A Manu Marí,
en l’abandó del deshàbitat.
Fermenta l’harmonia expansiva
d’estels en dansa solemne.
Un corrent de raig s’enfila amunt,
com abrusa la panxa i suren flonjos braços.
Els gestos traeixen les màscares.
I senties que el tot no era res
o que el no-res és tot.
Fumant l’herba, trinxat al món,
a recer de les ales de l´univers,
fites somrís satànic de barba-rossa
i un graciós culet violaci.
I senties que res no importava un pet
o que una coseta arreu és massa.
Polls, dragons i panderoles
es belluguen per la teranyina
de nit esmicolada.
Temps de lectura: 0 minuts
