Bauçà i Vinyoli apunten el gruix acumulat de lectures profundes d’aquest filòsof foraviler que també, és clar, fa referència al trio de la sospita -Nietzsche, Freud, Marx-, en un text que, just acabat, enceta milers de possibilitats per al dos mil dir-nou.
En resum, fent ulls grossos a l’imperatiu que en qüestions d’art tan poc m’interpel·la, i al·ludint a un altre títol de la mateixa col·lecció (La por de la literatura, d’Ana Blandiana), estic d’acord amb tots dos que “la poesia no ha de brillar, sinó que ha d’il·luminar”. Ben mirat, una mica com l’estel de Nadal.
TÍTOL: El futur. Poesia de la inexperiència.
AUTOR: Jaume Munar
EDITORIAL: Adia Edicions / Cafè Central
COL·LECCIÓ: Ferida Oberta, 3
75 pàgines
ANY: 2018
Temps de lectura: 6 minuts
