Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava.
Això cavil·le, mentre em trobe embolcada com un capoll, despertant d’un somni humit, en els llençols del llit de Laura. No recorde com he acabat ací, només sé que el sopar estava exquisit i els licors encara em mullen els llavis. La llum del sol entra tímidament pels batents de la xicoteta finestra que està al seu costat. Al costat de Laura.
Laura?
Un neguit estrany s’apodera de mí. Obro ràpidament la finestra de bat a bat. Aleshores puc vore nítidament un cos d’home que es perfila per damunt dels llençols embolicats a sota, mentre la veu dolça de Laura em confessa: “Hola amiga, no sóc Laura, sóc Laureano”. I es pega mitja volta per a desitjar-me bon dia.
Temps de lectura: 0 minuts