La revista més vital

Tripi

 

A Manu Marí,

en l’abandó del deshàbitat.

 

Fermenta l’harmonia expansiva

d’estels en dansa solemne.

Un corrent de raig s’enfila amunt,

com abrusa la panxa i suren flonjos braços.

Els gestos traeixen les màscares.

I senties que el tot no era res

o que el no-res és tot.

Fumant l’herba, trinxat al món,

a recer de les ales de l´univers,

fites somrís satànic de barba-rossa

i un graciós culet violaci.

I senties que res no importava un pet

o que una coseta arreu és massa.

Polls, dragons i panderoles

es belluguen per la teranyina

de nit esmicolada.

Temps de lectura: 0 minuts

0

Deixa una resposta