Com cada dia, el despertador sona a les 6:15 del matí. La mandra em fa alçar-me un poc més tard. Em llave les dents amb lleganyes als ulls i agafe una peça de fruita de l’aparador de la cuina. Trie dos peces de roba a l’atzar, comprovant que una és una samarreta i l’altra un pantaló, després intente agafar dos calcetins emparellats. Agafe la motxilla i m’assegure que porte el llibre ‘El segon sexe’ per tal d’acabar el meu treball de recerca. No puc perdre aquest autobús.
Pegue a fugir amb tanta pressa com puc, avui he posposat l’hora del despertador cinc minuts més de l’habitual i eixos cinc minuts poden determinar si arribe a temps o no. Veig com s’obrin les portes en la llunyania. En aquell moment sóc Carolina Klüft i em llance a córrer. Aconseguisc arribar quan el conductor ja està tancant les portes, però li pegue dos cops al cristall i com que em coneix de veure’m cada dia, m’obri la porta.
—A veure si arribem més puntuals, eh. A la pròxima et deixaré.
Passe la meua targeta per tal que em comptabilitze el viatge i alce el cap buscant a qui vull trobar.
Em done per vençuda i vaig cap al meu seient de sempre, a la part de la finestra, per descomptat, i de sobte el veig. Estava ajupit buscant alguna cosa a la motxilla i per això no l’havia vist, al mateix lloc de sempre, amb eixa caçadora texana de Levis que sempre porta i la grenya cargolada sobre els ulls que el caracteritza.
Sempre fem la mateixa ruta a l’autobús, als mateixos seients, les mateixes parades, els mateixos carrers i avingudes… Trenta set minuts de nervis. No sé res d’aquell xic, ni tan sols el seu nom. Només sé que, com faig jo cada matí, agafa el 90 per tal d’anar a Blasco Ibáñez. Per la seua motxilla ja he deduït que és un estudiant, com jo.
Me l’imagine entrant a classe d’història: la seua cara denota que li agrada la mitologia grega; també toca la guitarra des dels vuit anys i li agrada molt cuinar. Ha viatjat a disset països i té intenció de visitar-ne molts més. L’encisen els dies de pluja i està aprenent a escriure poesia. Viu acomplexat per la llargària del seu nas però a mi em sembla un model de passarel·la. No té molt bona relació amb son pare i el seu germà major el porta un poc fregit. Juga a futbol però realment li agradaria apuntar-se a ball. Té moltes inseguretats sobre el seu futur i no vol tenir fills. Està enamorat bojament d’una xica que veu cada matí al 90, i en algun moment tindrà el valor d’anar a dir-li alguna cosa. Odia el gust farinós de la tomaca i adora les albergínies. Demana disculpes més vegades de les que hauria i mai arriba tard a cap lloc; és molt impacient i no li agraden els reencontres amb els amics de l’escola.
De sobte, com si m’hagués estat llegint el pensament, ell alça el cap i em mira.
S’obrin les portes, trenta-set minuts.
Temps de lectura: 2 minuts
