Hi ha un cert tipus de valencianisme que sent vergonya dels nostres símbols; un cert tipus de valencianisme que rebutja tot allò que sone català; un cert tipus de valencianisme que menysprea –*despreciar no apareix en cap dels cent quaranta-tres diccionaris normatius que tenim en l’actualitat– la nostra cultura, la popular i la no popular. Que menysprea tradicions que van més enllà de l’esmorzar, i que també hem conservat dels nostres iaios, que anaven al camp a treballar, i etcètera. Que menysprea el que som, el que sentim i el que vivim per viure les vides d’altres: més «folklòriques», més «regionalistes», més acrítiques i més panxacontentes. Un valencianisme que, ja a finals dels 60 i principis dels 70 s’enrolà en el blaverisme més violent, i que ha donat com a descendència un neoblaverisme il·lustrat amant de l’esmorzaret. El mateix que s’ompli la boca parlant d’anticatalanisme però que ha comprat el marc nacional espanyolista més reaccionari i que veu en Madrid una mà amiga que, quan venen mal dades, desapareix. Que no estava quan protestàvem pels exiliats catalans i que creu que Mónica Oltra és la primera víctima de les clavegueres de l’Estat espanyol. Es pot dir valencianisme a un corrent de pensament que viu allunyat de la realitat valenciana, capficat com està en el comboiet, la paella, les Falles i els fartons?
És esgotador seguir amb la paròdia, així que deixem-ho córrer. El cas, però, és que, tot i que vaja tard, voldria aportar un matís al debat que va tenir lloc a Twitter fa unes quantes setmanes: el debat a l’entorn dels creadors de contingut en valencià. M’estalviaré opinions valoratives de les creacions audiovisuals, i em centraré més aviat en el circuit. I aniré a pams, perquè qualsevol tipus de valencianisme m’entenga com més bé millor.
Segons el pla d’estudis actual, per exemple, l’alumnat de 2n de Batxillerat estudia Mercè Rodoreda al costat de Rodolf Sirera, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. És a dir: després d’anys de limitar el currículum de Valencià. Llengua i Literatura a autors únicament valencians, ara semblem una literatura normal i ens examinem, almenys, d’una escriptora de fora de les fronteres valencianes. No m’imagine els professors de Castellà. Lengua y Literatura obviant Gabriel García Márquez ni Mario Vargas Llosa, però això és un altre tema, i ja hi torne: estudiem, dic, una autora del Principat perquè, tot i nàixer al Principat, també és nostra. I és nostra igual que Carmelina Sánchez-Cutillas: Sánchez-Cutillas no és «la nostra Mercè Rodoreda», perquè «la nostra Mercè Rodoreda» ja és Mercè Rodoreda. I tal, i no sé què.
A poc a poc, doncs, sembla que les fronteres interregionals en la literatura catalana al País Valencià s’esvaeixen (caldria analitzar -i criticar, també- la presència dels autors valencians en els currículums escolars principatins i balears). Més o menys podríem dir el mateix en l’àmbit musical, tot i que ací ja hi comencen unes reticències més generalitzades: encara que som molts els que sentim Els Amics de les Arts, Manel o Oques Grasses com a grups propis, hi ha qui podria dir que, no ho sé, ells no tenen un Zoo o una Fúmiga com els nostres. Però és que sí que els tenen: són els mateixos.
Si, el símil, el transportem al cas dels creadors de contingut, la distància és bestial; de fet, quan algun usuari de Twitter del Principat hi opina, tota la bandada twittera azzurra hi salta amb ungles i dents –un xic, diria que tarragoní, va gosar ficar-hi cullerada i l’autor del text que pretenia parodiar a l’inici li va contestar amb tota la bilis neoblavera que albergava. Perquè ells poden dir i fer amb llibertat, però després que si els catalans, que si el paternalisme, que si la condescendència, que si la salut mental, i que si el victimisme. Seguisc alguns creadors de contingut en valencià, perquè m’agrada el que fan, independentment que parlen com la mare, el veí o la fornera; m’interessa, o em diverteix, allò que diuen. I si no m’agrada, no m’agrada, tant se val que siga en valencià, en xinès o en suahili: considerar que el fet d’inventariar els ingredients de la paella, o de realitzar humor sobre com de malparlats som, o de sorprendre’s perquè ací es diu «creïlla» el que allí s’anomena «queradilla» i més enllà «patata», en vint-i-quatre comptes diferents és «salvar la llengua», doncs, què voleu que us diga… L’humor és subjectiu, sí. Però, en canvi, podem dir tranquil·lament que tal novel·la o tal disc són avorrits, tot i estar fets en valencià. «Ah, però és que hem de guanyar la batalla cultural a Internet!», molt bé, Josep Lluís, comença a gastar tu el català i deixa de pontificar sobre el blablacar en castellà. Però parlàvem d’un intent de circuit de creadors de contingut que comparteixen llengua…
Per què Rodoreda (o Monzó, o Calders, o Roig, o Moncada, o Villalonga) és nostra, per què Manel (o Lluís Llach, o Maria del Mar Bonet) és nostre, però els nostres creadors de contingut només han de ser els que naixen o viuen al País Valencià? Per què no considerem tan nostres els membres de La Sotana –soc del Barça: valencianista del Barça, per cert– o Juliana Canet, com Síndic de Greuges, Gent Ràndom, Deparkineo o La Prestatgeria de Marta Meneu (per esmentar només alguns dels creadors de contingut ben addictius i homologables a qualsevol altra cultura)? L’única resposta que se m’acudeix va pel camí del «reducte folklòric»: literari, musical, audiovisual i, sobretot, mental. No siga cas que li lleven, a un cert tipus de valencianisme, un protagonsime estèril…
Temps de lectura: 5 minuts
